S’està fent de dia. “Despertaba la huerta, y sus bostezos eran cada vez más ruidosos”. “La vida, que con la luz inundaba la vega, iba penetrando en el interior de barracas y alquerías”. S’està fent de dia en l’horta de Benimaclet i així ho va descriure Vicent Blasco Ibáñez en La Barraca. La llum cau sobre el barri que fou poble, territori quasi mític en la literatura sobre la ciutat. El districte de Benimaclet, que inclou el barri homònim i el Camí de Vera, es presenta com una terra promesa i símbol d’una altra manera de viure: arrels, comunitat, tradició i modernitat. Batiste, protagonista de La Barraca, “no podía apartar de su memoria un recuerdo tenaz. Veía con los ojos cerrados un gran huerto de naranjos que existía a más de una hora de distancia, entre Benimaclet y el mar”. L’horitzó i Benimaclet.
Ja és de dia en el Benimaclet de la tradició i la història, una espècie de far west, terra de bandolers, de personatges amb una pàtina fantàstica, com Mateu Benet Vicent, responsable de trenta-set homicidis en el segle XVII però protagonista d’un ascens triomfal a capità. L’obra anònima De Mateo Benet. Relación de las memorables hazañas de este animoso héroe, natural de Benimaclet, lugar de la huerta de Valencia: dase cuenta, como fue de Gobernador de Rífola, en el Reyno de Nápoles, y el fin dichoso que tuvo relata la vida de qui: “en un lugar muy pequeño / llamado Benimaclet / tuvo allí su nacimiento / el qual dista de Valencia / media legua más o menos“.
També era un matí ple de llum quan Visantet es va convertir en don Vicente, el protagonista de “Noche de bodas”, el relat dels Cuentos valencianos del mateix Blasco Ibáñez, quan canta la seua primera missa com a retor amb tot un èxit: “Benimaclet entero rozaba con besos sonoros como latigazos aquellas manos velludas, llevándose en los labios agrietados por el sol y el aire una parte de los perfumes“. Eixa alegria i fervor es torna tristesa quan ressorgix un amor d’infància. Però eixa és una altra història.
També a la llum del dia, la periodista Anna Gimeno i el seu alumnat de la Universitat Popular van exposar les vides del veïnat major en Fent memòria: Benimaclet i la història de la seua gent. Entre ells està Vicenta Villagrassa, nascuda en 1931, que recorda com es vivia en el Benimaclet del franquisme: “Tenías que ir a misa todos los domingos. Si no, era pecado. Y habías de llevar un justificante del cura de Benimaclet como que habías ido a misa“.
A les vesprades, la vida bull amb el ritme d’un “West End londinense con el colorido de sus fruterías, sus horchatas a la fresca y su tutilimundi juvenil y adulto, activista y festero”, en paraules d’Abelardo Muñoz en Chaflán. Cau la llum mentres uns se’n van, com la Chanel de Benimaclet, la seua filla i la seua neta, les tres generacions de dones protagonistes d’En la boca del lobo, d’Elvira Lindo: “Dejamos atrás nuestra calle de Valencia, la del mismo barrio al que llegó mi abuela con ella de niña, Benimaclet, y enfilamos la carretera de Ademuz para volver a La Sabina, la aldea donde las dos habían nacido“. Però uns altres esperen en la terra promesa, com relata Raquel Ricart en El temps de cada cosa: “En les cartes, el pare et parlava del barri on vivíeu i sempre les escrivia des d’allà, des de Benimaclet. Com si no es volgués moure del lloc que coneixies, per si un dia tornaves”. El pare de Toni creu en els poders màgics del barri: “Així potser voldràs vindre’m a veure, encara que siga només a mi. Potser et farà goig passejar pel barri que vas conèixer de petit i, qui sap?, potser t’arribarien de colp els records“. Els records de la terra promesa a la qual tornar.
Però quan cau la nit, les ombres de Benimaclet omplin el districte, que Santiago Álvarez descriu en La ciudad de la memoria com una zona “engullida por el avance de los desmesurados edificios. Ahora el pintoresco enclave sobrevivía anudado por la Ronda Norte y repoblado con añadidos étnicos y hordas de estudiantes, atraídos por los alquileres baratos, cierto barniz multicultural y la cercanía de las universidades”. El Benimaclet actual, amb la seua problemàtica i la seua complexitat, defén el seu territori mític en mig del ritme de la València contemporània, que busca estendre’s i ocupar l’horta. En el relat infantil Revolta en l’Horta, Raquel Ricart parla de com “a Campanar van arribar unes màquines grosses com no se n’havien vistes mai, i al cap d’uns dies també s’instal·laren per Benimaclet, per Natzaret, per La Punta“. Però la memòria de la terra promesa encara està viva en La barraca de Blasco Ibáñez: “Aquellas eran tierras siempre verdes, con las entrañas incansables engendrando una cosecha tras otra, circulando el agua roja a todas horas como vivificante sangre por las innumerables acequias regadoras que surcaban su superficie.” “Como una complicada red de venas y arterias” que donen vida a la terra promesa.
