Solsticis i equinoccis són les efemèrides que permeten dividir l’any en quatre estacions. Estacions, d’uns tres mesos cadascuna i que comencen els dies 20-23, que indiquen els canvis en les proporcions de llum/foscor, amb dies més llargs que les nits (primavera i estiu) o viceversa (tardor i hivern).

Conéixer els canvis en la trajectòria del Sol sobre l’horitzó no és, però, l’única manera de fer les previsions estacionals que es demanen a un bon calendari. De fet, en el cel nocturn i segons les estacions es poden visualitzar estreles que faciliten elaborar un altre tipus de calendari, el zodiacal, un calendari que van elaborar per primera vegada els primitius astrònoms sumeris de Mesopotàmia, fa uns sis mil anys. I per facilitar-ne el seguiment al llarg de l’any van assignar formes arbitràries a determinats acoblaments d’estreles que semblaven desplaçar-se en grup sobre una volta celestial aparentment fixa i ferma (>firmament).

Eixes formes o imatges inventades, les constel·lacions, no indiquen en realitat cap relació de proximitat entre estreles allunyades entre sí a distàncies siderals. Això sí, des de la Terra les podem vore com si foren veïnes, ja que ocupen la mateixa porció visual per molt distants que estiguen en profunditat. Així, aquells astrònoms van trobar que en el cel nocturn es podia delimitar una mena de banda o cinturó sobre el qual semblen desplaçar-se la Lluna, els planetes i les constel·lacions. I van dividir eixa banda celestial de 360º en dotze porcions o parts iguals de 30º, cadascuna de les quals dominada per determinades constel·lacions que posteriorment es van anomenar signes zodiacals.

I van tindre la bona idea de fer-les servir per a organitzar la vida social en establir relacions amb esdeveniments com ara la marxa ascendent o descendent del Sol sobre l’horitzó; l’arribada de les pluges i tempestes; l’època de sembrar o d’iniciar la transhumància, etc. La idea va prosperar i en el segle II a. C. l’astrònom i matemàtic grec Hiparc de Nicea va fer un catàleg de les estreles visibles. En concret, Hiparc va formar grups estel·lars, les constel·lacions, en què estreles unides mitjançant línies pretenien representar imatges identificables. Del total de quaranta huit constel·lacions, dotze s’ajustaven a la banda zodiacal. Són les dotze que encara ens resulten familiars: Àries, Taure, Gèmini, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Capricorn, Aquari i Peixos. I com que en eixe llistat abundaven els animals, el va anomenar zodíac, ‘roda d’animals’, ja que en grec la paraula zoo indica ‘animal’.

Aquelles figures imaginàries permetien predir les èpoques en què, per exemple, s’equilibrarien el dia i la nit (Balança); el Sol començaria el retrocés solsticial (Càncer); convindria llaurar la terra (Taure), etc. En conseqüència, tot i que eixe calendari ja no es fa servir i ha quedat com a un fòssil cultural, val la pena conèixer-lo atés que explica alguns dels nostres costums.

Llegir el calendari zodiacal

Com es “llegia” el calendari zodiacal? En certa mesura es podria dir que el zodiacal era una mena de “calendari per absència”; en altres paraules, que el signe zodiacal en què es trobaven en un moment determinat era aquell que no es podia vore perquè quedava tapat pel Sol. De fet, si hi ha un eclipsi total de Sol, es pot comprovar que el Sol oculta unes determinades constel·lacions, mentre que la resta del cel continua plena d’estreles, que, això sí, no es poden vore de dia perquè l’aire dissipa la intensa llum solar i fa que el cel diürns semble clar i lluminós però aparentment sense estreles, de brill massa tènue com perquè la seua llum puga travessar l’atmosfera enllumenada.

Una vegada registrat el mapa de les constel·lacions, els astrònoms podien predir quin seria el signe zodiacal ocult pel Sol en cada època. Així, que si durant un mes “estàvem” en Àries, això significava que teníem el Sol alineat amb eixa constel·lació concreta. I que nosaltres, ni durant els crepuscles ni de nit, quan estem “d’esquena” al Sol, la podríem vore.

Ara bé, tot i que això era vàlid en temps d’Hiparc, als nostres dies les coses han canviat molt. La causa principal d’eixe desajustament és la precessió, un moviment de la Terra pel qual l’eix de rotació no apunta sempre en el mateix sentit sinó que ‘balla’ molt lentament com si fora una trompa o baldufa.

Podem fer-ne una mena de simulació: si el nostre cap representa la Terra i el puny el Sol, i posem el puny tancat a dos pams dels ulls, se’ns taparà una determinada porció de l’espai i les constel·lacions que acollia; però si, mantenint el puny en el mateix lloc, inclinem cap a un costat seran unes altres les estreles que deixaran de vore’s. Per això quan ara, més de vint-i-dos segles després d’aquell “mapa del cel” es diu que “estem en Àries” (“el Sol oculta Àries”) realment allò que el Sol ens tapa ara és una altra constel·lació, la de Piscis (“el Sol oculta Piscis”). I desplaçaments similars afecten la resta dels signes.

No obstant això hem conservat la idea primigènia i continuem dient que Àries correspon al període del 21 de març al 20 d’abril perquè els antics consideraven que el 21 de març era l’equinocci primaveral, quan hui dia sabem que realment s’esdevé el dia 20. Conseqüentment, ‘Àries primaveral’, es deia fa molts segles i, durant un temps, van tindre raó.

Ara bé, tot i que hui dia l’antic calendari zodiacal ja no té utilitat, el seu record ens fa admirar aquells astrònoms que, sense més recursos que els seus ulls, el seu cervell i el respecte pels registres i ensenyaments dels seus predecessors, van aconseguir ajudar la humanitat perquè poguera fer prediccions i programar les tasques de les quals depenia la seua vida i el benestar col·lectiu.

Fotografia de portada: ‘Escola d’Atenes’ (Rafael Sanzio d’Urbino, 1512, Palau Vaticà). A més dels personatges centrals, Plató i Aristòtil, hi ha representats nombrosos savis de l’antiguitat, entre els quals Hiparc, baix a la dreta, du una esfera celestial sobre la mà