“Tres Creus és mortal”. És un comentari habitual entre els corredors de la marató de València: el pas pel kilòmetre 35, una espècie de frontera mental en la qual el sacrifici físic entra en una altra dimensió, coincidix amb el trajecte per l’avinguda de les Tres Creus. Una zona desangelada, amb un urbanisme difícil de contemplar, amb poca ombra i amb encara menys gent animant, ja que es tracta del tram de la carrera més allunyat del centre de la ciutat. Conta la llegenda que el seu nom prové de l’Edat Mitjana, quan era el terreny on s’ajusticiava els malfactors. En l’actualitat és un dels barris amb una renda mitjana més baixa del cap i casal, amb zones al voltant dels 17.000 euros anuals: entre l’1% més pobre de l’Estat i de les nostres comarques. Sí, tot en Tres Creus és sinònim de perifèria.

Potser per això és que el raper valencià Hoke (València, 1996) l’ha triat per a batejar el seu segon àlbum. Bé, per això i perquè les tres creus poden representar també els tres pecats capitals de la indústria de la música. Aquells als quals ell no vol entregar-se. La traïció, l’ansietat, el sacrifici. Martí Delhom Latorre –el seu nom real– ha aconseguit triomfar en el món del hip hop i de la música popular sense passar per cap d’ells. També des de la perifèria: és la seua la repercussió des dels màrgens de la indústria. Tampoc és que siga el Banksy del rap valencià: no cal exagerar i no arriba a tal nivell d’anonimitat, però sí que marca una cota de peculiaritat extrema en una escena que fins ara havia destacar pel tot el contrari: la popularitat de rapers valencians d’irrupció anterior com els alacantins Nach o Arkano o els valencians Los Chikos del Maíz, que transcendien el gènere i fins i tot el mateix fet musical.

El seu primer disc, BBO (2022), fet amb el productor Louis Amoeba, va aconseguir superar els cent milions de reproduccions en plataformes com Spotify sense pertànyer a cap segell discogràfic, ni passar per cap campanya de promoció convencional ni oferir entrevistes. De fet, Hoke no les concedix. Amb la mateixa estratègia –bé, més prompte, la mateixa manca d’estratègia–, Hoke a aconseguit que la seua seqüela, Tres Creus, publicada el 18 de desembre de 2024, acumule entre dos i cinc milions de plays en Spotify per a cadascun dels seus deu talls. En només unes poques setmanes, és el disc valencià més escoltat dels últims mesos, amb molta diferència. El va publicar un dimecres, sense cap avanç previ, i conta amb les col·laboracions de Quevedo (durant l’any en què el músic canari volia pràcticament desaparéixer), Morad, Ébano i Ergo Pro. Ara mateix Hoke està immers en una gira que el durà al palau de Vistalegre de Madrid (este 22 de març) i a la plaça de bous de València (el 5 d’abril), desprès de passar per Barcelona, Sevilla, Málaga, Alacant, Pamplona o Bilbao, omplint recintes. Com es pot aconseguir tot això sense passar per cap dels filtres habituals? El seu Instagram, amb més de cent mil seguidors, només registra dos publicacions: la de l’11 de setembre de 2022 anunciant l’eixida del seu primer disc i la del 15 de desembre de 2024, anunciant la publicació del segon per a tres dies després. Tota la resta, li sobra.

La de Hoke en Tres Creus (2024) és la depuració d’una fórmula que ara mateix es mostra més nua que abans, tot i la concurrència de productors (Steve Lean, Mark Luva, Allan Parrish, A.Dense, Lex Luthorz, etc…). Són deu talls en només 23 minuts. Hoke no esgrimix un flow vocalment poderós, però sí emocionalment convicent, amb referències a la pesadesa vital, al desfici generacional que té alguna cosa a vore amb el trap, a la cultura del cànnabis (un clàssic dins del món del hip hop) i als barris de la Llum, del Cedro, de Tres Creus, la Fuensanta o la Fonteta. La seua és una vulnerabilitat creïble, que traspua. I és també una història més (tot i ser la més popular) que afegir a les que des del est a l’oest, des del barri del Crist (del qual va emergir McKea) fins als garitos de la plaça del Cedro (pels quals tant han pul·lulat Erick Hervé, Charly Efe o Loren D), estenent-se també cap al sud (Tesa des d’Almussafes, Aina Koda des de Polinyà del Xúquer) o cap al nord (tot el que van contar MC Alberto i Sergio Esteve en el seu llibre Un viatge per les parets de Borriana a Vinaròs: orígens del grafiti a Castelló), expliquen la gran saga del hip hop valencià. Un rap que es nodrix dels màrgens, de tot el que es cou als vorals de les autopistes de la indústria.

Foto: Aitana Sainz @cicutafilms