Des d’on escrivia Vicent Andrés Estellés es veien “les palmeres més altes”.  “Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres / verdes, entre un parell de llençols commoguts. /Quan la riuada, es veia, des d’ací, l’agonia / d’un parell de cavalls nugats en un estable”. Des d’on escrivia Estellés el seu poema amb nom de casa, de sa casa, “Educadament, Misser Mascó, 17”, “enfront hi ha l’Albereda i, més avant, el riu”. I des d’eixe mirador podem llegir un districte, el del Pla del Real, que conté els barris de l’Exposició, Mestalla, Jaume Roig i Ciutat Universitària, una àrea privilegiada de la ciutat de València, que en la literatura és jardí amb el riu, és temple amb Mestalla i és història amb l’Albereda.

“Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars. / Creue les nits. Evoque les baranes del riu. / Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric”, va escriure Estellés en el poema “No escric èglogues”. L’Albereda, amb la seua extensió i obertura, era la terra promesa per als amants, que hi podien trobar “certa font, secretíssima, per als amants més cultes” o, com ho va expressar en La viuda valenciana Lope de Vega, un lloc on un home pot viure com “una dama se le inclina/ Y que le ama tiernamente/ y que la podrá gozar/ como hoy le quiera esperar/ del Real dentro en la puente”. Un jardí salvatge, un entorn misteriós, un record inexplicable que Estellés escriu en el poema “Demà serà una cançó” de. Llibre de Meravelles: “I evoques l’Albereda, les granotes del riu, / les carcasses obrint-se en el cel de la fira, / tota Valência en flames la nit de Sant Josep / mentre féieu l’amor en aquella terrassa”. Reconeix Toni Sabater en Dies que després de llegir el poeta de Burjassot “es fa molt difícil viure amb certa normalitat i amb eixe delicat verí esta ciutat de tots els amors i de tots els dimonis. Complicat passejar per l’Albereda, aguaitar-se al riu, disfrutar crepuscles”. Complicat llegir el Pla del Real com a territori d’amor i de màgia, però també de guerra i de foscor.

V., el protagonista del conte El més petit de tots, de Vicente Muñoz Puelles, rep al seu cosí, R., que torna a la València que ja està immersa en la Guerra Civil. El cosí li regala una figureta d’un xiquet milicià amb el puny engarrotat en alt, “el més petit de tots”, segons li diuen popularment en Catalunya. “Una tarde sombría a mediados de noviembre, cuando el gobierno ya residía en Valencia y el ejército de África amenazaba Madrid, V. y R. bajaron al cauce del río y pasearon hasta el anochecer”. Enterren el ninotet amb la promesa de tornar per ell quan la República guanye la guerra. “El tercer arco desde la Alameda. Recuérdalo tú también para cuando volvamos”. Mesos després, el cosí és mort en el front de Terol. I després de la guerra, la grisor, el silenci, l’Albereda bruta de què escriu Estellés en el Mural del País Valencià: “l’Albereda de la postguerra era trista, / de condons i ferocitat d’abraçades”.

Però des del nostre mirador en Misser Mascó, 17, podem vore com la vida s’obri pas en El Pla del Real del franquisme. “Era el camino para volver a casa desde la feria de Navidad, que llenaba la Alameda”, escriu R. Benito Vidal en la seua evocació Valencia, años de posguerra. “Bajo el sol atorrante de las dos de la tarde del solsticio de invierno, los muchachos, las chicas, mudats con los trajes de domingo y después de haber gozado de una mañana a bordo de los autos de choque (…), regresaban a comer en patulea, enardecidos por el triunfo, o simplemente por la esperanza”, recorda. Primer tornen l’amor, el passeig i la festa al Pla del Real; després ho fa la reivindicació. A Ciutat Universitària, com recorda Carmen Alborch en La ciudad y la vida, “día sí, día no, había manifestaciones, asambleas… De una manera mayoritaria, la universidad se había posicionado desde hacía tiempo contra la dictadura”.

El Pla del Real és, des de sempre i també hui, terra de temples. Per exemple, el temple a la deessa Modernitat que va ser l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i els vestigis que d’ella queden. Escriu Rafa Lahuerta en La promesa dels divendres que “el barri de l’Exposició ordenava promeses del segle XIX. Com tots els terrenys guanyats als mosquits, transpirava fervors enquistats dels temps de les tartanes i el prohoms amb bigots austrohungaresos”. Eixos prohoms amb bigots, per la seua banda, van erigir els seus propis temples, com va fer Joan Baptista Romero, exportador de seda i propietari de l’Hort de Romero, els actuals Jardins de Monforte, dedicats a la memòria del seu fill, que va morir assassinat amb a penes 20 anys, com conta Vicent Baydal en València no s’acaba mai. Per això, qui passejara pels Jardins de Monforte en el segle XIX “hi voria a Hebe, la deessa grega de la joventut amb un calze a la mà, i en els jardinets del costat podria comprovar que quasi totes les escultures eren de xiquets jugant”. Temples privats en 2l Pla del Real.

Però hi ha també el temple per excel·lència dels membres d’un culte antic i amb set de transcendència. “Voy a Mestalla como quien va a misa. No espero comprensión, tampoco compasión. Lo que espero es resucitar a cada instante la emoción de las primeras veces”, confessa Rafa Lahuerta en La balada del bar Torino. El temple del valencianisme resistix, encara hui, com a lloc de culte i també com a àtic sobre la ciutat. Diu Lahuerta que “la vida en la última fila de Mestalla es una experiencia metafísica. El tapete verde está demasiado lejos, las vistas de la ciudad, son inmejorables, el juego se desvanece”. Un altre mirador amb vistes al Pla del Real. Igual és cert que València no s’acaba mai…