Des del fill de Jaume I, Pere el Gran, fins al primer monarca de la dinastia Trastàmara, Ferran el d’Antequera, en 1276, 1286, 1291, 1328, 1336, 1399 i 1412, tots els reis de la Corona d’Aragó –excepte el descurat Joan el Caçador–, van celebrar una solemne i fastuosa cerimònia de coronació a la capital simbòlica dels seus dominis, Saragossa, al començament dels regnats. Per contra, els descendents del castellà Ferran el d’Antequera, Alfons el Magnànim, Joan II i Ferran el Catòlic, feren com feien els seus parents de la Casa de Trastàmara a Castella i obviaren aquella cerimònia d’accessió general al tron.
No obstant això, les lleis de cada territori de la Corona els obligaven a jurar els Furs d’Aragó, les Constitucions de Catalunya i els Furs de València a Saragossa, Barcelona i València respectivament per a ser acceptats com a nous reis. No debades, així va succeir en el cas valencià també amb els Àustries, des de Carles I fins a Felip IV, en 1528, 1564, 1599 i 1626, tot i que cada vegada amb més dificultats, com mostra el fet que el seu darrer monarca, Carles II, qui va governar des de 1665 fins a 1700, no ho va fer mai, atesa la seua curta edat primer i el seu estat de malaltia constant amb posterioritat.
A la Corona de Castella, per contra, després de tres cerimònies de coronació celebrades a mitjan segle XIV, s’imposà prompte la proclamación real, és a dir, una cerimònia en què ni el nou monarca jurava complir cap ordenament jurídic, sinó que es produïa un pur efecte de transmissió hereditària del ceptre reial, ni hi havia una comunitat política conjunta que el jurava en correspondència, sinó que cadascuna de les principals ciutats el proclamaven directament de manera pública enarborant un penó reial. I aquella important divergència simbòlica també es va reflectir en l’accessió al tron de la nova dinastia borbònica de Felip V en l’any 1700: mentres que a Madrid i altres ciutats castellanes fou proclamat al crit de “Castilla, Castilla, Castilla, por el rey católico Felipe Quinto”, als territoris de la Corona d’Aragó hagué de jurar, en 1701, els Furs d’Aragó a Saragossa i les Constitucions de Catalunya a Barcelona.
A València, però, Felip V no arribà a jurar els Furs, en primer lloc per la menor força de pressió política que tenia el territori valencià i en acabant perquè la Guerra de Successió esclatà poc després, en l’any 1702. De fet, el seu contrincant al tron en la Monarquia Hispànica, Carles III d’Àustria, aprofità l’avinentesa per a mostrar-se com un ferm defensor de les lleis valencianes i jurar-les solemnement a la catedral de València, en valencià, el 10 d’octubre de 1706: “Juram que observarem los Furs e Actes de Cort, e Privilegis Reals, Usos y bons Costums de la dita Ciutat e Regne de València”. Però la victòria borbònica, l’erradicació jurídica i política del regne valencià el 29 de juny de 1707 i la seua incorporació a la Corona de Castella va fer que tota aquella història secular acabara per complet. Així ho demostraria l’entronització del primogènit de Felip V.
En concret, el primer monarca dels Borbons a Espanya, assetjat pels seus problemes mentals, va decidir, pel gener de 1724, abdicar en el seu fill Lluís, que tenia 17 anys. De seguida, les ciutats castellanes procediren a realitzar la seua clàssica proclamació reial, “Castilla, Castilla, Castilla, por el rey nuestro señor don Luis Primero”, però les de l’antiga Corona d’Aragó es mostraren estupefactes: què és el que havien de fer exactament? La resposta, que es demorà unes setmanes, era que a Saragossa s’havia de cridar “Castilla, y Aragón, por el rey nuestro señor don Luis el Primero”, a Barcelona “Castilla, y Cataluña, por el rey nuestro señor don Luis Primero”, a València “Castilla, y Valencia, por el rey nuestro señor don Luis Primero” i a Palma “España, España España, Mallorca, Mallorca, Mallorca, por el rey don Luis I nuestro señor”.
A més, s’havia de confeccionar un nou penó que substituïra les antigues insígnies reials de cada lloc, ja abolides, que en el cas de València consistí en una bandera blanca amb l’escut dels Borbons brodat enmig, per les dos cares, i quatre escuts de la ciutat als cantons –una peça que encara hui es pot contemplar en el Museu Històric–. Per si quedava cap dubte de la substitució simbòlica dels antics reis valencians i aragonesos pels de Castella i Espanya, el nou penó es va enfundar en la “celada, con su corona, laurel y murciélago, todo de plata”, és a dir, la cimera del rat penat de l’antiga Reial Senyera de València. Així, finalment el 24 de febrer de 1724, en el Pla del Real, en la Plaça del Mercat i en la Plaça de la Seu es procedí a enarborar tres vegades aquella nova bandera suplantadora al crit de: “Castilla, y Valencia, por el rey nuestro señor don Luis Primero”.
El nou monarca, no obstant això, va morir de verola als sis mesos i Felip V, tot i la seua evident malaltia mental, va retornar al tron fins a 1746. Però el penó borbònic que substituïa la Reial Senyera i la fórmula “Castilla, y Valencia” van ser reiterats amb les següents entronitzacions, de Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII o Isabel II, fins a entrat el segle XIX. Era la forma de representar i recordar, a cada monarca, el nou Regne d’Espanya que havia sorgit de la Guerra de Successió: un regne en què primer estava Castella, ben centralitzada pels reis a Madrid, i després tota la resta. I tres segles després continuem igual, amb l’adhesió, la connivència, l’aquiescència o la col·laboració de la immensa majoria dels nostres governants, que, vehementment o tàcitament, continuen proclamant: “Castilla, y Valencia, por el rey nuestro señor”.
Foto portada: El penó de les proclamacions, en el Museu d’Història de València © Arxiu Felip Bens | El penó reial dels Borbons, amb la cimera del rat penat, en la proclamació de Carles III a València en 1759 | La fórmula valenciana de la proclamació reial
