“Gràcies al Déu de l’univers i al seu Profeta Mahoma al costat de tots els altres Profetes i Enviats, que Déu es complaga de tots els companys, que ens perdone a nosaltres i als nostres pares, mestres i a tots els musulmans. Este és un fragment de la còpia escrita un dijous dels deu dies centrals del mes de l’última jumada en la població de Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balansiya, demanant al Nostre Senyor que ens la retorne“. Això és el que diu, en àrab, el colofó de l’Alcorà de procedència valenciana conservat a la Biblioteca Estatal de Baviera, a Múnic, i en les dos línies verticals de l’esquerra s’hi afig: “I açò l’any 924 [de l’Hègira]”, és a dir, el nostre any 1518.
En este sentit, es tracta, tal vegada, de la darrera còpia -o una de les darreres còpies- de l’Alcorà cal·ligrafiada pels musulmans històrics del Regne de València, a la madrassa de Bellús, a la Vall d’Albaida, ja que només tres anys després, el 1521, els musulmans de les Comarques Centrals Valencianes foren obligats a convertir-se al cristianisme pels agermanats i finalment, el 1525, el rei Carles I comminà a fer-ho a tots els musulmans del regne, que passaren llavors a ser “cristians nous” o “moriscos” (ja que d’amagat la majoria continuaren practicant la fe i els costums islàmics).
En tot cas, segons ha pogut esclarir l’arabista Xavier Casassas, la disposició del manuscrit no és la típica que empraven els musulmans, sinó la que feien servir els erudits cristians que estudiaven els textos sagrats islàmics, és a dir, és una còpia encarregada a la madrassa de Bellús però per a un ús cristià. En relació amb això, la hipòtesi de Casassas és que la còpia tal vegada va ser requerida pel bisbe de Barcelona en aquella època, l’aragonés Martín García Puyazuelo, que va destacar per la seua tasca de proselitisme per a la conversió dels musulmans de la Corona d’Aragó i del Regne de Granada, junt amb altres religiosos del seu entorn: Joan Andrés, un antic alfaquí de Xàtiva convertit al cristianisme; Joan Martí de Figuerola, el retor valencià que llavors va escriure el llibre Lumbre de fe contra la secta mahomética y el Alcorán; i Juan Gabriel, un antic alfaquí de Terol també convertit, que va traduir l’Alcorà al llatí per encàrrec del cardenal i humanista italià Egidio da Viterbo.
De fet, potser l’encàrrec original era del mateix Viterbo i la còpia de l’Alcorà feta a Bellús acabaria en la seua biblioteca, d’on, poc després de la seua mort el 1532, l’adquiriria l’humanista i orientalista alemany Johann Albrecht Widmannstetter, els llibres del qual serien comprats pel duc Albert V de Baviera el 1558, constituint un dels fons fundacionals de l’actual Biblioteca Estatal de Baviera, on afortunadament continua conservant-se, després d’haver sobreviscut a la pèrdua de més de mig milió de volums a causa dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. En este sentit, cal dir que l’ús i els canvis de propietari indicats són el que expliquen que el ric manuscrit de l’Alcorà fet a Bellús estiga ple de traduccions i comentaris fets per diverses mans, en valencià, en castellà i en llatí.
En l’actualitat, diversos estudiosos i l’Ajuntament de Bellús treballen per poder fer una còpia facsímil del manuscrit per tal que puga ser contemplada en el mateix lloc on va ser fet.
Primer foli de l’Alcorà de Bellús
Foli 9v, amb paraules traduïdes al valencià i el castellà interlineades i comentaris en llatí al marge
Colofó de l’Alcorà de Bellús, on s’indica la datació
Tapes de l’Alcorà de Bellús
