En la ciutat de València passa una cosa ben particular i molt inusual: des d’un entorn urbà, tan urbà com el de qualsevol gran ciutat d’Europa, pots arribar caminant en poc més de 20 minuts a un entorn rural, tan rural com el que pots trobar a qualsevol poble de la Ribera o de l’interior. Tots dos dins del mateix terme municipal. Concretament dins del terme municipal de la tercera ciutat en importància de l’Estat espanyol. Esta realitat conforma un tresor absolutament poc freqüent i al qual mai no s’ha donat el valor que hauria de tindre. Possiblement, una part gens menyspreable de la població de València no ho tinga present i pot ser que molts ni tan sols en siguen conscients. Esta realitat, a més, ens parla molt i amb molta profunditat de la idiosincràsia i de la història del Cap i Casal.
Finques de nova construcció d’un blanc impol·lut, torres farcides de peces de pladur conformant cases minúscules que mai podrem pagar. Cotxes, centres comercials, restaurants nord-americans de menjar ràpid, autobusos, autovies plenes de camions, enormes magatzems de contenidors marítims, les grues del port, camps assolats per a fer no-res, cases tapiades amb portes antiocupació, nombrosos grups de turistes en bici, brutícia per tot arreu. Allò que la gent que pretén fer-se passar per sabuda anomena dinamisme.
Però també les séquies, els canals, les alqueries, les casetes d’horta, els horts que han donat el seu fruit des de fa segles, els arrossars, la marjal i la seua quietud, l’olor de terra humida, les dones agarrant plantes dels màrgens dels camps, alguns hòmens majors pescant als canals. I més enllà les casetes de pescadors sempre de cara a una mar tan blava com lluenta. Allò que ningú considera dinàmic, però que en realitat té molt més dinamisme que la voràgine capitalista en la qual vivim i les tempestes de pobresa, desesperança i angoixa que genera.
Són les dos ànimes d’una mateixa ciutat. Dos ànimes que porten més temps del que imaginem immerses en una enfurida lluita que encara està lluny d’acabar. Podrien haver ocupat les dos el mateix cos? Potser sí, però de moment la voracitat d’una d’elles i la manca de força de l’altra no han permés ni tan sols imaginar eixe escenari. Està clar que una d’elles tenia totes les paperetes per a imposar-se a l’altra, però es podria haver esperat que la seua espenta no estiguera articulada pel salvatgisme i la política de terra cremada.
Malauradament, és eixe un dels desgraciats segells del patriciat urbà valentí i d’una burgesia amb mentalitat provinciana, obsessionada amb les aparences, amb ínfules d’una grandesa que mai li serà concedida pels seus superiors de l’altiplà ibèric, que carrega amb el pes del patetisme de voler i no poder, terriblement acomplexada, i que per tot això rebutja amb menyspreu, de manera descarada i brutal, les seues arrels, els seus orígens, la seua llengua i tot allò que els recorda que tot el que són i tenen ho deuen a la terra, l’horta i la mar.
Per fortuna, ni ells ni les seues grans empreses, ni els seus comptes bancaris, ni tot el seu poder són l’únic element de l’equació. També estem tots aquells que, com va dir Raimon, rebem el nom de classes subalternes, el poble. La gent que malgrat les dificultats del dia a dia i malgrat la maledicció de viure en una rutina que ens encadena a haver de fer jornades de treball draconianes, a haver de fer jocs malabars per a poder pagar mes a mes el lloguer i fer màgia per a poder estirar el sou fins a la següent nòmina, sabem que la vida està per damunt de la seua voracitat demencial. Nosaltres hem salvat platges, barris, hortes, deveses, jardins, rius i boscos plantant-los cara a ells i a tot el seu poder. I ho hem fet sols. Eixa és l’evidència més gran que ni ells, ni la seua ombra amarga duraran per a sempre.
Fotografia de portada: El port del Tremolar, en terme d’Alfafar, just fitant amb el del Castellar-l’Oliveral, poble de València
