Podria fer les coses amb menys cura. Sense estar massa damunt de les lletres, de les melodies, de les cobertes, de l’estètica. Però Víctor Ballester no va nàixer per a ser un músic qualsevol. És un amant del pop bonic, en el sentit més ample possible de la paraula. Del preciosisme. De la naturalesa sense embuts que esgrimix la música popular quan fluïx al servici de les emocions més íntimes en xicotetes píndoles reconstituents. Sense afectacions ni massa solemnitats. No li fan falta. Amb emotivitat i sentit de l’humor. La seua és l’escola de Carlos Berlanga, Pet Shop Boys, The Magnetic Fields, Hidrogenesse, Trembling Blue Stars o New Order.
La primera volta que vaig xarrar amb ell, Ballester liderava DeBigote, una de les millors formacions pop de les últimes dècades a l’entorn de Castelló, junt amb Les Deesses Mortes i Sánchez, els dos últims projectes de l’intermitant Félix Gimeno. Va ser en el 2014, en una entrevista per a l’edició valenciana d’El País. Pareix mentira que hagen passat més de deu anys. Llavors em deia que se sentia una mica estrany enmig d’una escena, la de la capital de la Plana, tradicionalment caracteritzada pel conreu del punk rock, el power pop o el rhythmn and blues, gèneres amb una arrel teòricament més rock. Més de tronar i ploure. D’esclafit, i no de carícia. Potser el seu discurs es veia massa amanerat allà, tot i que la tradició de bandes de pop assolellat, des dels temps del borrianencs Cinema, també está ahí.
Fora com fora, DeBigote van publicar discos tan exquisits com Estuario (2014), Cosmos (2015), Telescopia (2017) i Itziar (2017). Alguns eren àlbums, altres EPs. I van gaudir del privilegi de xafar l’escenari gran del Festival de Benicàssim quan encara feia honor a les sigles FIB, en el 2015, encara que la seua actuació fora només seguida per un parell de centenars de persones: era l’edició en la qual Blur, Portishead o Noel Gallagher encara eren caps de cartell, però ja quedaven lluny aquelles edicions del segle XX en què podies vore una carpa atapeïda de gom a gom a les sis de la vesprada per a vore grups estatals. En qualsevol cas: era el seu festival. Per geografia i per sonoritat. Per les dos coses. També pel fet que fins aleshores ell mateix no havia faltat a una sola de les anteriors díhuit edicions com a espectador.
Hauria segut una llàstima que l’exultant cabdal pop que Víctor Ballester va esperonar amb DeBigote es perdera. I no ho ha fet. Per fi li ha donat continuïtat. Les obligacions de la vida potser li hagen portat a guanyar-se-la en altres fronts, com passa amb la gran majoria de músics valencians (viu a València i és professor de disseny), però per sort no ha perdut l’olfacte per a polir notables cançons. La prova és Ahí vos quedeu (2025), un disc autoeditat i inspirat a partir del decés de sa mare fa uns anys, amb una primorosa presentació física en vinil, conformat per set composicions en les quals, a més que tots els referents citats en el primer paràgraf d’este article romanen presents (també uns altres que ell menciona en entrevistes recents: eixa és part d’esta màgia), es nota un pols més electrònic i, com és lògic, més confessional, ja que ve signat amb el nom de Brilla Carmen, el seu nou projecte personal.
Si a més ens fixem en les companyies de les quals s’ha envoltat, tot encaixa encara més: Tórtel, fffflashback o Remi Carreres (Glamour, Comité Cisne, Tórtel) formen part dels crèdits. Víctor el va presentar fa poc en acústic a Oldies, una de les millors i més tradicionals botigues de discos de la ciutat, i els qui seguim amb moltíssima atenció i estima la seua trajectòria, esperem poder vore’l amb banda sencera en una altra ocasió. Segur que val la pena. Més encara si es fa acompanyar per Pilar Rabaneque (Mar Morález), Estela Tormo (Júlia) i Enric Alepuz (Tórtel, Gener), com ha avisat ja en alguna ocasió. Serà a La Fábrica de Hielo de València el 22 de novembre. De moment. Com per a no perdre detall.
Fotografia de portada: © Patricia Gázquez
