El dia és gris en la pantalla i Marcello Mastroianni té una cama en moviment, alçada. Es manté en un equilibri inestable, sostingut només sobre la seua cama dreta. Els seus moviments lents s’acompanyen amb estranya i perfecta simetria amb els moviments d’un soldat que munta una arma. Mastroianni està dret sobre la línia exacta, precisa d’una ficció: una frontera. És una escena de la pel·lícula de Theo Angelopoulos, El pas suspés de la cigonya. En eixe i tants altres dels seus films Angelopoulos parla de fronteres i exilis. En un pas, suspés en l’aire, hi ha el moment precís en què en travessar una frontera deixem de ser nosaltres als ulls dels altres: som estrangers, som pàries, som emigrants. Qui no te casa no té identitatm, digué John Berger.
L’exiliat és algú forçat a estar sense casa, tant fa que parlem dels treballadors que emigren buscant treballs dels quals parlava Berger en El sèptim home com dels expulsats per la història. Ningú ha pogut ni podrà comptar mai les xifres dels exilis a l’Europa del segle XX. Són tants com els grans d’arena del desert i com ells viatgen amb el vent, com les cigonyes. Exiliats dins de les terres europees o en altres continents: escapats de les guerres i de les cruels postguerres, dels conflictes grans i d’aquells sobre els quals els llibres d’història tot just si parlen; espantats com solen estar els llibres d’història i els historiadors per tant d’horror que cal encabir entre les pàgines, quan no callen perquè són còmplices. Cada exiliat és una cicatriu. Europa és una cicatriu i això és només el que li dona identitat.
Castelló de la Plana és una improbable síntesi perifèrica de la història europea. Ciutat moderadament antiga, ha vist i ha permés, no obstant això, l’exili de jueus i moriscos en els segles XV i XVI, les onades de pobresa del XIX i el XX, com les que van seguir a la Primera Guerra Mundial cap al sud de França i el nord d’Àfrica; ha vist i ha permés l’exili dels republicans derrotats després de 1938, aquells que acompanyaren en la derrota Michele Fiorin, el commovedor lluitador per les llibertats de la novel·la de Maria Folch Després vénen els anys (Drassana, 2014). Altres s’hi van quedar i van patir un altre exili, interior.
L’exili de vegades té la forma del silenci. Sempre que plorem estem fora de casa, va dir Anne Michaels. Però fins i tot les llàgrimes s’assequen. De vegades, però, la literatura sap com conjurar els silencis. Tota la història universal cap en una biografia. Tota la dignitat humana cap en la biografia d’un emigrat, com va demostrar William J. Sebald. El segle XXI no tardarà a ser major d’edat i els exilis són ja part de la seua experiència. Europa es desfà per les costures. La nostra pàtria és una barca, diu Erri de Luca sobre Itàlia. Europa sencera és una barca, però no una pàtria. I els exiliats del segle XX i XXI bé que ho saben.
Portada: Treballadors emigrants camí de Ginebra, 1974 © Jean Mohr
