El río viene crecido és la novel·la de Maria Beneyto (1920-2011) que guanyà el ‘Premio Valencia de Novela’ de 1959, i que fou publicada per la Diputació de València amb dibuixos de Federico Montañana en 1960, és a dir, tres anys després de la Gran Riuada de València. De fet, el  manuscrit original presentat al premi portava el lema TURIA i anava acompanyat d’un epígraf inicial, que després va desaparéixer en el text publicat i que s’ha recuperat en la seua recent traducció al valencià, El riu ve crescut (Llibres de la Drassana, 2025). Es tractava d’una cita d’una carta tramesa des de Barcelona el 24 d’agost de 1358 pel rei Pere el Cerimoniós al seu germanastre Ferran, governador general del Regne de València: “havem entés, per letres a nós trameses de la Ciutat de València, que tan gran diluvi d’aygües hi ha vengut…”.

Aquell gran diluvi havia ocorregut el 17 d’agost de 1358 i Beneyto havia trobat la cita en el volum de Francesc Almela i Vives Las riadas del Turia, un estudi que arribava fins a la riuada de 1949 i que l’havia feta conscient del poder destructiu que el riu havia significat en la història de les nostres terres. Però la novel·la no era el primer text sobre el Túria que havia ocupat la imaginació de l’escriptora, tal vegada perquè havia nascut al carrer de Moret, molt a prop del seu llit, de manera que el riu formava part del paisatge de la seua primera infància fins al trasllat de la família al poble cordovés de Peñarroya-Pueblonuevo en 1927 i la fascinava literàriament. En este sentit, cal recordar que el seu primer poemari, Canción olvidada, de 1947 –un llibre que ella prompte rebutjaria per considerar-lo una obreta de joventut–, incloïa un poema titulat “Al río Guadalaviar”.

Una traducció necessària

El río viene crecido va tindre ressenyes durant l’any 1961 de Rafael Ferreres (“María Beneyto, novelista”, en el Levante del 12 de març); de Joan Fuster (“Una novela de Valencia”, en Jornada, el 6 abril); de M. D. (en la revista Destino el 20 de maig), i de Vicent Ventura (“El escritor ante su pueblo”, en la Hoja del Lunes del 21 agost). I totes eixes ressenyes destacaven la gran qualitat literària de la novel·la. Per a Ferreres, el nervi i l’espenta creadora de l’escriptora feien que “se desenvuelva mejor, mucho mejor en situaciones fuertes e intensas, que en las amerengadas y blanduzcas. Beneyto sabe crear situaciones de hondo dramatismo y, en esta novela, los momentos más logrados son justamente los que harían fracasar a un novelista que no tuviera su temple sobrio y dotado para la tragedia”.

Per la seua banda, Fuster iniciava la ressenya fent una repassada crítica de la situació literària valenciana: “Desde que don Vicente –don Vicente Blasco, se entiende– dio por terminado el ‘ciclo valenciano’ de su obra, pocas han sido las novelas de autores locales que han tomado la tierra y la gente valencianas como tema de novela. Ciertamente, también son muy pocos los escritores del país que, sea en castellano, sea en catalán, se han animado a escribir novelas. En un ambiente literario tan indigente como el nuestro, quien más y quien menos se satisface con la fabricación de versitos, que es cosa que se puede hacer a ratos perdidos y sin demasiado esfuerzo. ¿Cuántos libros en prosa produce al año el ‘brain-trust’ indígena? Se pueden contar con los dedos de las manos, sin duda. Y entre ellos, sólo por casualidad alguna vez. Y aún ésta no siempre enraizada en el paisaje físico, social y humano de Valencia. El hecho tiene graves explicaciones, que no puedo intentar aquí”. A continuació i després de descriure el paisatge humà que poblava les pàgines de la novel·la de Beneyto, concloïa dient que “El lector valenciano leerá con gusto ‘El río viene crecido’”.

Finalment, Ventura era l’únic que es fixava detingudament en la parla dels personatges, tot assenyalant que: “Ante su lectura, uno tiene la impresión de que el idioma que le cuadra –cuando de lo que se trata es de hablar de Valencia y, precisamente, del pueblo, el que vive en sus barrios más populares– es el que habla ese mismo pueblo cuyos sentimientos y reacciones se describen con la mano maestra que cabía esperar en una escritora tan capaz e inteligente. A lo largo de las páginas de este libro se advierte el esfuerzo de tener que saltar al idioma nativo cuando hay que hacer hablar desde sus raíces a muchos de los personajes”.

No debades, El riu ve crescut, la traducció al valencià d’El río viene crecido, respon a eixe suggeriment antic de Vicent Ventura, i a l’intent de plasmar la parla dels personatges beneytians sense desfigurar-los, i de modelar les possibilitats expressives del valencià col·loquial de la ciutat de València, tenint en compte el món referencial de la dècada de 1950, amb l’objectiu de fer-los parlar amb més credibilitat encara.

El llit del riu Túria a principis del segle XX (Fons Tívoli)

.

El testimoni social d’un país vençut

El río viene crecido no només parla de la Gran Riuada del 57, sinó també de la del 49, amb una galeria de personatges que són els abandonats, els marginats, els pobres de la terra, individus que Beneyto havia ja tractat fins a aquell moment en tota la seua producció poètica i narrativa, tant en castellà com en valencià. En 1955, per exemple, havia publicat les dos primeres parts de la novel·la La invasión en la revista Ateneo de Madrid –quedant una tercera part en el calaix, fins a la seua recent publicació–; mentre que en 1958 el relat “La intenció” havia format part del Recull de contes valencians preparat per Fuster i en 1959 havia publicat el llibre de relats en castellà La promesa. En tots ells els protagonistes eren aquells personatges, amb un marcat caràcter social.

De fet, com deixà palés en una entrevista de 1953 feta per Mª Ángeles Arazo per a Levante, des dels seus inicis literaris Beneyto sostenia que la poesia del moment tenia una missió d’ajuda i no podia ser en cap cas una supèrflua exaltació de la bellesa per la bellesa. Havia d’aspirar a alguna cosa més, perquè els qui acabaven de deixar arrere dos guerres no podien alimentar la seua sensibilitat d’ocellets i floretes, ja que a les seues preguntes i incerteses davant una realitat tan hostil se’ls havia de donar una resposta més subtil. I si el poeta no podia contestar a eixe immens interrogant amb el perquè de cada cosa, s’havia d’agermanar almenys amb eixa angoixa, comprendre-la i oferir una miqueta de llum.

Així, el compromís de Beneyto davant les dures circumstàncies de la postguerra i les catàstrofes provocades per les inundacions del Túria es manifesta de manera evident en la seua novel·la, especialment en l’atenció que dedica a la riuada del 28 de setembre 1949, coneguda com la riuada de les xaboles o riuada de les barraques. Aquell episodi, en què també es desbordaren els barrancs de Carraixet i de Catarroja, causà, segons les dades oficials, quaranta-una víctimes mortals i afectà vint-i-dos poblacions, amb greus danys en l’agricultura i la destrucció de més de dos mil xaboles construïdes en el llit del riu al seu pas per València. Esta riuada, estudiada per Iván Portugués i Joan F. Mateu, és reinterpretada per Beneyto des d’una perspectiva literària: l’escriptora convertix els habitants d’aquell suburbi fluvial urbà de la València de postguerra en els protagonistes de la primera part de la novel·la, molts dels quals reapareixaran huit anys més tard, en la segona part ambientada el 1957.

A més, Beneyto no només mostra un interés profund per la vida marginal de les xaboles i la quotidianitat dels veïns del barri del Carme, sinó que també aborda el problema estructural de la immigració urbana i el patiment dels refugiats de guerra i dels nombrosos valencians empobrits que, durant la postguerra, arribaren a la ciutat a la busca d’oportunitats. D’esta manera, mitjançant un retrat coral, denunciava les condicions de misèria i fam imposades com a instrument de submissió i repressió política durant les dècades de 1940 i 1950.

De fet, l’autora no limitava el seu interés a la vida suburbial, sinó que també es fixava en mots altres àmbits socials: la vida dels llauradors i el seu vincle amb la terra –representats en la família de Campanar–, l’hampa urbana, les dones forçades a la prostitució, el control moral exercit pel Patronato de Protección a la Mujer i per determinats sectors eclesiàstics, així com, en general, el paper de les dones com a pilar fonamental d’una societat que paradoxalment imposava una vigilància estricta també sobre els hòmens.

En conjunt, Beneyto alça un fresc literari de la València de postguerra, el testimoni social d’un país sotmés a les lleis inflexibles de l’autarquia franquista, on la misèria material i moral esdevenen el teló de fons d’una humanitat que lluita per sobreviure entre el fang i la repressió. La seua motivació es pot inferir clarament d’un un full solt depositat en el Fons Maria Beneyto de la Biblioteca Històrica Municipal, amb dos respostes per escrit al que segurament era una entrevista periodística. A la primera pregunta, “¿Por qué has escrito ‘El río viene crecido?’”, Beneyto responia:

Porque me sentí obligada a dejar constancia de aquellos momentos terribles vividos por toda una ciudad. Naturalmente, la novela no está ambientada exclusivamente en ese clima de angustia, que estalla sólo al final de la novela súbitamente, tomando desprevenida a esta laboriosa ciudad nuestra en medio de sus trabajos, sus alegrías y sus diarias inquietudes. La novela no nació con la riada del 57 en realidad. La verdad es que tenía ya escritas unas notas sobre la gente que vivía en aquellas famosas chabolas del cauce del río, notas que incluso eran anteriores a la riada del año 49. Buscaba entre ellas un protagonista y dudaba, hasta que ese protagonista inundó Valencia. Ya no lo pensé más. El río se imponía en primer plano, como la fatalidad en la tragedia griega. Las pobres gentes que tuvieron la vida junto a su cauce quedaban ligadas para siempre a él. Y así nació la novela. Resumiendo: la escribí por esa razón misteriosa que a todos los autores nos arrastra en determinados momentos hacia terminados temas, aparte de mi necesidad como testigo, de reseñar un desastre colectivo de aquella magnitud.

A continuació, a la segona pregunta, “¿Qué has pretendido con ella?”,  contestava:

Nada especialmente trascendente. Sólo, según dijo un comentarista del libro muy certeramente, quise poner de relieve cómo vivían y quienes eran aquellos que fueron arrastrados por las aguas, con sus problemas, sus odios, sus amores, y su lucha desesperada por seguir subsistiendo. Sólo eso. Todo ello reforzado, como ya digo antes, por el interés de señalar tan dramáticos momentos, como una voz más en el coro de la tragedia.

Una autora que despertava passions

El río viene crecido va despertar admiració però també passió entre alguns lectors valencians, com ara Celedonio Rodríguez Martín (Alcoi, 1927-2020), escriptor i autor teatral amb qui Maria Beneyto havia coincidit en alguna lectura poètica, i qui amb Juan Alfonso Gil Albors va escriure diverses obres teatrals, com ara San Ignacio de Loyola (representada en els Jardins del Real amb música de José Báguena Soler) i El totem en la arena (Valencia, 1968), la versió en valencià de la qual va ser revisada per Enric Valor. Així, després de llegir la novel·la, Rodríguez Martín va dedicar un sonet a Beneyto, que també es troba en l’esmentat Fons Maria Beneyto:

SONETO A MARIA BENEITO [sic]

A María Beneito: pobre compensación

al deleite mental que me proporcionó

la lectura de su impar novela: “El río viene crecido”

¡Gracias!

Te imagino, María, como un puente

por donde rompe el huracán del río…

con piés de piedra, que unge el calofrío

y, en cruz los brazos:¡alma penitente!

 

Te imagino, María, como un puente

de rueda en nublos el candente estío;

el otoño maganta de Darío

y, primavera: efebo transparente…

 

¡Y, la tierra…! la tierra en oleadas

con la sagrada huella de los muertos;

la voz del niño, el pájaro, y la rosa…

 

Los ojos de las madres angustiadas;

y, el ritmo del vivir; sus desconciertos

por tu arcada de sangres: ¡luminosa!

.

Maria Beneyto en els anys 50 (Biblioteca Històrica Municipal de València)

Una novel·la profundament política

Maria Beneyto és l’única escriptora coneguda que es va preocupar per la riuada de 1949, però no així per la del 57. De fet, en el ‘Premio Valencia de Novela’ de 1959 hi hagué una finalista que també la tractava: Bajo el silencio del barro, d’Antonio Blanc Cervantes, de la qual el Jurat acordà interessar la Diputació per tal que la publicara, pels molts mèrits, segons es deia, que atresorava. Finalment, la novel·la seria publicada per Sucesor de Vives Mora en 1966, amb el títol de La horda del barro.

Com s’explica en la solapa del llibre, Blanc Cervantes (1928-?) es considerava deixeble de Blasco Ibáñez, mort precisament el mateix any que ell havia nascut. Llicenciat en dret, cultivava el periodisme i havia dedicat la vida als negocis. Havia recorregut Europa i havia aprofitat eixos viatges per a observar la mentalitat i la vida d’aquella gent. Estes experiències li havien aprofitat per a escriure uns quants llibres: La montaña de cristal (sobre Noruega); Sacha el Nigromante (a Anglaterra); Sachamina y las flores de pan (d’Alemanya) o La gran Scigia (sobre el nord d’Espanya).

En este sentit, La horda de barro –un títol que clarament es feia ressò de La horda de Blasco Ibáñez–, també s’anunciava dient que “recoge la epopeya vivida en Valencia el año 1957, conteniendo la catástrofe que causó en febrero la gran helada de la huerta y la brutal riada de octubre, recordada ahora nuevamente, días atrás en Florencia”. Esta referència a la ciutat italiana aprofitava l’interés que havia suscitat l’anomenat alluvione di Firenze, la tràgica inundació del 4 de novembre de 1966, produïda pel desbordament del riu Arno, que també va afectar gran part de la Toscana.

Així, en La horda de barro, “son varias las familias que, dentro de los diversos capítulos de que consta el libro, experimentan las vicisitudes de esos terribles avatares, ensambladas todas ellas en un nudo común que traba sólidamente la novela alrededor de un personaje que, representando una forma de vivir, resulta a la postre un pobre muñeco de barro…”. En efecte, la novel·la de Blanc Cervantes articulava el seu relat al voltant de la tòpica redempció d’un protagonista desclassat, que havia deixat arrere tots els escrúpols morals per a obrir-se pas en el món, però que, després de la mort d’un ser volgut –el fill ofegat per la riuada del 57–, reprenia finalment el camí de la bondat.

En relació amb això, tot i que les dos obres compartixen la problemàtica pròpia de la novel·la social, El río viene crecido s’allunya radicalment dels pressupòsits costumistes i melodramàtics que recull La horda de barro, la qual queia en tipismes llavors superats. Per contra, en la millor tradició de la ficció centrada en les riuades, el text de Beneyto funciona com una crítica social que posa de manifest les mancances estructurals de la societat, la incompetència política i la desigualtat davant els desastres naturals. A més, l’autora utilitza eixos esdeveniments per a reflexionar sobre la realitat valenciana de postguerra i sobre la vulnerabilitat dels seus ciutadans.

Com en les novel·les socials de Blasco Ibáñez, els personatges estan marcats pel fatalisme: incapaços de transformar el seu entorn, semblen predestinats a la tragèdia per la mateixa societat en què viuen. Però, a diferència de Blasco, Beneyto no posa l’accent en els discursos ideològics explícits, sinó en la representació dels contrastos, les tensions i les injustícies d’una València de postguerra on la pobresa endèmica de les classes populars entra en conflicte amb les aspiracions individuals d’uns personatges condemnats, literalment i simbòlicament, al fang i la desgràcia.

En definitiva, El río viene crecido (El riu ve crescut) és una obra profundament política, no perquè simplement explique el drama dels desposseïts, dels desheretats de la terra, sinó perquè el fa sentir. La novel·la atorga veu a uns valencians menyspreats i silenciats pels seus governants, fins al punt que, com en tants relats de devastació i misèria, són les pedres i les aigües les que tornen a parlar.

Fotografia de portada: Una xabola en el llit del Túria cap a 1942 (Fons Huguet)