L’1 de novembre de 1932, es va celebrar al Teatre Principal de València una assemblea en la qual 230 dels 263 municipis que formaven la província de València van acordar elaborar, juntament amb Alacant i Castelló, un estatut d’autonomia per a la Regió Valenciana. L’Ajuntament de València, coherent amb este sentiment i als principis de la seua majoria republicana, va decidir el canvi de nom de la plaça de la Reina pel de Regió Valenciana. Després del triomf colpista de 1936 la plaça va recobrar la seua anterior denominació, la dedicada a la reina María de las Mercedes d’Orleans, primera esposa del rei Alfons XII. No va ser l’únic canvi de denominació d’esta plaça; des de 1969 fins a 1988, després de la desaparició del històric i comercial carrer de Saragossa, este nom va substituir al de la Reina. Una xicoteta plaça nascuda després de l’enderrocament en 1862 de l’illa de cases que hi havia entre els carrers de Caputxers i Forn de la Seca, a la cantonada inferior dreta de l’actual plaça, i la demolició en 1866 del convent de Santa Tecla, sobre el solar del qual l’arquitecte José María Belda va construir els edificis que actualment fan cantonada entre el carrer de la Pau i esta plaça. Una evolució al seu actual estat que podem constatar en esta fotografia de l’estudi Barberá Masip-Desfilis, en la qual darrere de la falla s’observa com estan en procés d’enderrocament uns edificis per a la seua ampliació. I un detall que no puc deixar desapercebut: el primer semàfor de València, instal·lat al juny de 1930.
I ara tornem a la falla. En ella trobem dos personatges singulars, coincidents en el temps, gràcies a l’enginy dels artistes fallers: el físic, inventor i explorador suís Auguste Picard (1884-1962) i el valencià Antonio Martínez Latur, més conegut per l’intrèpid i simpátic Milà (1862-1889). Picard va ocupar les pàgines de molts periòdics i revistes científiques l’any anterior per haver aconseguit aplegar a l’estratosfèrica altura de 16.200 metres en una càpsula pressuritzada pendent d’un globus, des de la qual va estudiar el comportament dels raigs còsmics. Anys més tard, en 1953, en una altra càpsula inventada per ell mateix, el batiscaf, va baixar fins a una profunditat de 3.150 metres, en aigües de l’arxipèlag de Cap Verd. Este personatge va adquirir tanta fama que fins i tot el dibuixant Hergé es va inspirar en ell per a la creació del professor Tornasol, l’inoblidable personatge del còmic Les aventures de Tintín.
Per part seua, Martínez Latur havia nascut a Cofrents en 1862 i de molt jove va entrar a treballar en una companyia circense catalana dirigida per Joan Milà, que segons les cròniques el va acollir com a un fill i del qual va prendre el seu nom artístic. Va ser molt popular, sobretot a València, per les seues ascensions i acrobàcies en globus aerostàtics des de la plaça de Bous en la dècada de 1880; unes vegades engrunsant-se en un trapezi, altres pujat sobre un vedell, o en un ase; amb intrèpids voluntaris o amb una espècie de ninots de falla com els anomenats Castanyola i Culcosit i fins i tot, com figura en un auca de l’època, disparant un canó des d’una plataforma.
Se sabia d’on partia, però mai on podia aparéixer. Així, una vegada va caure al llit del riu en la Petxina; una altra, en un molí en l’horta de Russafa; però el més perillós descens l’explicava El Constitucional el 4 d’abril de 1882, quan, vestit de mariner amb una “brusa de ras encarnada, brodada en or, regal de diverses jóvens d’esta ciutat”, quasi s’ofega al caure dins de la séquia de Montcada, prop de Campanar; encara així, continuava informant el diari “va tornar a la plaça fet una sopa” entre els aplaudiments i víctors de la gent. El globus, de nom Relámpago era del tipus Montgolfier, de 26 metres d’alçaria i 60 de circumferència. No va tindre tanta sort el 16 de juny de 1889, quan a la plaça de bous de Vitòria, en iniciar l’ascensió en el globus Milagro, se li va enganxar un cable a la cama i va morir dessagnat a la vista de tots els assistents.
La vena xovinista d’uns certs sectors de la societat valenciana es fa patent en esta falla de 1933, l’autor de la qual desconec, i que, amb el lema Quan Milà a la Lluna se’n pujà, explicava el seu argument en la revista Pensat i Fet amb estos redolins: “Milà s’entera en la fòsa, / del viaje que Picard, / fer a la lluna es propòsa. / Com de res Milà s’escualla / busca al savi i li diu: / Che, vaig a xafarte la ralla; / I a la lluna anà i tornà / més fresc que una camarrotja el simpàtic Milà; / d’envetja, de céls i ràbia / tots el astròlegs del mon / acaben en una gàbia / I a Milà, en gran esplendor, València li entrega el títol / de Calavera d’honor”. El simpàtic Milà, tot i la seua curta existència -va morir als 27 anys-, figura en la memòria col·lectiva dels valencians i escriptors com Rafael Gayano Lluch, entre altres, van glossar la seua vida i hi hagué qui li va dedicar un vals, un pasdoble o fins i tot una obra de teatre.
