“Era un bella matí de finals de novembre…”. Els lectors d’El nom de la rosa recordaran eixes primeres paraules de la novel·la d’Umberto Eco en l’hora prima del primer dia de les darreries de novembre de 1327. L’autor va triar eixa època de les primeres neus perquè coincidira amb la matança del porc (a partir de Sant Martí, l’11 de novembre) i poder justificar la presència d’un cup ple de sang on troben submergit el segon dels monjos assassinats, el traductor que treballa en l’scriptorium de l’abadia Venancio de Salvemec. Una sang que permet el vell monjo Alinardo de Grottaferrata associar les morts que van esdevenint a l’abadia benedictina a les trompetes de l’Apocalipsi (la sang, en Ap. 8,8-9). Més enllà de l’excusa cronològica, no deixa de ser suggeridor que la darrera setmana de l’any litúrgic simbolitze eixa mena de final del temps (o final de l’any litúrgic) que plana sobre la novel·la. I és justament a les darreries de novembre quan finalitza l’any litúrgic catòlic.

Un any litúrgic que es dividiix en quatre períodes o Temps (els períodes litúrgics s’escriuen en majúscula):

• Dos de Forts o transcendents, que giren al voltant dels misteris centrals del cristianisme, el naixement i la resurrecció de Jesús, Nadal i Pasqua.
• Dos d’Ordinaris entremig d’aquells.

D’eixos períodes, Advent, Nadal i Epifania formen el nucli del primer dels Temps Forts, que comença el primer dels quatre diumenges previs a Nadal. Parlem-ne.

El Temps d’Advent

L’any litúrgic s’enceta amb el Temps d’Advent, que va des del primer dels quatre diumenges previs a Nadal a la vespra d’eixe dia. Com que Nadal pot caure en qualsevol dia de la setmana, més pròxim o més lluny del diumenge precedent, això determina que tant la data de l’inici com la duració de l’Advent siguen variables, de 22 a 28 dies. En 2024, per exemple dura 24 dies, de l’1 al 24 de desembre, tal com queda recollit en la següent taula de les dates inicials d’Advent.

Això sí, sempre debuta en diumenge, el primer dia de la setmana en el calendari litúrgic.

L’Advent, però, no dura el mateix per a tots els cristians. En les esglésies ortodoxes (dels romanesos, ucraïnesos, russos, etc.) dura del 28 de novembre al 5 de gener, és a dir, els quaranta dies anteriors a la vespra de l’Epifania o Teofania, el 6 de gener que representa el naixement social de Jesús, la seua presentació a tot el món i que nosaltres simbolitzem amb els Reis d’Orient

Significat de l’Advent

L’Advent és un Temps de purificació a l’espera de Nadal; en cert sentit, similar a la Quaresma precursora de Pasqua. Pel que fa a l’etimologia, Advent prové del llatí adventus-us (arribada, adveniment), i ha donat lloc als termes Avènement en francés, Advent en anglés i alemany, Avvento en italià, etc. En castellà, i a causa de la diftongació habitual de la /e/ tònica llatina que passa a /ie/, es diu Adviento (com en tots els altres casos, sempre en majúscula).

Així, doncs, l’Advent anuncia la imminent vinguda del Redemptor, Adventus Redemptoris, és a dir, el naixement de Jesús com a Messies, Χριστός (Christós) o ungit. Per als cristians, l’Advent té el sentit historico-profètic de compliment de les profecies d’Antic Testament alhora que una mena de promesa de renovació del món i de la humanitat més enllà de la història i de la mort.

Els quatre diumenges i la corona d’Advent

Litúrgicament, l’Advent s’identifica pel color morat dels ornaments.

D’altra banda, com que Advent conté quatre diumenges a l’espera del Nadal, en moltes llars s’ha instal·lat el costum centreeuropeu i nòrdic d’ornar les cases amb l’anomenada corona d’Advent, una corona feta de fulles verdes i aciculars de pi o d’avet, acompanyada o no de pinyes d’eixos arbres i de fruits rojos d’hivern com els de grèvol (cast. acebo, Ilex aquifolium), un arbust de clima atlàntic dels pocs que fructifiquen en hivern, o bé pomes roges.  Sobre la corona es posen quatre ciris o espelmes que es van encenent successivament cada diumenge en una espècie de compte arrere camí de Nadal.

Sobre el color dels ciris ens podem trobar amb diferents opcions. En el cas més senzill són tots de color morat, el típic d’este període. Uns altres preferixen tres ciris de color morat i un de rosa, per al tercer diumenge o Dominica Gaudete, el del gaudi o alegria per la propera vinguda del Messies. Entre els luterans és habitual fer servir ciris amb els quatre colors litúrgics principals: verd, blanc, morat i vermell. També hi ha qui posa en el centre un ciri blanc, que s’encendrà la nit prèvia al dia de Nadal per indicar que ja ha nascut Jesús. I en moltes esglésies, per a facilitar la visió dels ciris pels fidels, es posen els ciris acolorits sobre suports escalonats.

Adopten la forma que adopten, les diferents expressions de l’Advent, com ara les corones, els ornaments, les lectures, la música sacra i els càntics durant els oficis religiosos d’este Temps litúrgic, representen i permeten gaudir, a creients i no creients, d’algunes de les manifestacions més excelses de la nostra cultura. Però, com diria Kipling, “això és una altra història“.