Sant Vicent de la Roda

| 29/01/2025

Els primers sants cristians han assolit especial rellevància al llarg de la història valenciana
Temps de lectura: 9 minuts

1. Els sants diaques i el martirologi dels primers cristians

Al llarg de la història, molts dels antagonismes entre faccions han derivat en persecucions contra grups concrets. I en els primers segles de la nostra era un dels grups que les va patir va ser el dels cristians. Primer a mans de jueus ortodoxos, que fins i tot van lapidar l’any 34 el cristià i jueu hel·lenitzat Esteve, un dels primers diaques (el grau eclesiàstic inferior al sacerdoci), del qual els Fets dels Apòstols (Ac. 7) arrepleguen el seu discurs d’enfrontament amb el Sanedrí o tribunal religiós. En tot cas, les persecucions més conegudes d’aquells primers segles van ser les dels romans: entre l’any 64, la de Neró, i el 313, en què es va signar l’Edicte de Milà per part dels emperadors Licini i Constantí I el Gran, en què s’acordava “atorgar als cristians el mateix que a tots els altres, la lliure facultat de professar la religió que cadascun decidisca“.

Pel que fa a la de Neró, la descripció que en fa l’historiador Tàcit (Annals XV,44) va marcar el cànon per a la iconografia més coneguda, la que s’ha transmés per la literatura, el cine i els tebeos: “La seua execució va ser acompanyada d’escarnis, i així uns, coberts de pells d’animals, eren estripats per les dents dels gossos; uns altres, clavats en creus eren cremats en caure el dia a tall de lluminàries nocturnes. Per a este espectacle, Neró havia cedit els seus propis jardins i va celebrar uns jocs al circ, amb ell mateix vestit d’auriga entre la plebs i guiant el seu carro. Per això, encara que castigats com a culpables i mereixedors dels últims suplicis, se’ls tenia llàstima, ja que feia la impressió que no se’ls eliminava per motiu de pública utilitat, sinó per satisfer la crueltat d’un de sol“.

Màrtirs cristians en època de Neró (Eugene Romain Thirion)

Quasi dos segles més tard, una nova persecució es va abatre sobre els cristians, la decretada per l’emperador Deci entre el 249 i el 251 que va ser continuada pel seu successor Valerià I. Esta vegada la cacera va enviar al santoral màrtirs com el papa Sixt II, Cebrià de Cartago, Fructuós de Tarragona, Dionís de París (el sant de la diada valenciana del 9 d’Octubre), i Llorenç de Roma, un diaca natural d’Osca que ha assolit fama pel fet d’haver sigut rostit en unes graelles i la celebració del qual se situa en el màxim tèrmic anual, el 10 d’agost.

Finalment, l’any 303 es va encetar la darrera i més intensa persecució dels cristians, l’ordenada per l’emperador Dioclecià a través de l’Edicte contra els cristians. En esta ocasió el martirologi cristià va acollir el llegendari Sant Jordi, el papa Marcel·lí, les santes Agnés de Roma, Eulàlia de Barcelona i Llúcia de Siracusa, i els sants Cugat, Feliu de Girona, Sebastià, i el diaca Vicent de Saragossa (però nascut a Osca); curiosament, un dels que va aconseguir salvar-se en eixa persecució va ser un altre diaca, Sant Marí, que es va refugiar en el Mont Titano, a l’Emília-Romanya italiana, on va fundar una comunitat cristiana que amb el temps va esdevindre la Serenissima Repubblica di San Marino, l’Estat sobirà més antic d’Europa.

Tot i el llistat creixent de màrtirs oficials, historiadors com Edward Gibbon, en el darrer capítol del primer volum de la seua monumental The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (1776), afirma que els cristians exageraven molt les persecucions que van patir: “Estes descripcions servien per ea liminar totes les dificultats i silenciar les objeccions. Les llegendes més extravagants, com que conduïen a l’honor de l’Església, eren aplaudides per la multitud incrèdula, tolerades pel poder del clergat, i incloses en la història eclesiàstica malgrat la manca d’evidències“. De fet, en la reforma litúrgica de 1969 es van descavalcar alguns dels sants, alguns dels quals màrtirs, l’existència històrica dels quals no podia ser verificada. Van ser els casos de Sant Jordi, Santa Bàrbara, Sant Valentí, Sant Cristòfol, Santa Verònica, Sant Blai de Sebaste, Santa Caterina d’Alexandria, Santa Úrsula de Colònia, Sant Dionís de París i alguns altres.

Més enllà del debat historiogràfic i de les xifres de màrtirs (entre 5.500 i 6.500, segons Yuval Noah Harari en el seu llibre Sàpiens. Una breu historia de la humanitat), el fet és que molts d’eixos sants formen part de l’imaginari col·lectiu i una de les senyes d’identitat de la cultura occidental; un imaginari que en general ajuda a cohesionar les societats a través d’articular patronatges, festes i rituals. En este sentit, tres dels diaques màrtirs dels primers segles del cristianisme van assolir especial rellevància en ser considerats els més representatius de l’Orient cristiàRoma i l’Europa occidental: respectivament Sant Esteve, Sant Llorenç i Sant Vicent Màrtir (especialment rellevant entre els valencians).

 

2. Els atributs de Sant Vicent Màrtir

A Sant Vicent màrtir, l’onomàstica del qual correspon al 22 de gener, se li diu també d’Osca (on havia nascut, igual que sant Llorenç) i de Saragossa (on va viure). Una altra adjectivació molt freqüent és de la Roda, en atenció a un dels seus atributs més conspicus, una roda de molí. Recordem que s’entenen per atributs les característiques que ens ajuden a identificar-los, com ara l’aparença física (sexe, edat, barba o no, calvície, etc.), la vestimenta, o determinats objectes, animals o plantes que els acompanyen.

Més enllà de les creences o descreences de cadascú, l’anàlisi de les biografies, històriques o llegendàries, i dels atributs dels sants, tenen un cert interés didàctic, ja que poden ser una font d’informació sobre diferents aspectes més enllà dels purament laudatoris o hagiogràfics, com ara el marc històric, geogràfic, ecològic, tècnic de la seua època. I, a més, el reconeixement de les imatges dels sants i dels seus atributs ens servix per a mantindre un cert bagatge de coneixements relacionat amb les nostres arrels culturals.

D’entrada, i tot i que alguns estudiosos adduïxen que el diaca sant va ser soterrat a Sagunt, la versió canònica sosté que ho va ser en una necròpolis cristiana a les afores de València. D’acord amb la llegenda, en fugir de Saragossa va arribar a València on va ser capturat, col·locat sobre una creu en aspa i després en el poltre de tortura, on el van dislocar, fuetejat i esgarrat amb ganxos de ferro; finalment va ser llançat a una masmorra, on va morir.

El cos del diaca màrtir va ser abocat a un femer, on els corbs el van protegir per tal que les feres no se’l menjaren (val a dir, competien amb els altres carronyaires). No contents amb el que havien fet, els botxins van lligar el cadàver a una mola o roda de molí i el van llançar al riu Túria. Ves per on, el cos va ser retornat a la riba, rescatat per uns cristians i sepultat extramurs de la ciutat a un tossalet rocós (la Roqueta) situat al costat de la Via Augusta (la que anava dels Pirineus fins a Cadis), tot envoltat de marjals. Una descripció geogràfica que s’adiu molt bé amb allò que se sap sobre l’ambient ecològic de l’època del sant.

‘Martiri de Sant Vicent en el poltre’ (Leon Picardo, †1541 – Museu Catedralici de Burgos) i estàtua de Sant Vicent a Braga, amb un corb com atribut

Tot el que hem vist facilita entendre alguns dels seus atributs, que val la pena analitzar com a mostra de les relacions entre simbologia, història, geografia, natura, cultura i religió. En concret, Sant Vicent Màrtir sol ser representat vestit amb una dalmàtica, peça de roba originària de Dalmàcia (als Balcans adriàtics) formada per uns faldons amb mànegues obertes en forma de creu amb els colors litúrgics apropiats. La dalmàtica és la peça característica que els diaques porten damunt de l’alba, una túnica de roba blanca feta de lli, que arriba fins els peus i sobre la qual els sacerdots col·loquen la casulla en lloc de la dalmàtica. I, amb estos paràmetres, podem intentar analitzar la imatge que hi ha a continuació:

‘Sant Vicent, diaca i màrtir, amb un donant’ (Tomàs Giner, 1466 – Museu del Prado)

El sant va abillat amb una dalmàtica, amb la palma que denota que és un màrtir i al voltant del seu cap un nimbe o aurèola que indica que es tracta d’un sant. Porta un evangeliari o recull dels evangelis en la mà dreta, una soga al coll amarrada a una roda de molí, i una creu en aspa. Va acompanyat de dos àngels músics, i en actitud orant el comitent o donant que ha finançat l’obra. Altrament, i seguint els programes iconogràfics de l’època, el seu perseguidor jau als peus. Es tracta de Dacià, governador de la Provincia Hispania Tarraconensis en temps de l’emperador Dioclecià, i va caracteritzat amb un torbant turc, potser per associació al temor als otomans exacerbat després de la caiguda de Constantinoble en l’any 1453. La filactèria que enllaça l’orant amb el sant diu Sancti Vincenti orate pro nobis amen (“Sant Vicent, prega per nosaltres, -que- així siga”).

Al costat del sant figuren dos àngels músics; el de l’esquerra interpreta una peça musical amb les dos mans sobre les cordes d’una arpa diatònica, amb la columna i el coll corbats i els clavillers molt ben descrits. L’àngel de la dreta toca un llaüt amb caixa de ressonància ovalada, amb les cordes molt ben detallades i vibrades amb un plectre blanc i no amb els dits.

 

3. El culte a Sant Vicent Màrtir

La tomba del sant va esdevindre un lloc de culte sobre la qual el rei Jaume I el Conqueridor va  manar fer en el segle XIII una església, un monestir i un hospital, ara transformats en l’actual parròquia de Crist Rei. El barri és conegut com La Roqueta o del Convent de Jerusalem, on es troben l’Estació del Nord de València, el trinquet de Pelayo i l’antiga església de Sant Vicent de la Roqueta; i la via principal és el carrer de Sant Vicent Màrtir, que seguix el traçat de l’antiga Via Augusta.

Més encara, a València es venera el suposat braç esquerre incorrupte del sant, una donació que va fer l’any 1970 l’erudit venecià de la diòcesi de Pàdua Pietro Zampieri a la catedral valentina. La peça, guardada en un reliquiari de bronze platejat, es troba exposada a la capella renaixentista de la Resurrecció (c. 1510), popularment coneguda com la Coveta, situada a la part interna de la girola o espai transitable entre l’altar major i l’absis de la Seu. En concret, la capella està tancada per un magnífic pòrtic de tres arcs d’alabastre translúcid, donació del papa Alexandre VI (Roderic de Borja), en memòria de son tio, el també papa Calixt III (Alfons de Borja).

Durant segles Sant Vicent Màrtir ha sigut un dels sants més venerats per tota Europa, fins al punt que hui dia és reconegut com a tal per les esglésies catòlica, ortodoxa, anglicana i luterana. A més, és el patró de la ciutat de València, i també de Guadassuar, Lisboa, Osca i Vicenza. I especialment honorat a Saragossa i Sagunt.

Sant Vicent màrtir també és patró de Lisboa, que en la confluència dels barris de Graça i Alfama manté el monestir de São Vicente de Fora. Segons la llegenda, les despulles del sant van viatjar des de València a l’Algarve (el sud de Portugal), dutes per cristians valencians que fugien de la conquesta islàmica. Els portadors van arribar a la punta sud occidental de la península Ibèrica, al Promontorium Sacrum (a l’actual ciutat de Sagres); s’hi van instal·lar i van substituir el culte a Heracles que els romans havien establit per una església dedicada al sant cristià, raó per la qual el promontori va rebre el nom de Cap de Sant Vicent. Doncs bé, en véncer els musulmans i prendre Lisboa en l’any 1147, el primer rei de Portugal, Afonso Henriques el Conqueridor, va interpretar la victòria com una intercessió del sant i va ordenar que dugueren les despulles per mar a la capital del nou regne; unes despulles que durant tot el viatge van anar acompanyades miraculosament per un parell de corbs, com encara està representat a l’escut de la ciutat.

L’escut de Lisboa representa la llegenda del viatge de Sant Vicent Màrtir des del cap homònim a la capital de Portugal: en un camp d’or (daurat) dos corbs de sable (negre) romanen afrontats sobre un barco del mateix esmalt o color que navega sobre set ones, quatre de sínople (verd) i tres de plata. A la dreta, una imatge de Sant Vicent preparat per a desfilar en la processó del Corpus a Alacant: va abillat amb dalmàtica i darrere figuren la creu en aspa i la roda de molí. Als peus del sant, una reproducció de la imatge de la Santa Faç, la icona simbòlica més venerada a l’Horta d’Alacant

 

 4. Sant Vicent i la paremiologia cronològica

Entre desembre i gener hi ha refranys que al·ludixen al desitjat allargament del dia, com és el cas de Per santa Llúcia [13 de desembre], un pas de puça; Per Nadal [25 de desembre], un pas de pardal; o Per sant Antoni [17 de gener], un pas de dimoni. I també Sant Vicent té el seu: Per sant Vicent de la Roda [22 de gener], el dia allarga una hora.

¿Què hi ha de cert en això? En el cas de sant Vicent, la seua onomàstica dista 33 dies del solstici (el 21 de desembre), que és quan el sol comença a remuntar sobre l’horitzó i a allargar el dia, però eixe allargament de les hores diürnes és d’uns 29 minuts, poc menys de la mitat dels 60 que li atribuïx la dita.

Ara bé, quan estava vigent el calendari julià (l’antecessor de l’actual gregorià de 1582), el solstici d’hivern esdevenia l’11 de desembre. Per això tenia sentit la dita de santa Llúcia (13 de desembre) de què el dia havia allargat “un pas de puça”. D’acord amb aquell calendari Sant Vicent se celebrava 42 dies després del solstici, i l’allargament del dia era d’uns 48 minuts.

Podem concloure, doncs, que la dita Per Sant Vicent de la roda el dia llarga una hora és falsa en els calendaris, però, mentre que en l’actual (el gregorià) l’error és de 31 minuts, en l’antic julià era de tan sols 12 minuts. I per tant, tot i l’error, és molt probable que la parèmia associada a Sant Vicent Màrtir, com les altres de semblants provinents de la rica paremiologia cronològica valenciana, fora elaborada en temps anteriors a la reforma gregoriana del calendari.

I, en definitiva i com hem vits en altres casos de l’estudi del santoral, determinades paraules i imatges ens duen a enllaçar la cultura religiosa amb la història, la simbologia, l’ecologia i altres camps de coneixement com la història del calendari.

Daniel Climent Giner (Alacant, 1952) és un educador, investigador i divulgador, pioner en el camp de l'etnobotànica valencianes, en particular a les comarques del migjorn.

Et pot interessar