Quan en els anys 40 del segle passat escrivies en una revista, com esta en la que ho jo faig ara, o publicaves un llibre, cabia la possibilitat que el text fora llegit per l’últim Nobel espanyol de literatura, Camilo José Cela. I no perquè seguira minuciosament totes les novetats culturals, sinó perquè durant dècades va exercir com a censor. La censura era llavors un monstre sense rostre ni ulls, capaç de devorar implacablement tot allò que se n’isquera d’unes línies mil·limètricament marcades i que posaven fites en un camí que, de tan estret, només es podia recórrer en una direcció.
Si alguna cosa té predictible la història són els rebots cíclics: allò que ens pareix horrible en una dècada, es posa de moda en la següent; alguna cosa normalíssima passa a ser inacceptable per als contemporanis i habitual per als seus descendents. Els exemples són tants que no val la pena posar-ne cap, però he de reconéixer que jo no comptava amb el retorn de la censura, almenys la censura explícita. I no perquè no fora previsible que succeïra amb un canvi de govern i en el context de l’actual onada de regressió, sinó perquè l’any 2024 no només és completament inútil, sinó contraproduent per als mateixos censors.
Si heu sentit parlar de l’efecte Streissand, ja sabeu a què em referisc: la prohibició de l’exhibició d’un text, posem per cas, fa que el públic conega la seua existència i vullga llegir-lo. Passà quan la ultradreta expulsà la revista d’humor infantil i juvenil Camacuc d’algunes biblioteques: els subscriptors augmentaren exponencialment i a alguns ens feu recordar que continuava publicant-se. Els casos puntuals són inesgotables: un mural a favor de Palestina a Benimaclet que l’Ajuntament de València va tapar amb pintura blanca, però que es pot vore en milers de fotografies que circulen per xarxes i grups de WhatsApp; o el MIAU de Fanzara, projecte artístic que mai havia estat tant en primera plana, o el conte que Purificació Mascarell va escriure per a la falla infantil de la Plaça de l’Ajuntament, que el mateix artista faller decidí no publicar i que ha tingut molts més lectors que si ho haguera fet.
Totes estes censures explícites solen fer que l’obra acabe en diaris, xarxes, mòbils… M’imagine que és poc consol per als autors, però li envia un missatge als censors: el seu control de la cultura és econòmic, que no és poc, però ja no és sols un camí de sentit únic, sinó que s’expandix com un tapís en múltiples direccions que mai podran abastar.
Foto portada: En gener d’enguany el col·lectiu BDS País Valencià repintà el mural que l’Ajuntament havia tapat en Benimaclet, tot i tindre l’autorització del propietari de les parets © BDS País Valencià
