El president de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana, Vicente Ordaz, ha anunciat que el castellà tindrà una presència més rellevant als programes de la televisió pública, afirmant que fins i tot s’estudiarà la possibilitat d’incorporar-la als informatius. Segons diu, “si tota la programació és en valencià, hi haurà un sector de població al qual directament no podem arribar”. Esta afirmació obri, si més no, un debat que caldria abordar amb deteniment. És innegable que som un territori amb dos llengües oficials, tot i que una d’elles es troba en situació de minorització i en procés de desaparició. Tampoc hem d’oblidar que certs trets lingüístics, com la variant xurra pròpia de les comarques interiors, són un autèntic misteri per a la majoria dels valencians. La nostra societat és complexa: a hores d’ara, un percentatge desconegut d’habitants i gens menyspreable té com a llengua primera una diferent de les dos oficials. Donar veu a la diversitat que ens caracteritza és tot un repte. Fer-ho en castellà no és la solució, sinó la sentència final d’una imposició.

L’autonomia valenciana és una de les més grans de l’Estat, tant en termes de població com d’economia. Amb més de 5 milions d’habitants i aproximadament 2 milions de valencianoparlants, tenim un potencial indiscutible. No obstant això, el nostre sistema audiovisual sobreviu navegant en un estat vegetatiu, víctima d’uns polítics que mai se l’han cregut fermament i que en els moments que s’ha vist com comença a alçar tímidament el vol, sempre hi ha qui vol tallar-li les ales.

Només cal mirar la realitat de les altres autonomies amb llengües pròpies. Catalunya disposa de cinc canals autonòmics, Galícia en té dos i el País Basc quatre. En este últim cas, el segon canal s’emet en castellà, ja que molts bascos no dominen la seua llengua pròpia. Però, en el cas valencià, el problema no és tant que hi ha part de la població que no entén la llengua, és més la reticència a no voler entendre-la. Les bones audiències que ha tingut la casa en la cobertura de la Barrancada demostren que açò no va de la llengua. El segon canal de la televisió pública valenciana s’ha quedat en una promesa electoral perduda, un clar exemple de la nostra precarietat mediàtica. Si bé és cert que les Balears només disposen d’IB3, potser per una qüestió demogràfica, però allà mai s’han plantejat la seua castellanització. A més, mentres a Maó sintonitzen TV3, a Gandia fem el mateix amb Real Madrid TV.

La castellanització és un programa que ja s’ha emés anteriorment, la tombolització és un procés que pot anar deteriorant-la fins a portar-la, finalment i de nou, al tancament definitiu. Són bons moments per recordar el documental 12:19, temps de silenci, que arreplega els últims minuts del tancament de Canal 9. Ramon Ferrer, l’expresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es preguntava per què el gallec, el basc i el català compten amb mitjans de comunicació, mentres que el nostre no en té. Encara no n’hem trobat resposta.

La mateixa situació es manifesta amb À Punt Ràdio. Ens és més senzill sintonitzar emissores que emeten en ucraïnés, anglés o neerlandés que escoltar programació en valencià al sud del país. La qüestió és inevitable: si no tenim televisions ni ràdios que responguen a la nostra llengua, on les hem de trobar?

El Llibre d’estil d’À Punt de l’any 2017 establix que “els mitjans de comunicació públics valencians, a més de tindre el valencià com a llengua vehicular de les emissions i com a llengua institucional en les comunicacions, tenen la missió de contribuir a la millora de l’ús social del valencià.” Ordaz, que en un lapsus linguae va referir-se erròniament a la televisió com Canal 9, ja ha anunciat la intenció de modificar el llibre. Tota una premonició…

No se’ns permet tindre una televisió en valencià on puguem explicar i entendre el nostre món, no siga cas que siga diferent de la resta. Tampoc ens deixen restablir la reciprocitat amb les altres televisions amb les quals compartim la llengua. Per cert, recentment s’ha plantejat la possibilitat de crear un segon canal espanyol exclusivament en català. Si ningú protesta, com ocorre amb TVE Catalunya, els beneficiaris seran únicament els habitants de Catalunya. Açò genera un poc trellat de situacions, informativament parlant, com quan durant els dies següents a la Dana, el programa Cafè d’idees d’eixe canal entrevistà molts afectats valencians que només els catalans podien vore. És sempre la mateixa qüestió: per què som els únics que tenim dret a no tindre dret?