Ma filla menuda va entrar fa un parell d’anys, per a alegria meua, en l’Edat de la Curiositat: vol saber-ho tot, literalment, tot. A quina altura estan els núvols, què hi ha al centre de la Terra, amb què es vestien els cavernícoles, quan em moriré, qui és la persona més alta del món, com es fabriquen els xiclets. Totes estes preguntes no són fruit d’una recopilació exhaustiva, sinó una mostra de què pot passar pel seu cap només en un matí.
Recordeu el llibre de Paul Auster Vaig creure que el meu pare era Déu? Tracte de cenyir-me al títol d’aquell recull, i no privar-la ni un sol dia de la creença que son pare ho sap tot i ho pot tot. Conteste dins de les meues possibilitats, intentant acostar la meua capacitat d’explicar el món a la seua de comprendre’l, i trobar un punt on podem coincidir. Soc honest, i quan no sé alguna cosa sempre li ho confesse, i afig de seguida: “Però tu i jo ho buscarem, i ho descobrirem”.
Les preguntes d’Inés em fan pensar en la biblioteca d’Umberto Eco. Hi ha un vídeo viral en què es veu l’enyorat escriptor piamontés recorrent-la en un tràveling inacabable fins que troba un volum concret. La faena no era senzilla: la biblioteca personal d’Eco constava de més de 30.000 volums. Nassim Taleb conta una anècdota sobre ella en El cisne negro: el impacto de lo altamente improbable. Eco dividia els visitants de la seua biblioteca en dos categories: per una banda, la més nombrosa, els que se sorprenien i li preguntaven si els havia llegit tots; per una altra banda, “una minoria molt menuda que entenia que una biblioteca privada no és un apèndix per a augmentar l’ego, sinó una ferramenta d’investigació. Els llibres llegits són molt menys valuosos que els no llegits. De fet, com més se’n sap, més grans seran les files de llibres sense llegir. Anomenem esta col·lecció de llibres no llegits una ‘antibiblioteca’”.
Tenim la tendència, lògica, per una altra banda, de valorar i protegir allò que sabem, fins i tot d’usar-ho per a defendre’ns d’allò que ignorem. Però enfront d’açò tenim a Horaci escrivint “És impossible saber-ho tot” ja en el segle I a. C. i a Kant amb el seu “Sapere aude” en el segle XVIII, cosa que demostra que centrar-nos en allò que coneixem actua com un biaix que determina la nostra forma d’enfrontar-nos a la inabastable quantitat de coses que ignorem i com ens costa determinar els límits del nostre desconeixement.
Particularment, tinc una antibiblioteca orgànica de 8 anys a la qual continuaré tractant d’oferir dèbils certeses abans que arribe el dia en què s’adone que son pare, com quasi tot el món, en realitat no sap res.
Foto del documental d’Umberto Eco. La biblioteca del mondo, de Davide Ferrario
