El 25 de novembre en alguns pobles de la Ribera Baixa celebrem el dia de les de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Ciril, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l’església, pilar de la fe”, sospitava d’aquella dona que no volia sotmetre’s i que pagà amb la mort el dret a ser lliure. Així un grup de cristians “fanàtics” la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església.

No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se amb la memòria d’aquella dona, convertir-la en màrtir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència estructural en forma d’usurpació d’identitat, de robatori i manipulació de la història de la vida d’Hipàtia. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren per a ella la notícia falsa d’un martiri i d’un miracle, per a que la científica passara a santa. El martiri: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar d’arredonir la mentira, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i a Hipàtia li van adjudicar un nou cos, incorrupte, un nou nom i una nova vida més d’acord amb les lleis dels cristians que l’havien assassinada. I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada –com la Bella dorment–.

I aquell bulo es convertí en la festa de les catalinetes en alguns pobles valencians, de manera que el 25 de novembre les criatures, ignorants de tanta maldat, mengen el dolç típic de la festa, uns rotllets d’anis que tenen la forma de la roda del martiri de la santa. I acaben cantant –beneïda ignorància– una peça popular partidària de pegar a les xiquetes desobedients:

Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,

Clots, clots,

Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis,

Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets,

i a les xiques una surra

p’a que vagen a costura.

Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 en una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes d’alguns hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres:

Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,

dèbils xiques, ens ha tocat.

Ells tenen companys, amb els quals

bescanvien les penes amb paraules confiades,

es lliuren a jocs que els conforten

i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;

nosaltres, en canvi, ni el dret no tenim de vore la llum,

ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan alguns hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè algú l’ha de fer callar, perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

El resultat: un llistat inacabat, inacabable, esfereïdor de dones mortes, sense cap guerra declarada; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa mil cinc-cents anys. I el 25 de novembre serà una jornada per a la reivindicació i la memòria. Perquè nosaltres volem vore la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.