Hi ha únicament una cosa que en la vida podrem contemplar: a nosaltres mateixos. Ens vorem en fotografies, en la part convexa de les culleres, en els poms lluents i, sobretot, en els espills, però eixa persona mai serem nosaltres, sinó un reflex, exactament invertit, en la majoria d’ocasions, a com som en realitat.
La relació entre persones i espills es remunta al Neolític, quan es polien pedres d’obsidiana. S’anà perfeccionant en la Mediterrània en el segle XIV: els fabricants de vidre de l’illa veneciana de Murano descobriren com combinar-lo amb una barreja d’estany i mercuri per a produir una superfície altament reflectora. El resultat va ser l’espill, que canvià per a sempre la forma en què ens veiem. Des d’eixe moment no sols ens mirem, sinó que escodrinyem amb sorpresa el món inabastable que es desplega davant dels nostres ulls i que ens està prohibit conéixer.
Esta limitació no ha detingut els escriptors, que han imaginat eixos mons. En El libro de los seres imaginarios, Borges arreplega una llegenda xinesa segons la qual les persones que veiem reflectides són esclaus obligats (per una màgia que anirà debilitant-se) a repetir-nos. I arribarà un moment en què ens envairan per a venjar-se’n. La nòmina d’espills en l’obra de l’autor argentí és infinita, i quasi sempre remet a un món ominós que ens aguaita. Els gestors de La biblioteca de Babel en tenen un en cadascuna de les estances: “Los hombres suelen inferir de ese espejo que la Biblioteca no es infinita […]. Prefiero soñar que las superficies bruñidas figuran y prometen el infinito”. Els espills en Borges també prometen la pitjor de les desgràcies, com en El espejo de tinta o Los espejos velados.
Les supersticions sobre els espills travessen tots els continents i civilitzacions. Des dels bebés que no han de mirar-se a l’espill fins a l’any de vida per a no esdevindre tartamuts fins a les persones que seran perseguides per la mala sort durant set anys si trenquen un espill. Sospite que esta última va nàixer del mateix gremi de fabricants d’espills (que ens han deixat el cognom Miralles) per tal que els aprenents manipularen amb cura uns objectes tan cars. Els grecs utilitzaven la catoptromància per a endevinar el futur en els espills, i més a prop en el temps, John Dee, l’ocultista d’Isabel I d’Anglaterra, parlava amb esperits a través d’un espill asteca: L’espill fumejant és precisament la traducció literal de Tezcatlipoca, la principal deïtat entre els tolteca i els mexica.
Jonathan Harker descobrix la naturalesa sobrenatural del comte Dràcula a través d’un espill de cos sencer. On el vampir tampoc s’hauria reflectit és en els dos espills màgics més coneguts de la literatura: el de la madrastra de Blancaneus i el de Galadriel. El primer dona el poder de trobar a la persona més bella i el segon, com un Aleph de butxaca, de vore tot allò que ha passat, està passant i passarà.
Els més interessants, en tot cas, són els mundans, perquè la seua falta total de mística els fa més perillosos. Són l’espill que el Ricard II de Shakespeare sol·licita per a comprovar els ultratges del temps en el seu rostre, que acaba refilant a terra, trencant-lo en mil trossos, com també es trenca el que Dorian Gray utilitza per a controlar el seu envelliment. El Dr. Jekyll emprava un espill per a observar la seua dolorosa transformació en Mr. Hyde, i Tirant el Blanc en gastà un per a declarar el seu amor a Carmesina. I així ha anat creixent la fascinació pel nostre propi reflex a través d’un objecte del qual Sylvia Plath va dir que era “l’ull d’un xicotet déu de quatre angles”.
