En aquella saó llevà-se un sarraí d’aquella terra qui era pastor e era negre, molt valent hom. E ajustà-se ab servents e ab hòmens d’armes sarraïns, e apellava’l hom ‘rei Albocor’. E mes mans a córrer lla on los crestians estaven, en les viles e en los altres llocs, e faïa gran mal e gran dan a crestians, e màgerment a la vila d’Algesira. E aquest sarraí tenia de forts castells en les muntanyes d’Alcoi e d’Albaida, e havia molts hòmens a cavall e a peu. E així lo rei no se’n podia a res pendre; e no havia nombre lo mal que faïa, que molts crestians havia morts e cativats.

Este és el passatge de la crònica de Bernat Desclot, escrita cap a 1285, que enceta la narració dels fets d’un personatge molt desconegut en la història valenciana, tot i la gran petjada que deixà en un dels fets clau del nostre passat: la conquesta i creació del Regne de València per part de Jaume I a mitjan segle XIII. No debades, aquell “rei Albocor” fou el primer gran resistent a l’ocupació cristiana d’unes terres fins aleshores islàmiques, aplegant i organitzant, com apuntava Desclot, “servents” (soldats d’infanteria) i “hòmens d’armes”, que dominaven grans castells de les serres de Mariola i Benicadell, entre les actuals comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida. I des d’allí feien dures incursions contra els colons aragonesos i catalans que anaven arribant per a poblar el regne, amb un especial ímpetu contra la vila d’Alzira, que llavors s’havia partit en dos, amb una zona d’ocupació cristiana i una altra de musulmana.

En este sentit, possiblement cal situar l’alçament cap a 1245-1246, just quan el mateix Jaume I indicava en la seua crònica que “haguem-ho tot”, és a dir, que havia obtingut la rendició de totes les autoritats islàmiques fins a Biar, Castalla, Polop i Finestrat, els límits meridionals del nou regne cristià. Però hi hagué qui, davant de la defecció dels seus líders polítics, decidí resistir la invasió i fer el que tants altres resistents han fet al llarg de la història: llançar-se a la muntanya i, des d’allí, fer guerra de guerrilles. En este cas, a més a més, les poquíssimes dades que tenim sobre aquell cabdill rebel indiquen el seu origen popular: “era pastor e era negre” i li deien “rei Albocor”, un nom que, com explica l’estudiós Josep Torró, tindria la mateixa arrel que al-Baqar (les vaques), i, segons apunta Abel Soler, podria provindre d’al-Baqqār, el Vaquer, o fins i tot, conjuntament, de rāʿī al-Baqaɾ, el Pastor de les Vaques. En definitiva, un pastor de vaques, que, com tants altres andalusins, procediria de l’Àfrica subsahariana.

Però la resistència d’al-Baqqār, a diferència de la que després, en 1247, encapçalà el visir Muhammad ibn Hudayl al-Azraq, el Blau, degué durar només uns quants mesos, ja que finalment fou pres i executat, segons narra el mateix Bernat Desclot, qui possiblement en el moment d’escriure la seua crònica arreplegà una tradició oral que s’havia mantingut a Alzira des de feia uns quaranta anys:

Esdevenc-se que aquell rei Albocor somià una nuit que entrava ab gran gent e ab gran brogit en la vila d’Algesira. E, quan venc l’endemà, ell s’aparellà ab sa gent, e que el matí qui venc aprés que anàs córrer e assaltar a Algesira, e que si li eixien la gent fora del pont, que per força que s’entràs ab ells.

Així comença la narració de la fi d’al-Baqqār, ja que, com diu Desclot, els alzirenys tingueren notícia del seu pla d’assalt i prepararen una emboscada als afores de la vila. En concret, en arribar les forces d’al-Baqqār, al pont d’entrada sobre el Xúquer, “ab gran res de cavallers e de servents”, els cristians els rodejaren: “aquells qui eren en l’aguait (esperant fora) eixiren e vengren-llur a encontre, e aquells de la vila eixiren defora, e així tengren-lo en el mig”. I els venceren i capturaren el líder resistent: “Així, talant e firent, alcieren-ne molts e retengren lo rei Albocor ab molts d’altres e meseren-lo en la vila ab molt gran alegre, que anc null temps no hagren tant d’alegre ne de goig, per ço con pocs n’hi havia a qui no hagués mort son fill o son germà o son marit o son parent”.

L’immens esclat d’alegria per haver capturat el malson dels cristians es tornà prompte en violència. De fet, sabem que a l’estiu de 1246, tal vegada en aquell context, el mateix rei Jaume I hagué de posar pau entre la població mixta que habitava Alzira, ja que els colons cristians atacaren ferotgement els musulmans i els ocuparen moltes terres, incomplint els acords de pau previs. I el destí de l’antic pastor al-Baqqār fou tràgic: “Faeren-ne la major justeïa del món, que en cascun lloc del Regne de València lo tramés hom e en cascun lloc li faïa hom justeïa aital con llur plaïa, tant tro que fo mort. Puis faeren-lo tirar per tota la terra a rocins”. És a dir, que anaren duent-lo de vila en vila per tal que el torturaren i l’escarniren fins que el seu cos no aguanta més i finalment dugueren el cos –o el que quedaria d’ell– arrossegat pels llocs a cavall, com a mostra d’execució exemplaritzant.

Jaume I ni tan sols es dignà a parlar d’ell i no en diu absolutament res en el Llibre dels fets, probablement per l’origen popular del cabdill al-Baqqār i perquè la seua intifada no va ser tan estesa i duradora com la posterior d’al-Azraq, però coneixem la seua fermesa i valor a través de les paraules de Desclot. Un personatge que quasi ningú coneix, però que hauríem de tindre ben present, com aquells mateixos i terribles fets de la conquesta del Regne de València, en uns temps en què hi ha qui pareix que vullga tornar al que la història ens mostra contínuament: que la guerra és un dels majors mals de la humanitat.