A mitjan hivern hi ha una festa que se sol celebrar amb una foguera, la de Sant Anton. No és l’únic cas de festa fogueril, clar. El foc festiu és un motiu recurrent en moltes celebracions: aixames, xameles o fatxos pel solsticial Nadal; atxes per avisar els Reixos; ciriets de la Candelera, quaranta dies després de Nadal; Falles equinoccials de Sant Josep; ciri pasqual posterior a la primera lluna plena de primavera;  fogueres de palmes en la Vigília Pasqual les restes carbonitzats de les quals serviran per al Dimecres de Cendra; Fogueres solsticials de Sant Joan; o palometes per Tots Sants, quaranta dies després de l’equinocci tardoral; o les llengües de foc de la Pentecosta, s’unixen a la foguera que ara anem a comentar, els focs de Sant Anton, que tenen un origen peculiar.

La foguera de Sant Anton s’encén la vespra del 17 de gener a pobles com ara Alberic, Almoines, Alpont, Beneixama, Borriol, Canals,  Forcall, la Jana, Olocau, Pedralba o Xelva, i en certa mesura el Rei Pàixaro a Biar. I també, a Mallorca, a Artà i Pollença;  o a alguns d’Itàlia (Garfagnana, Mugliano, Novali, Bagnaia, etc.). Però, ¿quina relació poden tindre el foc i el sant?

El sant

Estem parlant d’un sant anacoreta, retirat a un lloc solitari per dedicar-se la contemplació, la pregària i la penitència, que presumptament va viure entre els segles III i IV i la veneració al qual va començar el segle V a I’Església cristiana oriental, i en l’XI a l’occidental. Se l’ha considerat, sense massa proves, autor d’una de les primeres regles monàstiques, l’anomenada Regla de Sant Anton; i, als monjos que la seguien, antonians. La seua festa, el 17 de gener, se celebra pels voltants del que s’ha considerat un dels extrems tèrmics de l’any: “Per Sant Anton fredà, / i per Sant Llorenç [10 d’agost], calorà”.

I com que a sant Antoni Abat se’l representa com un home major amb barba, i va acompanyat en el santoral d’uns altres icònicament barbuts, com ara Sant Pau Ermità (15 de gener), Sant Maur Abat (el 16) i Sant Fructuós o Fruitós, patró de Tarragona (el 21), a eixe període tan fred se li diu “la setmana dels barbuts”: “En la setmana dels barbuts, tos, constipats i esternuts“.

Sant Anton és conegut també com Sant Antoni, i adjectivat “Abat”, “del porquet”, l’ermità, en anglés the Great (“el Gran”), o “de l’hivern”, per diferenciar-lo d’uns altres homònims, com el primaveral Sant Antoni de Pàdua (“de l’estiu” o “dels albercocs”, 13 de juny). Altrament, no està clar que Anton i Antoni siguen exactament el mateix nom, ni en valencià-català ni en castellà o en gallego-portugués (Antón/Antonio); i com a topònim sol usar-se la primera versió per als noms dels barris, com ara San Antón, a Alacant, Elx, Oriola i Villena, per exemple.

Els atributs

Pel que fa a la festa pròpiament dita, l’anàlisi dels rituals i de les icones pot il·luminar els aspectes antropològics i sociològics:

Les icones informen molt, ja que a falta de retrats són els atributs o additaments que l’acompanyen (animals, flors, objectes, postures, vestimenta) els que ens permeten identificar-lo.

En el cas de sant Anton la seua iconografia és de les més riques en atributs:

• Se’l representa com una persona major, amb barba blanca.
• Va vestit amb un hàbit, negre o de color bru terròs.
• Sobre l’hàbit du gravada en color blau la lletra Tau (T o creu egípcia), que esdevindrà el signe identitari de la confraria del seu nom.
• Porta en la mà un bastó abacial amb alguna de les morfologies següents: en forma de T, acabat en una voluta espiral (signe de la dignitat d’abat), o en una corba que s’assembla a una dalla com les de segar cereals.
• Va acompanyat d’un porquet, i en ocasions d’altres animals.
• Du una campaneta en la mà, penjant del gaiato o penjada del coll d’un porquet.
• I el llibre que recull la Regla monàstica que duu el seu nom.
• En ocasions se’l presenta sotmés a “visites” o “temptacions”, més o menys surrealistes.
• Mostra una flama en la mà oberta i amb el palmell cap amunt, o bé hi ha una foguera relativament pròxima. Serà a este atribut al qual dedicarem l’article.

Sant Antoni Abat, de Vicent Masip (segona dècada del segle XVI). Museu de Belles Arts de València

El foc sagrat

Així les coses, ens centrarem en el foc que sol acompanyar el sant com atribut, i en el ritual fogueril que se li dedica. El dos casos sembla que fan referència a una malaltia medieval que durant segles va sacsejar Europa,  l’ignis sacer, ‘foc sagrat’ o ‘foc ardent’, més tard conegut com ‘foc de sant Anton’. Es tracta d’una intoxicació massiva, de caràcter epidèmic, en què la manifestació més cridanera era la sensació d’anar consumint-se, perdent la sensibilitat  des dels dits cap a la resta de les extremitats. Això era el resultat de vasoconstriccions en les extremitats, tan greus que els afectats sentien com si es cremaren per dins; i, com a conseqüència de la manca de reg sanguini, les parts afectades es gangrenaven i s’ennegrien, com si estigueren carbonitzades. I si la malaltia prosseguia, els malalts morien.

La malaltia solia aparèixer en èpoques en què un hivern fred era seguit d’un estiu humit i en les persones que menjaven pa de sègol (Secale cereale, centeno en castellà). En eixes condicions el sègol és parasitat pel fong Claviceps purpurea, que es desenvolupa sobre les espigues del cereal, on produïx unes protuberàncies en forma de banya xicoteta, el sègol banyut (cornezuelo del centeno, en castellà); com que això sembla un esperó de pollastre, anomenat ergot en francés i en anglés, la malaltia rep el nom d’ergotisme. I són uns alcaloides produïts per eixe fong, unes micotoxines, les responsables de la malaltia que es manifesta, escalonadament, per al·lucinacions, gangrenes ardents i finalment la mort.

Mentre no se sabia ni les causes ni les maneres d’evitar el problema, una de les formes que s’adoptaven era aclamar-se a un sant al que se li atribuïen poders especials per curar la malaltia. De fet, el santoral medieval oferia al creient una mena d’hospital celestial amb departaments especialitzats: els sants metges Cosme i Damià com a generalistes, cirurgians i boticaris; Sant Roc i Sant Sebastià per a les pestes; Sant Job per a la lepra; Santa Llúcia en la secció d’oftalmologia; Santa Àgata (o Àgueda) per a les mastitis i altres malalties de les glàndules mamàries; Santa Apolònia per als mals de queixals; Sant Vito contra el tarantisme o tremolor crònica; Sant Blai per a la tos… i Sant Antoni contra I’ergotisme. Així, les pregàries servien per calmar l’ansietat i i la por associades a les malalties i, més encara, a les epidèmies o pestes; un recurs, la religiositat, que sembla que ha tingut la seua importància en l’evolució dels humans.

D’altra banda, alguns seguidors de la regla antoniana van aprendre a tractar l’ergotisme i van fundar la Germandat Hospitalària de Sant Antoni Abat. Els mètodes dels antonians eren innovadors i molt efectius: amputaven els membres gangrenats, banyaven els monyons en vi (un bon desinfectant), els aplicaven ungüents de greix de porc, i alimentaven als malalts amb pa blanc de blat en substitució de l’habitual pa negre de sègol. Els tractaments impulsats pels antonians van assolir tant d’èxit que els hospitals antonians van ser dels primers a popularitzar-se com a cases de salut, i se’n van fundar molts, com ara a València, Oriola, Alacant, Barcelona, Cervera, Lleida, Tàrrega, Valls i Palma, sovint a l’empara de nobles simpatitzants de l’orde.

Escut nobiliari dels Berenguer, antonians, al castell de Santa Bàrbara, a Alacant / Hospital i convent de Sant Antoni Abat, a Barcelona

La foguera

Una altra opció, no antagònica amb l’aclamació al sant, era el sortilegi: botar-li foc a una pila de llenya i travessar la foguera per un túnel o bé saltar per damunt les brases que hi queden, pot ser com una mena de ritual màgic per a véncer “el foc” que tant de mal causava entre la gent. Sí, sant Antoni com a sant remeier davant la malaltia del ‘foc sagrat’.

Foguera de Sant Antoni, a Canals / Sacro Fuoco di Sant’Antonio Abate, a Bagnaia, al nord de Roma