Estimada Rosa [Graceli Salgado]:
T’agradarà saber que s’ha estrenat la recuperació d’El inquilino (1957), dirigida per [José Antonio] Nieves Conde, i una versió, en concret, el més fidel possible al muntatge de la francesa, la Madame [Margarita Ochoa]. La que treballava també en les pel·lis de [Juan Antonio] Bardem. Hui aniré molt prompte a fer la cua de les entrades del cine Doré. Prou de gent intentarà aconseguir-les en la taquilla que obri a partir de les cinc. Em costa compartir esta classe de cine, però tampoc em mata, hi aniré sola. M’he acostumat a citar-me amb desconeguts, trobar un amic a l’eixida i tornar a casa juntes en metro.
El inquilino és una comèdia sobre el problema de l’habitatge, una paradoxa ben cosida per la bona de Margarita [Ochoa]. És veritat que, en aquella època, la denúncia social es vestia de gènere. Los golfos (Carlos Saura, 1959) es va vestir de thriller i ací ho va fer de comèdia. I seria divertidíssima, si no fora perquè era molt trista. La protagonitzen el teu Fernando [Fernán Gómez] i… qui és? Una cosina teua, potser? María Rosa Salgado, la primera estudiant de l’institut de cinematografia incorporada al cine professional. Està esplèndida en la pel·lícula, però tres anys més tard, mira tu!, es va casar amb el torero [Pepe Dominguín] i es va retirar dels rodatges.
Tu ja t’havies estrenat com a muntadora de Fernando [Fernán Gómez], en la seua primera pel·li com a director en solitari, El mensaje (1953). La primera de moltes col·laboracions entre vosaltres també, d’una llarga i profitosa relació per al cine espanyol.
Com et deia, estimada Rosa [Graceli Salgado], hui moltes persones farem la cua de les entrades per a entrar a la projecció de les set. Ens acomodarem a les parets del Doré i mirarem la gent ociosa en els bars de davant de nosaltres, com mengen i beuen acalorades, amb les camises blanques obertes i desbotonades i l’aire calent d’un octubre calorós en excés, d’una societat industrialitzada en excés, necroindustrialitzada i suïcida. Com som. I allà estarem els altres, voyeurs en la fila de l’esperança, fent comptes del muntó de gent que s’acumulava al carrer Santa Isabel. Com som. Voyeurs, malgré tout.
El inquilino va arribar a estrenar-se amb poques reserves de la censura als cines Rialto, en València, un 24 de febrer del 1958. Creat només un any abans de l’estrena, el Ministeri d’Habitatge franquista la va segrestar i ja no tornà a les sales fins a 1963, molt més mutilada i modificada, en una segona estrena que ja va passar pràcticament desapercebuda. Amén de les set vides del cine de trinxera, tingues clar que hui no deixarem ni una butaca buida. Resulta que el mateix director va fer una reconstrucció de la cinta, en 1993. Ara la projectem per tercera vegada, però de manera inèdita en una sala comercial i sense la massacre dels ministeris. Tanquem el cicle.
Crec que els seus fills estaven allà, a la part esquerra del pati de butaques. El goig que era girar-se des de la tercera fila, Rosa [Graceli Salgado], i comprovar que no cabia ningú més a la sala.
T’abrace fort, amiga,
Paula.
