“El rey de Castilla mandó llevar al alcázar de Sevilla unas muy hermosas columnas de jaspe que allí había”. Quan el 10 de juny de 1363 Pere el Cruel es veié obligat a alçar el setge de València, després d’haver instal·lat el seu campament durant diverses setmanes ni més ni menys que al mateix Palau del Real, a la riba nord del Túria, decidí saquejar-lo i cremar-lo. Entre tot allò que aprofità per a endur-se com a botí, el més destacat, com recordava el cronista aragonés Jerónimo Zurita uns segles després, foren unes riques columnes de jaspi, que traslladà fins a la seua residència sevillana. No sabem, però, què feu del “cabró ab les orelles amples e longues, les dues truges e un porch javalins, lo peix del viver, un estruç e dos onsos” que sabem que vivien llavors en els jardins de la part posterior del palau.

En coneixem, fins i tot, el nom dels cuidadors: Vidal Auger, “guàrdia e mestre del Real”, era qui s’encarregava del manteniment de la major part dels animals, mentres que Na Margalida tenia cura específica del parell d’óssos que vivien a la vora dels camps de l’Horta de València. Però no sabem què en feu, d’aquells animals, el monarca castellà. Potser passaren a formar part del seu menú de campanya durant aquells dies d’enfrontament bèl·lic. O potser l’estruç i els óssos, més exòtics i difícils d’aconseguir, seguiren el mateix camí cap al sud que les columnes de jaspi. No debades, la immensa majoria de monarques i grans nobles europeus de l’època feia temps que col·leccionaven, mantenien i intercanviaven animals singulars, en una pràctica que, adaptada als valors medievals, enfonsava les seues arrels en els albors de la civilització.

La primera girafa que xafà Roma

En la nostra època de coneixement global del planeta i mitjans de comunicació de masses els animals exòtics encara ens fascinen, però només en alguns pocs casos ens deixen realment bocabadats. En canvi, durant mil·lennis, quan la fauna naturalment coneguda per les societats era la més propera territorialment parlant, els animals poc freqüents a la zona eren considerats éssers aterridors, meravellosos o extraordinàriament poderosos. És per això que els principals sobirans procuraren ja des de l’antiguitat aconseguir-los i envoltar-se d’ells. Així, per exemple, els monarques aquemènides exigien animals estranys com a tribut de les regions del seu immens Imperi Persa, de Líbia a Afganistan, conservant-los en parcs com els que serviren d’exemple i model per al relat bíblic del Jardí de l’Edén, el paradís on Déu hauria creat totes les espècies abans d’esculpir a Adam i Eva.

També els emperadors i prínceps xinesos, indis o mesoamericans feien acopi de bèsties poc freqüents en el seu entorn, però si hi ha una civilització antiga de la qual coneixem un ús més abundant dels animals exòtics i salvatges, eixa és sens dubte la romana. Eren emprats tant en els sanguinaris espectacles dels amfiteatres i els circs, on es considerava que mereixien la mort per ser criatures inferiors, violentes i agressives, com en les grans celebracions triomfals, en les quals mostraven el domini de Roma sobre la naturalesa i sobre un vast conjunt de terres que anava d’Hispània a Síria, passant per Britània, Líbia, els Balcans o Egipte. De fet, l’ús divers que en realitzaren els dos grans rivals polítics del final de la República, Gneu Pompeu i Juli Cèsar, esdevingué una metàfora del seu distint geni polític.

Durant el seu període de govern conjunt conegut com el Primer Triunvirat, Pompeu tractà d’atraure’s el favor del poble romà organitzant en l’any 55 a. C. un gran festival de lluites entre gladiadors i animals. Durant cinc jornades seguides, amb dos funcions per dia i en el Circ Màxim, amb una capacitat per a 150.000 espectadors arribats de tota la península Itàlica i de més enllà. L’arena s’adornà amb un paisatge artificial de muntanyes, boscos i rierols per a servir d’escenari als cruents enfrontaments que tingueren lloc entre els lleons, lleopards, linxs i rinoceronts i els lluitadors que, malgrat el seu entrenament previ, moriren sovint esgarrats i ensangonats. Per a la darrera sessió es reservà el gran final: el combat entre una vintena d’elefants africans i un grup d’experts caçadors berbers de la Getúlia, enmig de les fanfàrries de corns i trompetes. Però després que els gètuls començaren a abatre’ls amb les seues javelines, els animals entraren en pànic i corregueren cap a l’enreixat que separava l’arena de les grades bramulant, agenollant-se i implorant clemència al públic. La situació ocasionà un fet inèdit: es guanyaren la simpatia dels espectadors, que demanaren a Pompeu, assegut a la tribuna, que els perdonara la vida. Però el cònsol, mancat d’intel·ligència política, volgué mostrar el seu tarannà bèl·lic ordenant la persecució i exterminació immediata dels elefants.

No fou la fi de la seua carrera, però el fiasco es féu cèlebre i li reportà mala reputació entre molts dels seus coetanis, per haver resolt la situació menyspreant la inusual petició dels assistents. Quan morí set anys després en plena guerra civil contra Juli Cèsar, escapçat a Alexandria pel germà de Cleòpatra, alguns romans atribuïren el seu catastròfic final a la maledicció dels elefants. El seu victoriós rival, en canvi, aprofità el retorn a Roma per a fer una gran desfilada triomfal, en la qual participaren centenars de lleons, lleopards, panteres, babuïns, micos verds d’Etiòpia, xacals, lloros, flamencs, estruços i, precisament, quaranta elefants que portaven torxes enceses en la trompa, marxant al costat de Cèsar. A més a més, en un magistral colp d’efecte, mostrà als romans un animal que mai no havien vist: la primera girafa que xafà Europa, portada des de les terres egípcies on havia residit durant diversos anys amb la mateixa Cleòpatra. La impressió fou extraordinària, memorable, indicativa del seu immens poder i registrada per tots els autors de l’època, que la batejaren com a camellopard, una mescla de camell i lleopard (de fet, el seu nom científic en l’actualitat continua sent Giraffa camelopardalis). L’acció passaria als annals de la història i seria recreada segles després.

Les cases de feres dels monarques medievals

En època dels emperadors romans la quantitat d’animals emprats en espectacles no deixà de créixer: amb Octavi August fins a 3.500 bèsties foren sacrificades en el circ, l’amfiteatre o el fòrum romà; amb Trajà fins a 11.000 en un sol festival. Però, com passa amb tots els imperis, el de Roma també acabà arribant a la seua fi i la seua organització sociopolítica fou substituïda al llarg del segle V per diversos regnes germànics: els dels ostrogots, visigots, longobards, francs, etc. Un moment de regressió econòmica i cultural per a les elits i els grans poders que es traduí en una enorme escassedat de notícies al voltant del funcionament de les noves monarquies regnants. Sabem, en tot cas, que els antics espectacles amb animals organitzats per les autoritats públiques deixaren de celebrar-se i que el tancament de les connexions amb Àfrica i el Pròxim Orient, ocasionat per l’expansió de l’Islam, dificultà l’arribada d’espècies llunyanes.

Així, l’ús de les bèsties com a símbol de poder s’anà decantant cap als espais de caça, en les finques i boscos que es reservaren els sobirans, com feren els nous emperadors romano-germànics apareguts a partir de Carlemany. I uns pocs segles més tard, a partir del XII, com a resultat de la progressiva intensificació del poder dels monarques, començaren a aparéixer residències reials d’esplai amb horts, estancs, parcs amb animals de caça i cases de feres per a la seua observació i exhibició. Eren edificis que copiaven, precisament, els models islàmics dels grans califes i emirs, que els mandataris europeus havien observat sobretot en les principals zones de contacte en aquells moments: Sicília i la península Ibèrica. No debades, els primers exemples d’aquells palaus d’estiu corresponen a terres sicilianes, on Roger el Normand n’instal·là a La Zisa i La Cuba, prop de Palerm.

Més encara. Frederic I Barba-roja, que era emperador romano-germànic i monarca sicilià alhora, importà el model cap al nord d’Europa, on s’estengué, com mostren els palaus dels reis francesos a Vincennes o dels anglesos a Woodstock, on Enric II féu dur animals exòtics, com lleons, lleopards, linxs i camells, que la nova expansió europea feia possible aconseguir. Evidentment, també a terres hispàniques, on els alcàssers i les almúnies dels governants andalusins impressionaven els cristians, acabaren apareixent aquell tipus de residències vinculades a la possessió de jardins i animals, com ara els castells i palaus reials d’Olite, Tordesillas, Sevilla i Sintra o, en el cas de la Corona d’Aragó, els de Saragossa, Barcelona, València, Palma i Perpinyà.

Els lleons de la Corona d’Aragó

Sabem que almenys des del segle XIII els monarques aragonesos posseïen animals salvatges en les seues residències principals. Si més no, com indiquen les historiadores Asunción Blasco i Anna Adroer, Pere el Gran tenia lleons a Saragossa i Barcelona i, concretament, pareix que en especial el Palau de l’Aljaferia –instal·lat sobre l’antic alcàsser d’Al-Muqtadir– acabà albergant la principal casa reial de feres. No debades, la ciutat aragonesa era la capital simbòlica de la Corona, en ser el lloc on s’entronitzaven els monarques, i el seu emblema municipal era un lleó, com en el cas de Pamplona i Lleó o de moltíssimes altres localitats d’arreu d’Europa, com Venècia, Florència, Heidelberg, Uppsala o Bruges. En tot cas, independentment d’això, era ja un costum molt estés entre les dinasties reials de l’època tindre animals exòtics i salvatges, entre els quals els lleons, com a símbol màxim de poder, eren els meus preuats.

Però certament hi havia una particularitat en el cas de la Corona d’Aragó i és que els encarregats de costejar el seu manteniment eren els jueus de les principals ciutats, mitjançant un impost especial “super alimentacione, provisione et custodia leonum”, encara que se’n desconeix la raó de fons, més enllà que les aljames foren “coffre e tresor del rey”, una propietat directa dels monarques, que podien gravar-los de maneres molt diverses. De fet, no només pagaven les despeses fetes pels cuidadors dels lleons, sinó que a vegades, especialment a Saragossa, alguns dels seus membres eren els encarregats d’alimentar-los i vigilar-los, com ara Isaac Arroti, Gento Aziz o la família Taboch. No obstant això, amb la pràctica desestructuració de les comunitats jueves després dels pogroms de 1391 el manteniment dels animals va passar a altres partides de la hisenda reial, o en llocs com Barcelona va ser el Consell municipal qui se’n féu càrrec.

A la ciutat comtal les bèsties es conservaven primer en el Palau Reial Major i després en el Palau Reial Menor –adquirit per Pere el Cerimoniós en 1370 per a la seua esposa, Elionor de Sicília–, probablement en els horts que connectaven amb el recinte de la muralla urbana. No només hi havien lleons, com els que es van enviar en 1384 al monarca navarrés Carles II per al seu palau d’Olite, sinó també estruços, galls salvatges, paons, faisans, serps i óssos duts des de la Vall d’Aran. Fet i fet, el trasllat i moviment d’animals per a aquella classe de jardins d’esplai –“abelliments de grans cases e plaers de senyors” en paraules del mateix Cerimoniós– era una constant. Com a present de sobirans estrangers i d’aristòcrates locals, com ara el comte d’Empúries, el duc de Cardona o els bisbes de Tortosa i de València, que també en tenien, però igualment com a mode de manteniment de les diverses cases de feres que els reis d’Aragó posseïen en els seus principals palaus.

En 1404, per exemple, Martí l’Humà demanà al seu fill, el rei de Sicília, l’enviament des d’aquella illa d’una “leona parda” per al seu “jardí de Barcelona”, per a la qual cosa trameté una comissió de fins a vint persones que s’havien d’encarregar del trasllat. I també els desplaçaments des de València i cap a València, al Palau del Real ubicat sobre l’antiga almúnia d’Abu Zayd, eren continus. Com, per exemple, el de dos cadells de lleó nascuts a Saragossa que foren traslladats en 1338, en la primera notícia que tenim de la presència de tals animals en la ciutat del Túria. Així mateix, en 1380 es demanà, via el governador de Mallorca, que s’enviaren “tots aquells leoparts que haver puxats e encara tots e quants més falcons barbareschs que haver se puxen”, i hi ha constància de la presència intermitent en els jardins del Real d’estruços, óssos, xacals, lleons, paons i fins a deu cérvols alhora, a banda del viver de peixos. No només això, sinó que també a l’Albufera, que era igualment propietat del monarca i l’emprava com a finca d’esplai, arribaren a haver camells duts del nord d’Àfrica, com constaten els pagaments fets al seu custodi, Bernat Poll, en l’any 1400.

En comparació, els camells eren molt més barats de mantindre, atés que costaven 18 lliures durant tot l’any per les 47 que s’havien d’invertir en els lleons, que no debades menjaven un quart d’ovella per animal cada dia i fins i tot hi havia un ramat específic pasturant en els bovalars de l’Horta de València per tal d’abastir-los. En el seu cas, Joan Miró, Jaume Rialbes pare i Jaume Rialbes fill foren els tres principals personatges que ocuparen el càrrec de “guàrdia o guardador e pensador dels leons e de les altres feres bèsties” que es conservaven al palau reial de València entre final del segle XIV i el del XV.

Exotisme i diplomàcia, units de la mà

A més de Lleó i Venècia, si hi havia una urbs europea on els lleons ho eren tot, eixa era Florència. Emblema local des d’antic, el Consell municipal en tenia uns quants al seu càrrec almenys des del segle XIII i la representativitat de la seua figura arribava al punt que els florentins baixmedievals aprofitaven cada nevada per a fer ninots amb forma de lleó, com recullen recurrentment els cronistes: “Fecesi per Firenze molti lioni di neve molto begli, e da buon maestri; infra gli altri se ne fece uno dal campanile di Santa Maria del Fiore, grandissimo e molto bello”. I fou a Florència, precisament, on la trajectòria política dels Mèdici entre els segles XV i XVI mostra l’estretíssima connexió que podien arribar a tindre les relacions diplomàtiques i els animals exòtics i salvatges.

El fundador de la dinastia, Cosme el Vell, el banquer que va saber convertir-se en l’home més influent de la capital de la Toscana, va tractar, per exemple, d’atraure’s el necessari favor del papa Pius II i del duc de Milà organitzant en 1459 un gran combat entre animals, a l’estil de l’antiga Roma. Era el seu present de benvinguda a la ciutat, en una península Itàlica imbuïda plenament per un esperit renaixentista i classicista. Però els seus plans fracassaren per complet: els vint-i-sis lleons que foren duts a lluitar contra un porc senglar, una vaca, un corder, dos cavalls, dos búfals i quatre bous, davant l’expectació del pontífex, l’aristòcrata i tot el poble florentí, no feren més que oldre una mica els contrincants, badallar, gitar-se en terra i posar-se a dormir. La bona qüestió és que provenien de les quadres municipals de Via dei Leoni i San Marco, on havien sigut regularment alimentats en les jornades prèvies i, en conseqüència, no estaven en absolut en disposició de caçar.

Però el seu net, Llorenç el Magnífic, que exercia ja com a senyor de facto de la República de Florència, n’aprendria la lliçó. El seu ús dels animals salvatges i exòtics no repetiria el fracàs de l’avi, ni tampoc el de Pompeu mil cinc-cents anys abans, que tenia ben present per les nombroses històries romanes d’autors clàssics, com Cassi Dió o Plini el Vell, que omplien la seua biblioteca. Ben al contrari, ell repetiria l’espectacular jugada de Juli Cèsar. No debades, des d’aquella època romana cap girafa no havia tornat a xafar Europa i ell seria l’encarregat de portar i exhibir novament aquell animal, el camellopard, que sorprenia i extasiava els qui no l’havien vist o ni el podien imaginar. I el seu èxit en la mampresa seria clau en les negociacions a quatre bandes que mantenia cap a 1485 amb el soldà mameluc del Caire, el rei de França i el papa de Roma.

En concret, Llorenç desitjava tres coses: un beneficiós tractat amb el soldanat que beneficiara de manera notable el comerç florentí amb Ultramar, l’emparentament familiar amb la dinastia reial francesa i el nomenament del seu fill Joan com a cardenal de la cúria romana. Per a aconseguir-ho, el trasllat d’una girafa esdevingué fonamental, ja que per una banda el soldà volia obtindre l’alliberament d’un príncep turc en poder de la Corona de França –que li podia servir en les seues maniobres contra l’Imperi Otomà–, mentre que el monarca francés –i en especial la seua dona, la reina Anna– desitjava posseir una girafa, alhora que el papa ambicionava casar un fill il·legítim seu amb una rica Mèdici. Així les coses, com a punt nuclear de la negociació, Llorenç envià l’ambaixador Paolo da Colle al Caire per tal d’obtindre una girafa, com les que hi havia sempre en les cavallerisses del soldà, procedents del Sudan.

En aconseguir-la, arribada a Florència l’11 de novembre de 1487 amb una gran comitiva de mercaders mamelucs que també duien refinats bombons amb les espècies més desconegudes, ceràmiques de la Xina i plantes de l’Orient mai vistes, la notícia corregué com la pólvora per les cancelleries de l’orbe cristià, constatant així el seu immens poder i la seua magnificència. De seguida, davant la capacitat de Llorenç de Mèdici d’aconseguir girafes procedents d’Àfrica, la monarquia francesa estigué disposta a alliberar el príncep turc, per a la qual cosa comptà amb la mediació de la Santa Seu. Així, el papa es guanyà el favor del florentí a l’hora de casar el seu fill il·legítim i pocs mesos després, recíprocament, s’acordà també el nomenament de Joan de Mèdici com a cardenal. Com explica la investigadora nord-americana Marina Belozerskaya en The Medici Giraffe (Hachette, 2006), el magnetisme ocasionat entre els poderosos d’Europa per aquell animal desencadenà l’immediat resultat positiu de les negociacions diplomàtiques.

Anys després aquell cardenal Mèdici seria el papa Lleó X –precisament Lleó–, Florència seria convertida per la Santa Seu en la capital del Gran Ducat de Toscana i la família emparentaria amb la Corona francesa. No és d’estranyar, doncs, que quan el primer gran duc, Cosme I de Mèdici, decidí transformar l’antic ajuntament republicà en el seu palau privat decorara la sala dedicada a Llorenç el Magnífic amb un gran fresc de Giorgio Vasari que destacava bàsicament tres elements: el seu avantpassat enmig de l’escena, als seus peus el fill amb la sotana púrpura de cardenal i al fons la girafa duta des d’Egipte, juntament amb altres espècies, pels mercaders africans. Més que les grans batalles, els diners acumulats o els monuments erigits, es volgué destacar el seu joc diplomàtic amb la girafa com un dels símbols més perfectes del seu bon fer, un testimoni artístic que mostra com pocs la fascinació sentida en aquella època pels animals exòtics. I és que, com va constatar l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, les societats atribuïxen als animals un estatus especial no perquè siguen “bons de menjar”, sinó per allò que, en cada context cultural, “ens fan pensar”.