Quan fa vora vint-i-cinc anys, a principis del segle XXI, un bon grapat de valencianistes de tota classe començàrem a compartir inquietuds, coneixences i punts de vista en el fòrum valencianisme.com hi havia molt fet, però hi havia també moltíssim per fer. No debades, la societat valenciana tenia importants ferides per tancar i la immensa majoria dels que allí coincidíem, discutíem i intercanviàvem opinions amb la ment posada en millorar la situació des d’una perspectiva valencianista –perquè pensàvem i pensem que és la més adequada i pertinent–, i sempre amb una estima absoluta pel principal element cultural que ha definit el poble valencià al llarg de la nostra història: el valencià.

Llavors no hi havia ni Facebook, ni Twitter, ni Instagram, ni TikTok, ni encara menys Intel·ligència Artificial. De fet, Google i la Wikipèdia havien acabat de nàixer i qui també ho havia fet aleshores era l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada per a intentar curar una d’aquelles grans ferides: la del secessionisme i el confrontament lingüístic derivat de la Batalla de València com a indubtable conseqüència del desig de boicotejar qualsevol avanç del nacionalisme valencià, però també, alhora, com a resultat involuntari d’un model de llengua escrita que estava ben allunyat en moltíssims aspectes –sintàctics, gramaticals o lèxics– de la parla general valenciana heretada històricament i assumida com a pròpia i natural.

Amb gran esforç, immensa generositat i visió de futur per part dels partits que impulsaren les negociacions –el Partit Popular i el PSPV– i molts dels protagonistes implicats, com explicà amb detall Sergi Castillo en Operació AVL. El pacte lingüístic dels valencians, l’acord esdevingué possible. Així, en 2001 la primera nòmina de membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua inclogué des d’un dels grans pares de les Normes del Puig, Xavier Casp, fins a catedràtics de Filologia Catalana i membres de l’Institut d’Estudis Catalans com Antoni Ferrando. La idea per a tancar la ferida oberta era no només la de la convergència personal i institucional entre les parts, sinó també la de l’aproximació del model lingüístic al parlar valencià, amb noves obres normatives fetes des d’ací i que aprofitaren la immensa labor feta tant des de l’àmbit universitari com des de la Secció de Llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

No obstant això, l’AVL nasqué amb moltes reticències i el rebuig directe de molts valencianistes d’un costat i de l’altre. Però va ser precisament en eixe context en què molts d’aquells valencianistes que ens agrupàvem i raonàvem en el fòrum aprenguérem a valorar i defendre l’enorme importància de la nova entitat gràcies a Abelard Saragossà. Amb les seues investigacions i escrits sobre l’evolució dels models valencians al llarg del segle XX ens va ensenyar a raonar sobre fonaments lingüístics, a adonar-nos de la importància transcendental de la normativa i a comprendre que l’aposta de l’AVL era en realitat un camí de tornada als orígens del procés de normativització valenciana contemporània, que en la primera mitat del segle XX havia estat molt més acostada a la parla pròpia, però que des del replegament forçat de la postguerra i l’avanç del nou valencianisme de caire catalanista dels anys 60 havia virat cap a un model de voluntària convergència amb el model escrit imperant a Catalunya.

Sens dubte que la tasca incansable del mestre Saragossà va ser importantíssima per tal que molts d’aquells jóvens valencianistes acollírem amb alegria i esperança la formació de l’AVL, més encara en vore el magnífic resultat de les seues primeres obres normatives l’any 2006, com La normativa ortogràfica del valencià, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, L’estàndard oral del valencià i, sobretot, la Gramàtica Normativa Valenciana. L’avanç era enorme, històric, ja que totes estes obres, sumades al monumental Diccionari Normatiu Valencià publicat en línia el 2014, permetien emprar un model de llengua molt més acostat a la parla majoritària valenciana i, de fet, elles mateixes estaven escrites en eixe model –que escriu “este”, “esta” o els incoatius en -ix, per posar els casos més significatius­– que alguns han anomenat “particularista”, però que és simplement un model valencià i ben valencià, pensat per a la societat valenciana i des de l’estima absoluta cap al valencià.

Els ungüents i les benes estaven posats i ara calia temps i cura per a fer cicatritzar la ferida convenientment. O més gràficament: s’havien posat els fonaments d’una nova casa, d’eixe nou model de llengua, i ara calia afegir moltíssimes rajoles i altres materials de construcció per a fer-la créixer fins que una immensa majoria de valencians s’hi sentiren còmodes. Perquè, a banda de les reticències i el rebuig de molts, evidentment l’AVL no naixia en el 2001 sobre el no-res, sinó al bell mig d’una tradició normativa convergent amb la catalana que ja duia dècades d’expansió entre els valencians, especialment en els registres més cultes com l’acadèmic i el literari. I no només això, sinó que el model de les obres normatives de l’Acadèmia havia de fer camí dins d’un sistema educatiu –amb milers de professors i centenars de llibres de text– que estaven formats en eixe mateix model convergent, alhora que, com ha passat al llarg de tota la contemporaneïtat, la producció escrita catalana (literària o de qualsevol altre àmbit) era infinitament superior a la pròpia. Calia molta rajola i molta mà d’obra per a alçar una casa encara més bonica i a la qual tot el món volguera anar a viure.

De fet, va ser per això, entre altres raons, que un grup de valencianistes que proveníem d’un costat i de l’altre refundàrem en el 2012 la revista Lletraferit en paper –de la qual és derivació este mateix digital de cultura valenciana– i dos anys després, en el 2014, creàrem l’editorial Llibres de la Drassana, en les quals una de les premisses i bucs insígnia sempre ha estat l’ús d’eixe model valencià que possibiliten les obres de l’AVL. No només perquè ja era plenament vàlid i prescrit de manera oficial, sinó perquè pensàvem que era el més adequat per a superar les dificultats o incongruències del model anterior i, per tant, ajudaria a expandir l’ús social i escrit del valencià entre la societat valenciana, fins i tot entre sectors a priori allunyats de la qüestió per unes o altres raons. En certa manera, pensem que hem demostrat que és així, amb un fum d’èxits editorials dels nostres llibres de divulgació històrica, gastronomia i narrativa, amb milers i milers d’exemplars venuts, amb Noruega de Rafa Lahuerta com a gran símbol de tot això.

Sí, el gran fenomen literari valencià de les darreres dècades està escrit en el model de les obres normatives de l’AVL i fins i tot més enllà, el que diu “este”, “partix”, “arreplegar”, “faena”, “gasto”, “orde”, “mos pares” o “vacacions”. Es va publicar fa ja cinc anys, a finals del 2020, i l’han llegit desenes de milers de persones tant a València com també, sense cap classe de problema, sinó tot al contrari, a Catalunya. De fet, el tipus de comentari més repetit que hem rebut al llarg de tots estos anys de treball és que el model de llengua de Llibres de la Drassana és “diferent” i que ajuda i anima a llegir en valencià entre els valencians –incloent-hi molts que no havien llegit mai un llibre sencer en valencià o que no ho havien fet des de l’escola–, perquè tant en lèxic com en gramàtica i sintaxi està més acostat al nostre parlar habitual que el model convergent imperant. Però el nostre model, com dic, no és “diferent”: és el simple resultat d’usar la normativa aprovada per l’AVL en les darreres dos dècades.

Per això, quan ara des de les institucions es deslegitima l’AVL, qüestionant-la i dient que cal aproximar el valencià al poble ens quedem completament astorats: el “valencià del poble” és el valencià de l’AVL. La seua normativa ens possibilita escriure un valencià ben pròxim a la nostra parla, i no caldrà recordar ací com d’allunyada està la parla d’un andalús o d’un dominicà de la normativa del castellà, o el mateix si ens referim als centenars de parlars anglesos, sense que passe absolutament res. I no només això: el valencià de l’AVL no sols permet emprar un valencià acostat a la nostra parla i la nostra història en les comunicacions diàries, sinó també en l’administració, el periodisme, la cultura i la literatura, com hem vist. És qüestió de potenciar el seu model fins que la seua presència siga cada vegada més gran. Però quin és el problema? Que això no es fa ni en un any, ni en dos, ni en tres, sinó que requerix molt de temps, molta pedagogia, molt d’impuls, molt de suport i molt d’esforç, unes condicions que en el nostre cas han brillat per la seua absència.

El resultat és que a hores d’ara el valencià de les obres normatives de l’AVL, tot i que és emprat per molta gent, no és l’imperant en la nostra societat i per tant, en efecte, eixe (mal) anomenat “valencià del poble” no és el predominant en molts aspectes dels models lingüístics de la nostra cultura. Per què ha passat això? Bàsicament per una falta de suport decidit i generalitzat. En primer lloc, ja des del començament tant la RACV com Lo Rat Penat, com a institucions, es mantingueren en la mateixa posició en què estaven, amb una normativa pròpia i ben diferenciada. Si una de les idees motriu de l’acord de 1998 era que els impulsors de les Normes del Puig pogueren fer el pas a la nova normativa lingüística de l’AVL, l’objectiu fracassà, tot i les nombroses i significatives adhesions que sí que feren moltíssims valencianistes d’eixe entorn. La RACV i Lo Rat Penat han demostrat durant tot este temps que mai de la vida acceptaran una normativa valenciana que compartisca les mínimes normes ortogràfiques amb la catalana, bàsicament perquè l’anticatalanisme és un component essencial de la seua acció, cosa que possibilita terrorífiques aliances amb aquells que, simplement i planerament, volen acabar amb tot allò que sone a valencià.

D’una altra banda, durant els primers anys de treball de l’Acadèmia, amb governs del PP, la seua obra normativa pogué avançar en l’àmbit de l’administració i el periodisme –fins que es decidí tancar la radiotelevisió pública el 2013!–, i també molt a poc a poc entre la ciutadania, tot i que no ho va fer a penes en el model educatiu, ni en la llengua literària, ni menys encara entre les universitats valencianes, que continuaren fent com si no existira, o fins i tot amb un boicot conscient i agressiu per part d’algunes de les seues autoritats lingüístiques.

Més avant, durant els huit anys de govern del Botànic entre 2015 i 2023, els suports tampoc foren decidits ni generalitzats, menys encara des de les institucions governades pel PSPV i Compromís. Amb la notable excepció de l’Ajuntament de València –que fou sempre un puntal per a escampar el seu model–, les accions del Botànic obviaren l’esperit de l’acord de 1998 i deslegitimaren el model més arrelat al valencià històric de l’AVL: s’afanyaren a canviar els criteris lingüístics de l’administració i també els de la radiotelevisió pública –afortunadament reoberta, amb una clara aposta per la dignificació del valencià!–, fent-los més convergents amb el model català, i, de la mateixa manera, no tingueren absolutament cap interés a introduir canvis en el camp educatiu o a fer del model de les obres normatives de l’AVL el prioritari en la comunicació pública i institucional. Com es pot ser tan cego a la realitat social i a la pròpia història recent dels valencians? Qui ha resultat guanyant de totes eixes accions? Algú m’ho pot explicar?

Amb tot, la magnífica tasca de l’Acadèmia s’ha vist reflectida al mateix temps en un notabilíssim augment de l’ús social de la seua normativa durant l’última dècada. Persones que fa uns anys no “s’atrevien” o vacil·laven fortament a l’hora d’escriure “este”, “partix” o moltíssimes altres formes valencianes ara ho fan amb tota la naturalitat i confiança que garantix el marc normatiu de l’AVL i que el temps ha anat consolidant. També en el camp literari els avanços en el mateix sentit han sigut notables: ja abans de Noruega, però especialment després, moltíssims escriptors i correctors, tant si publiquen en editorials valencianes com si ho fan en catalanes, s’han aproximat a les possibilitats que emparen les obres de l’Acadèmia. És un procés progressiu, tot i que les universitats, per la seua banda, han continuat bàsicament amb el mateix model previ a la seua existència.

I amb esta heterogènia situació hem arribat al nou capítol d’una llarga història que, com hem vist, nasqué fa més de dos dècades per a trobar un model lingüístic idoni i fèrtil per al present i el futur del valencià. Este nou capítol comença en 2023 amb un canvi de govern en les principals institucions valencianes i amb la potent presència en totes elles d’un partit de dreta que té com a voluntat acabar, sense embuts, amb tot allò que faça olor de valencianisme i llengua valenciana, en favor d’un espanyolisme declaradament centralista i de la imposició total de la llengua castellana en tots els àmbits de la vida. I amb eixe objectiu pressiona el partit governant per a fer desaparéixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. ¿I què fa el partit governant, el Partit Popular, en compte de defendre-la com un patrimoni de tots els valencians, una institució pública, estatutària i de consens que es va crear gràcies al lideratge d’ells mateixos? El que fa és ofegar-la econòmicament i deslegitimar-la sociopolíticament, mitjançant accions com el canvi d’accentuació del nostre topònim més important, “València”, o acusant-la de no representar el “valencià del poble”.

En esta faena ha trobat la inestimable ajuda ni més ni menys que d’Abelard Saragossà, aquell que ens va impulsar a molts a donar suport a l’AVL, i ell mateix -ara- membre de la institució! I no ho fa ni per diners, ni per botiflerisme, ni per tantes acusacions injustes que des del valencianisme progressista se li estan fet. Ho fa perquè sincerament, en el seu interior, ell pensa i raona que és el millor per a la llengua valenciana, però no pot anar més errat, immensament errat, completament errat. En el cas de “València”, ell –i altres abans– han mostrat que hi ha plenes raons filològiques per a posar l’accent tancat, “Valéncia”, adaptant-lo a la fonètica valenciana encara que siga una enorme excepció dins de la normativa general, com passa, per exemple, amb els accents de “Dénia”, “Bétera” o “L’Énova”, que es va canviar fa poc, en el 2021 després del preceptiu informe de l’AVL, sense cap escarafall.

Sí, filològicament hi ha bones raons per a normativitzar “Valéncia”, però, com el mateix Abelard deixà escrit fa anys, el canvi de topònims o paraules tan emblemàtiques s’ha de fer des del màxim consens i unitat possibles. I precisament el que ha fet ell ara, en contra de l’esperit de la seua obra i del que pregona públicament, és sembrar la desunió i la discòrdia entre els valencians i els usuaris del valencià. El camí de la unitat i la concòrdia en este cas era ben clar: si hi ha una entitat estatutària, l’AVL, que representa tots els valencians i que té la competència inequívoca per a aprovar els canvis de topònim, no hi ha volta de fulla… Cal adreçar-se primer a ella, amb tots els informes que calguen –tècnics i de voluntat política– i serà ella qui decidirà. Fer el contrari: obviar-la i actuar unilateralment, què dona com a resultat? De moment, a nivell municipal, oficialitzar plenament el topònim en castellà i aprovar un topònim en valencià discutit i que no està reconegut per l’entitat normativa de la llengua valenciana. No només això, sinó que ha conflictivitzat el tema per a dècades: el que era un simple debat filològic, que no preocupava socialment a ningú, que no afectava en absolut el funcionament diari de la llengua, ara és una qüestió que ens dividirà políticament durant molt de temps i que tanca en banda la postura d’uns i d’altres. “Jugada mestra”, que en deia aquell…

És exactament el mateix que passa amb la campanya proactiva del mateix Abelard Saragossa per a prioritzar i polititzar el debat filològic d’aspectes que ell considera que les obres normatives de l’AVL haurien de modificar, com ara el sistema d’accentuació. És este el moment de posar el focus públic en eixa classe de coses en el debat entorn del valencià? De veres? No hi ha ara mateix altres coses moltíssim més importants? Això per al que servix fonamentalment és per a deslegitimar la institució normativa de tots els valencians i per a donar coartada als qui, des de posicions de poder, ataquen l’AVL dient que és elitista i no representa el “valencià del poble”. Com ja s’ha dit, el “valencià del poble” està molt ben emparat per les normes de l’Acadèmia, que podem usar en tot el seu espectre. Qui ens impedix escriure “este”, “partix”, “faena” o “gasto”? En Drassana ho fem des de fa més d’una dècada amb molt bon resultat. L’AVL, sens dubte, no ens ho impedix. Tot al contrari, ha sigut qui ha impulsat estes i moltíssimes altres formes valencianes.

Però l’impuls no ha sigut suficient per a convertir-les en hegemòniques, com s’ha dit també. Si en el Segle d’Or fins i tot els catalans volien escriure en “valenciana prosa” era perquè els valencians érem una potència política i lingüística, cosa que malauradament no és així en els nostres dies. I és per açò que cal més impuls, més suport i més força per a estendre l’obra normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És lògic que els canvis de model lingüístic requerisquen moltíssims anys, no només per tot el que hem vist, sinó perquè han de lluitar contra moltes inèrcies, pors i dubtes arrossegats des del passat. Però quin full de ruta per al valencià és deslegitimar a hores d’ara l’AVL perquè per a alguns no ha donat encara el resultat esperat? A qui beneficia això? Cap a on conduïx? A abandonar tot esperit de consens? A fer dubtar encara més els usuaris de la llengua? A espantar els qui la volen aprendre? A trencar la baralla per enèsima volta? Al consens entorn de la llengua valenciana segur que no ajuda. Resulta evident.

Un bon full de ruta, en estos moments en què hi ha qui vol destruir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els consensos entorn del valencià, seria la reivindicació decidida de l’acord que la va fer possible, amb totes les seues conseqüències. Que el PP la defenga com un èxit propi, que va liderar ell mateix i que ens ha permés escriure amb formes plenament valencianes; i que el PSPV –l’altra part de l’acord de 1998– i Compromís reivindiquen també, sense embuts, el model en què estan escrites les seues obres normatives. Per a això es va fer eixe model, precisament,  i pareix mentira que durant estos vint anys no s’haja aplicat de manera decidida i ininterrompuda en tot l’espectre públic: no només en l’administració, els mitjans i la comunicació institucional, sinó també en bona part del sector educatiu.

L’AVL no és infal·lible i sens dubte es pot millorar en molts aspectes –tant en qüestions de norma com de funcionament, representativitat, presència pública i acadèmica, reivindicació del valencià a Espanya i Europa, etc.–, però el camí que beneficia la llengua valenciana no és en cap cas posar en dubte la seua tasca, sinó tot el contrari. Si el que volem és apostar per un model lingüístic plenament valencià, allò que cal és donar suport a les seues possibilitats normatives des de tots els àmbits per tal de generar confiança entre els usuaris i continuar escampant les enormes virtuts del seu model. Deixem-nos de romanços: tant el valencià del poble com el valencià culte són el valencià de l’AVL. I si les coses no són com alguns voldrien –quan són com voldríem?– no és per culpa de l’entitat, sinó per falta d’un suport ferm, decidit i conjunt al treball que ha fet fins al moment. Com diu el mateix preàmbul de la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “cal que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià (…). Al final d’eixe camí guanyaria la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians”.

Imatge de portada: Inici de l’acord ortogràfic de les Normes del 32