Els tres han caigut d’un temps ací, massa prompte, massa jóvens. Eren de Gandia, de Sant Vicent del Raspeig, de Vilallonga. No és casual que respongueren a apel·latius tan rotunds i fàcils. La popularitat rebateja o consolida el malnom d’aquells a qui tot lo món coneix i vol. Tenien en comú, a més de ser uns cosmopolites de comarques, el rock’n’roll: a partir d’una passió musical i estètica, mantingueren com a forma de vida un hedonisme generós, somiador, optimiste, elegant.
No coneixes a Julián, el Gegant? Recorde la sorpresa d’Eric Lenoir –el francés del mític Tarquim d’Oliva– quan, estrenant-me de promotor sense tindre’n ni idea, em digué que li tocara per telèfon i li responguí que no el coneixia. Trobe que fon la primera volta que vaig sentir la paraula backline. Ja veus si estava verd, jo. Ell tocava el baix en Thee Minds i Los Perros; més tard en els Ton Ton Macoutes o amb el trio de Johnnie Casino. A banda, organitzà molts anys el Turbo-Rock, festival que va ser orgull punk-rocker de la Safor i que va créixer tant que li’l furtaren. I l’he vist fer de finíssim tècnic de so allà on l’han cridat, en el Magazine, el Tarquim o en el Funtastic.
També, al costat d’altres socis i sòcies, muntà algun local llegendari: el Tura Satana, en la platja de Gandia, heroic amb l’aposta constant per la música en directe, contra multes i ocasionals fracassos de taquilla. Tan fàcil com és fer-se ric posant copes i música comercial!
Lladre o Ladrón –este era en realitat el seu cognom i com signava– aplegà a tindre el seu propi i aberrant grup, Ladrón y Las Serpientes de Marte, però va assolir cert èxit improductiu com a dibuixant de còmics: publicà en editorials nord-americanes, esgotà les tirades dels seus llibres d’il·lustracions, publicà mensualment una tira còmica en la Ruta 66, dibuixà la portada de discos d’alguns grups que li agradaven… Tot açò sempre fidel a una estètica i un discurs desaforats, sense abandonar mai l’underground, que és el terme que emprem per a donar-li una pàtina de glamur a la precarietat, voluntàriament i orgullosament assumida. La seua obra aconseguia ser previsible i desconcertant alhora, com la seua psicòtica rialla inoblidable. Com escriu sobre ell Ignacio Julià, va triar habitar la mitologia i deixar de banda la realitat objectiva. Fent la mateixa operació, tots l’imaginem ara en festiva xalera amb els membres de la colla del panteó del rock’n’roll, que tan quotidians li eren.
Hi hagué un temps en què Vilallonga retronava: es movia una hiperactivitat roquera que va transcendir els límits de la comarca i del país, un poc a la manera de Pedreguer, encara hui. En aquella moguda, Petit –de nom Javier– era un dels referents i un dels imprescindibles. Per mestratge, per no perdre-se’n una i per disponibilitat esplèndida. Tocà en els Llunàtiks, Death Ratt i You Tubo i va impulsar el Festillop, com a ànima que era de l’associació de la música del poble. Ara ja és un sarau prou massiu, però en una de les primeres edicions ens conta Voro Poquet, l’Estupendo, que “com amenaçava pluja i suspensió del festival, portà tot l’equip que calia, fent viatges des de sa casa en la Llacuna a un cobert junt al camp de futbol. I aixina va tirar avant aquella edició. D’eixes te’n podria contar un fum. A totes les bandes del poble o de fora les ajudava en lo que calguera. Posa també que cuinava molt bé i per a molts”. Això: una persona d’eixes que fa que les coses succeïsquen, repartint felicitat; un comboiant del rock’n’roll, totalment arrelat al seu poble i alhora universal.
No vaig ser amic de cap dels tres –no els deia pel nom de pila–, però era u dels qui els reconeixíem i ens alegràvem de vore’ls. D’aquells a qui ens afalagava saludar-los i que ens tornaren la salutació, importants com els consideràvem. I açò és una forma d’estima. I, a més, els admire i els agraïsc tot allò que han aportat a ma vida. I sé que en som molts i moltes compartint este sentiment. Per això el Lladre ja ha tingut el seu concert homenatge en Barcelona –i segur que el tindrà en Alacant–. Estarem atents al que, precís, tindrà Petit en Vilallonga i vos faig partícips del que li retran a Gegant en el 16 Tones de València, amb un cartell enorme com fon ell.
Foto portada: el Gegant en el Magazine © Laura Amado | Lladre, en la presentació d’un llibre seu, amb Lou Reed | Petit tocant amb els Llunàtiks © Fernando ‘Piranya’
