La praxis artística contemporània s’ha convertit en un espai on els cossos es reinventen, es fragmenten i es tornen a entrellaçar amb altres llenguatges. Vivim un temps en què la suavitat tova, les coses inacabades i vulnerables tenen tanta força com històricament ha tingut el marbre etern i monumental. I és ací on l’obra d’Antonio Portillo Carbonell troba la seua raó de ser: en un lloc on el cos deixa de ser un contorn fix i passa a ser un territori en moviment, un mapa de cicatrius, de memòries pròpies i familiars i de preguntes íntimes.
Parlar de l’obra de Portillo és parlar de costures, de teles que abracen i deformen, d’escultures que no volen mantindre’s rígides sinó afonar-se, recolzar-se unes en altres, com si recordaren que allò humà és sempre fràgil. Les seues peces ens conviden a acceptar allò que normalment s’amaga: el dolor, la malaltia, la diferència o el desig no normatiu. La seua trajectòria naix d’una curiositat infantil insaciable. Des de xiquet construïa els seus propis joguets, desmuntava i recomponia objectes com si intuïra que el món podia reorganitzar-se.
Esta inclinació creativa es va veure reforçada en les diferents etapes formatives per les quals ha passat, on l’art ha ocupat un lloc central i on va començar a intuir el seu futur artístic i docent. La seua educació artística està travessada per la memòria familiar. El seu iaio matern, pintor i fotògraf aficionat, li va transmetre la fascinació per capturar el món i revelar-lo en imatges. La seua iaia paterna, modista, li va ensenyar a cosir botons i a patronar, a entendre que en cada puntada hi ha un gest d’amor i de resistència. Entre els dos costats de la família, el masculí i el femení, van confluir en un llegat híbrid que ha acabat modelant la seua pràctica artística.
Quan estudiava Belles Arts a la Universitat Politècnica de València, va començar a experimentar amb materials tèxtils. En lloc de limitar-se als suports tradicionals, va decidir omplir la facultat de teles, espumes i guata. D’aquelles investigacions van sorgir les seues primeres escultures toves, cossos cosits a mà que semblaven personatges eixits d’un somni inquietant, tendre i perturbador alhora. Ara n’exposa una part en la mostra Entre allò tou i allò invisible: Poètica del cos i altres maneres d’estar, que es pot vore al Centre Cultural La Reina 121, al barri del Cabanyal de València, fins al 26 d’octubre.
Com apareix el teu interés pel cos fragmentat i els materials tèxtils? Des de sempre m’ha fascinat explorar el que no encaixa del tot. Ho vaig descobrir a casa, amb la meua iaia paterna ensenyant-me a cosir botons, amb el meu iaio matern revelant fotografies al seu laboratori. La costura i el que és domèstic formaven part de la meua vida quotidiana i es van convertir en una porta per parlar del cos. Treballar amb teles, guata o calces em va permetre trobar un llenguatge propi: tou, vulnerable i també ple de possibilitats. El cos fragmentat m’atrau perquè és el que som: peces en contínua reparació per sobreviure.
Consideres la teua obra una forma de militància, o més bé una expressió íntima? No faig pamflets ni proclames, però sé que el meu treball té un pes polític. Parlar d’un cos gros, ferit o queer ja és un acte de resistència en un món que premia allò normatiu. Quan en la sala d’una galeria compartixes estes coses, inevitablement es convertixen en polítiques. Per a mi és, sobretot, una forma de reconciliar-me amb les meues pròpies ombres: amb l’homofòbia que vaig patir, amb les pors que vaig arrossegar. Però també és una manera de compartir este procés amb els altres, de dir: “Ací estem, en som molts, i els nostres cossos també són dignes de ser vistos i valorats”.
Quins referents han marcat la teua evolució com a creador? Louise Bourgeois, sens dubte, em va mostrar com allò que és íntim i tèxtil pot contindre memòries inassumibles. Rebecca Horn em va inspirar amb les seues pròtesis impossibles. Pepe Espaliú em va donar la força de parlar des de la vulnerabilitat i el dolor. I més a prop, figures com Pepe Miralles o Pepe Romero em van ajudar a entendre que encara hi ha molt per fer en eixes vies de coneixement i que la performance podia ser un camí. També m’han marcat artistes contemporanis amb els quals col·labore, com Abel Azcona o Alberto Velasco. O la meua germana artística Judith Mayor, que des de València és una font constant d’inspiració amb la seua investigació sobre la construcció simbòlica del que és íntim.
En un moment en què les polítiques d’identitat travessen allò cultural, com hi pot intervindre l’art? L’art no ha de donar respostes tancades, però sí que pot generar preguntes incòmodes, obrir clavills, mostrar allò que s’amaga. Una escultura tova, un ninot sense cap, un cos nu poden incomodar, però també ens recorden que hi ha altres formes d’estar en el món. Crec que l’art té la capacitat d’acompanyar processos d’acceptació i de transformació personal i col·lectiva.
Cap a on t’agradaria que evolucionara la teua obra? M’interessa molt la possibilitat de treballar en grans escales, de fer peces monumentals que mantinguen eixa fragilitat tova però que ocupen l’espai amb força. També vull seguir col·laborant amb altres artistes, contagiar-me dels seus processos. I, sobretot, vull continuar creant des de la intimitat, sense perdre la relació amb els meus propis fantasmes i memòries familiars.
