“El Plan Sur, la colosal obra de Franco que desvió el cauce del Turia para que Valencia no se volviera a inundar tras la Gran Riada de 1957”. Fins ací la crònica oficial del famós Pla Sud. Però la història que llegireu a continuació vos sorprendrà.
Efectivament, davant l’escenari provocat per la riuada del 14 d’octubre de 1957, quedava clar que s’havia de prendre alguna mesura preventiva per tal d’evitar que es repetira la tragèdia en la capital valenciana. El que la majoria de les cròniques no conten és que damunt la taula ja existia no un, sinó fins a dos projectes de desviament del curs del Túria, això sí, per a solucionar altres problemes que no tenien a vore amb l’hidràulic. El primer d’ells datava, segons l’enginyer segovià Claudio Gómez Perretta –u dels enginyers encarregats de desenrotllar el Pla Sud– de l’any 1900. Este projecte havia sigut redactat per l’enginyer maniser Justo Villar. Este projecte, que inicialment estava pensat per a afrontar les dificultats que existien en la construcció del Port de València, buscava donar un nou curs per al riu, traslladant-lo al sud de la ciutat. Mai tingué cap consideració per part d’autoritat alguna. El segon projecte, de 1946, és de l’enginyer guipuscoà Eustaquio Berriotxoa. Projectat inicialment per a solucionar els problemes dels enllaços ferroviaris de València, aplegava a una solució molt similar a la projectada per l’enginyer maniser, desviar el Guadalaviar fora de la capital del regne dels valencians, pel sud. En aquell moment, la proposta de l’enginyer basc també va ser desestimada per excessiva i grandiloqüent. Després del 14 d’octubre de 1957 arribà el moment de reconsiderar la idea.
Els encarregats de preparar el nou projecte foren l’arquitecte asturià Fernando Martínez García-Ordóñez i l’adés nomenat enginyer de camins castellà, Claudio Gómez Perretta. El primer esborrany del projecte va vore la llum el gener de 1958, quan va ser presentat al Ministre de Vivenda. Incloïa el desviament del riu, la presa de Vilamarxant, i altres actuacions, estava pressupostat en vora 5.000 milions de pessetes. I fins ací. No se sabé res més del dit projecte a partir d’aquell moment. Però ací és a on apareixen cinc noms –tots ells valencians– en escena: Tomás Trénor Azcárraga, Martí Domínguez i Barberà, Joaquim Maldonado i Almenar, Vicent Mortes Alfonso i Vicent Fullana Serra. Tots ells amb responsabilitats públiques, tots ells amb relació directa amb el règim de Franco, però tots ells exercint de valencians. Anem a pams.
.
L’alcalde, el periodiste i l’advocat
La història més famosa dels cinc valencians citats és la del valentí Tomás Trénor Azcárraga, segon Marqués del Túria, alcalde de la ciutat de València i procurador a Corts d’Espanya. Concretament, presentà la seua dimissió de l’alcaldia del cap i casal, entre durs enfrontaments amb les autoritats del règim, pel juny de 1958, després de pronunciar un discurs molt crític amb el govern central de l’Estat per la seua poca implicació en les actuacions i ajudes que la ciutat necessità després de la riuada. La difusió del seu discurs va ser prohibida i, encara que abandonà l’alcaldia, la seua crítica tingué efecte. Arran de la dimissió de Tomás Trénor de l’alcaldia, es produí també la dimissió forçada de Martí Domínguez i Barberà del diari Las Provincias i l’enèrgica protesta de Joaquim Maldonado i Almenar, president de l’Ateneu Mercantil de València.
Açò ens porta a parlar del segon nom de la llista, l’algemesinenc Martí Domínguez i Barberà, periodiste i escriptor d’ideologia conservadora. En 1949 passà a ser el tercer director del diari Las Provincias, després del fundador Teodor Llorente Olivares i del seu fill, Teodor Llorente Falcó. La riuada es convertí en un fet traumàtic per a la resta de la seua vida. Com a director del diari i home insigne de la cultura i la societat valencianes, va ser convidat a pronunciar el discurs de mantenidor de la Fallera Major el març de 1958. El discurs, titulat Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras!, es retransmetré per ràdio i posteriorment va ser publicat. El discurs commocionà la societat valenciana de l’època. Va ser una denuncia reivindicativa que assenyalava la manca d’interés del govern espanyol per València; alhora va ser també una crítica a l’actitud dels mateixos valencians davant del seu propi destí. Denuncià el rebordoniment –la pèrdua de la pròpia personalitat com a poble–, el qual porta aparellat la falta de respecte que mereixen els valencians cap a l’exterior; l’abandó de la llengua i la identitat pròpia pels mateixos valencians que irremeiablement conduïx a la poca consideració que des de Madrid es té sobre València. El seu discurs marcà un abans i un després en la societat valenciana de l’època, però al mateix temps el portà a l’ostracisme per part del règim, fet que l’acabà conduint, com s’ha dit adés, a la seua dimissió de la direcció de Las Provincias quan l’alcalde Trénor abandonà l’alcaldia del cap-i-casal.
El tercer nom de la llista, Joaquim Maldonado i Almenar, va lligat als dos primer citats. Maldonado va ser un advocat i polític valentí, impulsor de la Borsa de València i dirigent d’Unió Democràtica del País Valencià en la Transició. Des de 1955 fins a l’any 1963 va ser president de l’Ateneu Mercantil de València, donant impuls a una institució que començava a ser plural i difondria postulats europeistes. Des de la presidència de l’Ateneu s’enfrontà al règim en algunes ocasions i una d’elles va ser precisament en l’any 1958, quan promogué i participà d’una protesta des del diari Las Provincias i l’Ajuntament de València contra la inhibició del govern central davant dels desperfectes causats per la riuada de l’any anterior. Va ser també president de la Societat Econòmica d’Amics del País, i a través d’esta va donar embranzida al projecte del Pla Sud de la ciutat.
Com hem dit anteriorment, en gener de 1958 el projecte de desviament del Túria es trobava redactat i finalitzat, però no se sabé res més d’ell. No era la primera vegada que açò passava; era de fet, el tercer projecte d’estes característiques que acabava d’esta manera. Però alguna cosa pareixia que havia canviat entre la societat valenciana. Les dures crítiques de l’alcalde Tomás Trénor, un aristòcrata pròxim al règim però respectat de manera transversal per tots els valencians, i sobretot el discurs del periodiste i director del diari Las Provincias Martí Domínguez, feren que quan el juny de 1958 un nou temporal provocà una riuada en els Poblats Marítims, degut principalment a que encara molts col·lectors i sèquies estaven cegats per tones de fang ressec, la situació fora insostenible per a les autoritats del règim davant l’opinió pública, més encara després de la dimissió de Tomás Trénor de l’alcaldia, i hagueren, finalment, de traure del calaix el projecte presentat mesos abans.
.
Els dos enginyers
La Comissió Tècnica Especial que s’havia creat en gener de 1958, que des de la seua constitució a principis d’aquell any no havia tornat a fer cap gestió coneguda, passà a tindre com a secretari de la mateixa el paterner Vicent Mortes Alfonso, quart home de la nostra llista. Membre de l’Opus Dei, era enginyer de camins de formació i just en la configuració de la remodelació del govern franquiste de 1957 va ser nomenat Director General de la Vivenda. Mortes actuà eficaçment des de la secretaria de la Comissió Tècnica Especial com a perfecte director d’orquestra de tot el procés. Es creà una Oficina Tècnica formada per enginyers, arquitectes, juristes i economistes. Encara que només va estar al front de la Direcció General de Vivenda poc més d’any i mig, la seua actuació en aquell 1958 va ser capital per tal que la posada en marxa del Pla Sud passara a ser irreversible per part de l’Estat. Deu anys més tard presenciarà la finalització del projecte en qualitat de Ministre de la Vivenda.
Finalment, el 22 de juliol de 1958, nou mesos després de la riuada, el Consell de Ministres del govern de l’Estat acceptà la Solució Sud, basada en el Pla Sud de 1957. Però en 1959 arribà el Plan Nacional de Estabilización Económica i amb ell la paralització de la major part de la inversió pública a tot l’Estat, afectant completament la posada en marxa del ja aprovat Pla Sud. No obstant, una vegada finalitzat ja el Pla d’Estabilització, les Corts Espanyoles van establir, en la Llei 81 de 1961, les directrius de finançament del Pla Sud d’ordenació de València i la seua comarca. Però la primera construcció del pla no va ser l’inici de les obres del desviament del riu, sinó l’embassament de Loriguilla. A 63 kilòmetres del cap i casal, el pantà es va finalitzar el 1965. Amb capacitat per a gestionar un volum d’aigua similar als poc més de 3.000 metres cúbics per segon que arribaren València en la primera onada de la riuada, el de Loriguilla va ser el primer motiu de calma per als valencians. Però el de la tranquil·litat definitiva, el nou llit del Túria, no començaria fins a la finalització de l’embassament, set anys després de la redacció del Pla.
En concret, els treballs s’inicaren pel febrer de 1965, davall la direcció de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Començaren en Quart de Poblet per a portar el riu pel sud de la ciutat de València i fer-lo arribar a la Mediterrània per una nova desembocadura, a Pinedo. Ací és a on ens trobem al quint home del llistat, l’enginyer de camins i tinent d’alcalde Vicent Fullana Serra.
En 1963, Fullana estava exercint d’enginyer en la Comissaria d’Aigües del Xúquer, des d’on demanà el trasllat a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que era l’organisme públic al qual l’Estat havia encomanat la direcció i coordinació del projecte. En 1965, l’alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano y García, davant la necessitat de tindre’l com a enginyer de camins a l’Ajuntament i la impossibilitat legal de tindre eixa plaça en el consistori, decidix, amb l’aprovació de tota la corporació municipal, nomenar-lo directament regidor. Al poc va ser nomenat tinent d’alcalde amb la fi de supervisar des de l’Ajuntament les obres del Pla Sud.
Gràcies a la seua tenacitat i imaginació, aconseguí trobar solucions viables davant les dificultats econòmiques que aparegueren i que suposaven la paralització de les obres per part de les autoritats del règim. La més coneguda és la decisió que prengué i exposà, amb el vistiplau de l’alcalde, de crear un impost sobre l’aigua, que consistia a gravar amb una pesseta cada metre cúbic d’aigua potable. Els tècnics del Ministeri autoritzaren aquella mesura i d’esta manera l’Ajuntament de València es convertí en el primer consistori que implementava este tribut. Actualment, esta mesura està present en la pràctica totalitat dels ajuntaments. Així mateix, durant tot el temps que van durar les obres s’establí que totes les cartes i paquets postals que es remetien des de València -i no cap a València des de la resta d’Espanya!– havien de portar un segell addicional de Correus per valor de 25 cèntims de pesseta, per tal de sufragar l’obra.
.
Una fita valenciana
Quatre anys després, la història real torna a retrobar-se amb els relats de les cròniques oficials i el 22 desembre de 1969 el cap de l’Estat Francisco Franco feu una visita a les obres del Pla Sud, donant-les per finalitzades i quedant únicament pendent alguns remats en els vials, enjardinaments i altres obres menors. Cap al 1973 s’acabaren les obres i ja deixaren de passar les aigües pel vell llit del Túria fent-ho pel nou. Amb el temps, els vials marginals foren modificats i acabaren convertint-se en l’actual V-30 com es coneix hui en dia.
Quinze anys havien passat des de la gran riuada de València de l’octubre de 1957. Quinze anys per a que els valencians, i sobretot els valentins, passaren de témer a estimar-se i disfrutar el riu Túria. Quinze anys de reivindicacions fetes des de València i per valencians per a demanar a les autoritats estatals de l’època allò que tots els pobles necessiten i anhelen: major benestar, progrés i fraternitat per a prosperar i habitar el seu lloc en el món. En definitiva, quinze anys on un extens llistat de persones, liderats per cinc noms valencians, cadascun d’ells des de les seues circumstàncies personals, però exercint de valencians, treballaren per tal que l’enginy, la tecnologia, i l’avanç de la societat portaren a majors cotes de benestar als seus veïns i congèneres.
Les cròniques diuen i persistixen que el Pla Sud va ser una fita del franquisme que ha salvat des de llavors la ciutat de València de la devastació, però la història que subjau és que el Pla Sud va ser una fita tot i el franquisme. El Pla Sud va ser una fita valenciana.
Ací podeu consultar la bibliografia en què s’ha basat este article
