La mitologia grega servix d’excusa per a ubicar esta comèdia negra que resol brillantment i sense buscar-ho un problema estètic. Que vestirien els déus en l’actualitat?
Per molt que els veneçolans amb Cristal o Pasión de Gavilanes construïren trames amoroses, per molt que Angela Channing o Alexis Carrington donaren turment a tota la família amb complots maquiavèl·lics, els autèntics inventors de guions dignes del millor estudi de Hollywood foren els grecs, amb la seua mitologia. Kaos explota eixe univers, certament infrautilitzat en la ficció, per a ubicar a Zeus en la Creta actual (quasi tot està rodat a Espanya) i sembrar el Kaos, en la sèrie del moment de Netflix. Té alguna semblança estètica amb The Good Place, i també temàtica, en mostrar-nos què passa després de la mort física. La sèrie fluctua entre la comèdia negra, la tragicomèdia i la gimcana televisiva. De fet, Prometeu pareix un poc Andor, comptant els passos per a arribar al destí i derrocar l’Imperi. Ara bé, ací no hi ha cap soldat imperial ni cap test vital per a entrar al paradís. El protagonista és Zeus (un gran Jeff Goldblum) i l’obsessió per deslliurar-se de la profecia que prediu la seua caiguda.
Al seu voltant, com els voltors que li mengen el fetge a Prometeu, hi ha humans com Orfeu i Eurídice, semideus com Dionís, i una família celestial mal avinguda amb Posidó, Hades i Hera, la seua infidel parella patint la inseguretat d’un Zeus que s’ha trobat una arruga (crisis de la mitjana edat) que vaticina el final del seu regnat. Viuen a l’Olimp en un palau (mitat romà, mitat madrileny) mentres beuen un equivalent miraculós de l’aigua beneïda i planegen terratrémols i altres desgràcies. En general, te’ls pots imaginar com els membres del Club Bilderberg confabulant per a mantindre el seu estatus, totalment aliens als problemes del seu poble. Més enllà de la trama, la profecia, el minotaure i les notables actuacions, em resulta molt interessant –i crec que mereix una reflexió– la selecció de vestuari. Com vistes a un Zeus del segle XXI? La túnica para antiga, el vestit de jaqueta i pantaló massa evident… ¿El fas estrafolari i recarregat, senzill i elegant? Rebecca Hale, la cap de vestuari, tenia al cap el Gran Lebowsky, però finalment, junt amb l’estilista personal de Goldblum, tiraren més cap a una versió glamurosa de Tony Soprano.
Les ulleres de 1.000 euros que porta Zeus, unes Jacques Marie Mage edició limitada a 400 unitats, es complementen amb un xandall que podria dur el Neng de Castefa, però d’alta costura. Dionís és més atrevit, Hera més elegant, Posidó més clàssic i Eurídice Riddy molt més normcore amb roba d’Asos o American Vintage. Tots es poden colar entre els mortals sense desentonar, però mantenint un estil propi que parla de qui són, què busquen i que resol brillantment la pregunta del principi. Com vestirien ara els déus? Segurament còmodes, però amb materials bons que els feren sentir poderosos, com passa amb la jaqueta de Gucci o el xandall de Celine de Zeus. En l’inframon, que està rodat en el Complex Educatiu de Xest, la roba és purament de treball, d’estil industrial nord-americà dels anys 60. Mentres que els vestits grecs més clàssics, atés el nostre imaginari, tenen el seu espai amb les tàcites que cuiden el temple d’Hera –rodat en Sant Miquel dels Reis de València–. Això sí, com li passaria a qualsevol xiquet immadur, Zeus s’obsessiona amb el seu rellotge perdut, un Casio de 50 euros que li porta sort, i que actua com aquella motxilla extraviada per Pocholo durant tota la sèrie. Un fulletó diferent, atrevit, i amb detalls de bon gust que escapen de la dicotomia moral de les deïtats de moltes sèries clàssiques.
