Qui va ser l’agosarat que va capgirar el quadre de Felip V, el primer monarca Borbó del Regne d’Espanya? Qui va ser l’ideòleg d’esta intervenció que va convertir una peça d’escàs valor pictòric d’un museu no massa conegut en una icona pop del valencianisme i la valencianitat?
S’acosta a hores d’ara el final de la segona restauració de la pintura (la primera va ser allà per 1981) del Museu de Belles Arts de Xàtiva, després de vora un any de tasques de millora i conservació a la ciutat de València, a l’Institut de Conservació de la Generalitat. Es tracta d’una obra de 1719 del merescudament poc reconegut pintor local Josep Amorós i és amb motiu del seu retorn a Xàtiva que m’ha assaltat el dubte.
La resposta ronda vagament per la memòria col·lectiva xativina, encara que sense massa convicció. Qui més ha indagat en el tema és Germán Ramírez Aledón, historiador xativí, qui va dur a terme una profunda tasca d’investigació i a qui he consultat per confirmar-ne les dades i teories. Tampoc podia deixar passar l’oportunitat de deixar-me caure per l’Arxiu Històric de Xàtiva i consultar al seu carismàtic i antic custodi, Isaïes Blesa.
Sembla que tots els camins conduïxen a qui serà el nostre personatge protagonista: Carles Sathou Carreres (Vila-real, 1876 – Xàtiva, 1971), jurista de carrera, que en la dècada de 1940 i 1950 era el director del Museu de l’Almodí de Xàtiva (on es trobava aleshores la peça) i qui seria l’encarregat d’autoritzar el canvi d’orientació d’esta. A Sarthou, a qui malauradament no podem consultar, s’hi sumen altres dos personatges que s’atribuïxen la paternitat de la idea. Per una banda, tenim a Francisco Gil Gandia, antic canonge de la catedral de València, i que assegura que va ser ell qui va convéncer a Sarthou de girar el quadre. Llàstima que tampoc pot defendre la seua autoria: va morir el 2017. I, per una altra banda, tenim un altre membre de la cúria valenciana, el sacerdot de Xàtiva Joaquín Núñez Morant, que amb la mateixa vehemència que el seu company eclesiàstic sempre ha defés que va ser ell, junt amb un grup d’estudiants, qui va convéncer Don Carlos de posar cap per avall a Felip V una calorosa vesprada de l’estiu de 1956.
Tenim, doncs, dos candidats a autors intel·lectuals del volteig. Tres si contemplem també la possibilitat que a Sarthou se li ocorreguera pel seu compte, probablement inspirat per un quart actor: el seu amic Francesc Martínez i Martínez, qui, segons la seua neta Carmelina Sánchez-Cutillas, tenia un retrat de Felip V penjat cap per avall en una paret de casa. O tal vegada esperonat per una caricatura del Borbó amb les cames cap amunt publicada en un dels principals setmanaris valencianistes, Pàtria Nova, que el 29 de juny de 1915 dedicà un número commemoratiu de la pèrdua dels Furs del Regne de València.
Quant al rang cronològic d’actuació, Ramírez el situa entre 1956 i 1957, encara que ell es decanta pel 57, ja que coincidix amb una sèrie de conferències a l’Ateneu Mercantil de València organitzades amb motiu dels 250 anys de la Batalla d’Almansa i que agitaren el debat valencianista a la premsa. A més, Ramírez també va trobar una dada més sobre l’autoria material de l’acte o, més prompte, una confessió: Sarthou, a petició del director de Valencia Atracción, el també valencianista Francesc Almela i Vives, publicà en octubre de 1957 un article sobre el Museu de Xàtiva. En el text, titolat “El Museo de Játiva. Datos históricodescriptivos” destaca que:
El retrato de Felipe V lo colgué cabeza abajo en el Museo a mi cargo porque mandó incendiar Villarreal y Játiva, mis dos patrias valencianas, la nativa y la adoptiva.
Esta és, sens dubte, la referència bibliogràfica més interessant trobada per Germán Ramírez, tant per qui la diu com pel seu pes de reconeixement públic, tenint en compte que es tracta d’un moment històric en què la censura i la repressió política del franquisme encara eren molt actives.
Ara, després d’una llarga posada a punt, Felip V torna a casa en la mateixa posició en la qual roman des de fa vora tres quarts de segle: amb el cap on les cames i les cames on el cap. Torna a casa com a recipient i com a missatge, com a presagi i com a recordatori de “l’obstinada rebel·lia” amb què els xativins i xativines defensaren la ciutat i les seues llibertats fa més de 300 anys.
Potser no sabem amb total certesa si la idea original va ser d’un canonge, d’un sacerdot o del mateix Sarthou en un rampell de ràbia ancestral. Tampoc sabem si va ser ell a soles qui va mamprendre la tasca de capgirar-lo (quasi improbable pel pes del quadre i la seua edat avançada), o va comptar amb l’ajuda d’alguns jóvens o d’algun treballador de l’Ajuntament. Però, al remat, allò important és que en setanta-cinc anys cap altra persona ha gosat tornar a posar-lo dret. Perquè cap per avall és exactament com els valencians volem que continue.
