Des de fa poc que tinc una cunyada a Costitx, en ple centre geogràfic de Mallorca, entre Sineu i Inca, i recentment hi he passat uns dies, durant els quals he pogut conéixer amb més detall algun dels cinquanta-dos municipis que conformen l’illa, a més de Palma. He aprofitat, per exemple, per a resseguir les passes de l’escriptor Llorenç Villalonga, en sa Casa-Museu de Binissalem i pels paisatges de la serra de Tramuntana que quedaren integrats en la seua obra, especialment Bearn o La sala de les nines. En este sentit, com cada vegada que he tingut oportunitat de viatjar a les illes Balears i les Pitiüses, he mirat de parar màxima atenció a la seua gent, context, quotidianitat i globalitat, per tal de comparar-les amb les dels valencians.

I, comme d’habitude, hi he trobat una gent de la terra amb més consciència de ser-ho que la d’ací i també, per exemple, amb una programació cultural més autocentrada, alhora que molt més vinculada a Catalunya. És un reflex, de fet, del que passa quan parlem entre nosaltres d’identitat política, cultural o lingüística: el concepte i la defensa d’allò històricament propi són més forts allà que ací i també ho és, al mateix temps, la integració i la proximitat amb els projectes de catalanitat. No debades, este és un fenomen que té profundíssimes arrels històriques, les quals es poden sintetitzar de manera molt genèrica en un seguit de factors.

En primer lloc, la procedència dels pobladors cristians que van aplegar després de la conquesta als musulmans del segle XIII va ser d’entorn d’un 90% de catalans a l’illa de Mallorca per un 65-70% a València, on hi hagué, a més, un percentatge molt destacat de gent arribada d’Aragó. En paral·lel, l’enorme diferència de grandària territorial i demogràfica –encara hui els valencians som cinc voltes més que els mallorquins i tenim una estructura urbana i poblacional considerablement més complexa– no ha estat històricament negligible: una major dimensió també va requerir unes institucions polítiques i fiscals pròpies de primer nivell des de temps medievals, mentres que els mallorquins quedaren sempre adscrits a les Corts catalanes i durant molt de temps depengueren financerament de la ciutat de Barcelona. Això, clar, també tingué conseqüències en la identitat política i lingüística: per bé que la valencianitat es va enfortir quant al gentilici i el nom de la llengua ja des de mitjan segle XIV, la desvinculació de la catalanitat va ser molt més tardana per al cas mallorquí, com va mostrar amb detall l’historiador Antoni Mas i Forners.

Valencians i mallorquins, en definitiva, som cosins germans i veïns de tota la vida, però pareix que, per desgràcia, ni ens avenim, ni ens parlem

Encara més, els segles recents també han marcat importants diferències entre uns i altres: la destrucció completa de l’entramat jurídic públic i privat valencià durant la Guerra de Successió no va ser comparable a la de Mallorca i Catalunya, com tampoc la intensa castellanització política, administrativa i eclesiàstica posterior, al llarg dels segles XVIII i XIX –la ubicació geogràfica, immediata a Castella, tampoc ens ha ajudat mai en este sentit, als valencians–. Igualment, en arribar la Renaixença i l’inici del catalanisme polític en el tombant del segle XX, la immensa majoria dels lletraferits mallorquins s’havien format a la Universitat de Barcelona, la seua gran ciutat de referència cultural, un fet al qual els renaixencistes valencians eren pràcticament aliens. I, en darrer terme, la cabdal condició illenca dels pobladors de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, que mai han estat units en una concepció identitària global –però es poden reconéixer en unes mateixes arrels vinculades als orígens catalans– és difícilment comparable a l’evolució històrica, política i identitària del poble valencià.

Batalla de Portopí. Fragment de les pintures murals de la conquesta de Mallorca, procedents del Palau Aguilar de Barcelona i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Totes eixes distincions de fons, evidentment, no amaguen l’immens bosc de germanor que ens unix a valencians i mallorquins, especialment si comparem la nostra relació amb la que tenim amb els castellans del conjunt de la península: gaudim d’una connexió històrica i geogràfica per via marítima molt intensa, dins de la Corona d’Aragó o després; parlem una mateixa llengua amb accent diferent i no ens obliguem a canviar-la quan ens comuniquem; no retenim, desviem o escatimem mútuament la nostra riquesa, com sí que ho fa de manera notable l’Estat que compartim amb capital a Madrid; i, per si fora poc, compartim tota una sèrie de problemes de present i de futur comuns… Entre els més greus: la turistificació, que ens expulsa i destrossa els llocs que habitem; la manca de decisió efectiva sobre el nostre pervindre; i l’assimilació castellanocèntrica, que no pretén una altra cosa que exterminar –a poc a poc però sense miraments– la cultura i la llengua històriques dels valencians i dels mallorquins.

Davant d’uns problemes comuns tan importants, tota bona lògica cridaria a una acció compartida, però, malauradament, la bona lògica sembla no intervindre mai en estos afers que es troben sotmesos a múltiples variables sociopolítiques i a una pressió centralitzadora tan extrema de tipus estatal i nacional… Quan eren presidents dels respectius governs valencià i balear, els socialistes Ximo Puig i Francina Armengol van celebrar sengles cimeres que van signar la Declaració de Palma, pel juny de 2021, i la Declaració de València, pel desembre de 2022, les quals advocaven per un federalisme dels fets i per una acció conjunta en determinats afers, però la volatilitat i la ineficàcia de les grans polítiques territorials han deixat aquells desideràtums en paper banyat, per no dir que absolutament desfet, com si hagueren caigut irremeiablement sobre les aigües de la Mediterrània que ens bressola.

Valencians i mallorquins, en definitiva, som cosins germans i veïns de tota la vida, però pareix que, per desgràcia, ni ens avenim, ni ens parlem, ni tan sols ens dignem a fer una telefonada per a felicitar-nos l’aniversari o desitjar-nos bones festes. Segurament perquè en el fons hi ha certes coses que no acabem d’entendre els uns dels altres i perquè, al remat, encara no ens hem parat a pensar suficientment bé què som i què volem per al dia de demà, tant per als nostres fills com per als nostres connacionals, siguen mallorquins o valencians. Mentrimentres, només podem que desitjar-nos mútuament que s’enfortisquen i difonguen els moviments que defenen un bell ideal: el del respecte als paisatges, la història i la identitat col·lectiva de la terra valenciana i de la mallorquina –i també de la resta de les illes germanes–, des d’una perspectiva de la sostenibilitat i el bé comú.

Foto portada: rendició de Mallorca a Jaume I, de Francesc Torras, ca 1859. MNAC.