La Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu ha rebut en donació el fons personal de Juan Alfonso Gil Albors (1927–2020), figura destacada de la dramatúrgia valenciana i el periodisme radiofònic del segle XX. En concret, el conjunt documental donat inclou mecanoscrits de la seua obra teatral, correspondència, fotografies, guardons i reconeixements, material bibliogràfic sobre la seua figura i altres documents que reflectixen la prolífica trajectòria de l’autor i comunicador. En este sentit, la incorporació del seu fons personal a la Biblioteca Valenciana suposa un valuós testimoni per a l’estudi de la seua figura i obra teatral, ja que el llegat es conservarà, catalogarà i posarà a la disposició del personal investigador i la ciutadania, reforçant el paper de la Biblioteca Valenciana com a referent en la preservació de la memòria cultural valenciana.

Una trajectòria llarga i destacada

Juan Alfonso Gil Albors –o Joan Alfons Gil Albors, com també fou conegut i signà la seua obra teatral en valencià– nasqué a Alcoi (l’Alcoià) el 6 de març de 1927 i morí a la ciutat de València el 14 de febrer de 2020, als 92 anys, després d’haver desenvolupat una intensa i notable carrera com a periodista radiofònic al mateix Cap i Casal i com a destacat escriptor, productor i director de la dramatúrgia valenciana i espanyola.

De xiquet, abans de la Guerra Civil, es traslladà amb sa mare a València, al barri de Russafa, i, finalitzat el conflicte, estudià cinc cursos de batxillerat a les Escoles Pies del carrer Carnissers i els dos darrers novament a Alcoi, on també jugà professionalment en Primera Divisió durant la temporada 1944-1945 com a porter de futbol del Club Deportivo Alcoyano, una activitat esportiva que, no obstant això, hagué de deixar al final de la dècada per una greu lesió.

Quant a la seua carrera radiofònica i periodística, entrà a treballar als 26 anys, en 1953, com a redactor, guionista i locutor de la ràdio La Voz de Levante i després continuà fent-ho en la seua successora a partir de 1978, la ràdio pública d’informació local Radiocadena Española (RCE), en la qual exercí com a director regional. També fou president de l’Asociación de Profesionales de Radio y Televisión de la Región Valenciana i entre 1983 i 1990 fou director de la cadena valenciana d’emissores Radio Color, després del tancament de la qual treballà en Radio Nacional de España (RNE) i com a cap de premsa del Col·legi Oficial de Metges de València. Durant tot aquell llarg període, a més a més, mantingué una activa implicació social a la ciutat en afers relacionats amb la joventut, l’esport i la cultura.

Pel que fa a la seua carrera com a dramaturg (vegeu les llistes adjuntes), la seua relació amb la creació teatral començà durant la llarga convalescència de la lesió esmentada, en què llegí obres d’autors com Sartre i Camus –proporcionades per un sabater anarquista–, que marcaren el seu interés recurrent per la religió i l’existencialisme a partir de llavors. Així, s’inicià de jove com a actor del grup de teatre de l’església de Sant Andreu de València i més avant escrigué una primera obra, Por aquella noche en París, que s’estrenà al Teatre Eslava a principis de 1954 amb actors de la ràdio La Voz de Levante. A ella seguiren d’altres, de tema històric, religiós o existencialista, estrenades en diversos escenaris de la mateixa Ciutat de València o d’Alcoi: Boda en el cielo (Apolo, 1955), Íñigo Yáñez (San Ignacio de Loyola) (Jardins del Real, 1957), Jerusalem, año 33 (Eslava, 1958), Al-Azrach (Circo, Alcoi, 1959), Pobres gentes (Universitat de València, 1959), El tótem en la arena (Club Universitario, 1960), Oseas (Ateneu Mercantil, 1961) i Escena final (Ateneu Mercantil, 1962).

En aquells anys, a més, en contacte amb els cercles valencianistes de Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Joaquim Maldonado, començà, pràcticament en solitari, la seua producció de teatre existencialista en valencià, tot i els problemes amb la repressió. Per exemple, originalment escrigué en valencià El tòtem en l’arena, en 1959, però fou prohibida per la censura, de manera que l’hagué d’estrenar a l’any següent finalment en castellà, mentres que en 1962 escrigué la cabdal obra Barracó 62 (Premi Joan Senent de la Caixa d’Estalvis de València per la seua versió en valencià i Premi Andrés Claromonte de la Diputació de Múrcia per la seua versió en castellà), però no pogué estrenar-la fins a 1969, a l’Ateneu Mercantil, dins del Primer Cicle de Teatre Valencià organitzat per l’esmentada Caixa d’Estalvis de València.

També a partir de la dècada de 1960 començà a rebre importants guardons, com el Premi València de Teatre per La barca de Caronte en 1962, i a representar o estrenar algunes de les seues obres en espais escènics de Madrid, com l’acabada d’esmentar, a l’Aula de Teatro, o les comèdies Muy alto, muy rubio, muy muerto (Alkázar, 1964), La Fornarina (Café-teatro El Jaleo, 1972) i La erotísima doña Inés en la quinta de don Juan (Café-teatro Alex, 1976). Mentrestant, a terres valencianes continuà escrivint i estrenant obres de tema existencial, religiós i històric, en castellà o en valencià, com Autopsia a cinco procesados (Ateneu Mercantil, 1963), una adaptació de Medea (Talía, 1965), ¡Grita, Galileo! (Principal, 1965 – Premi Ciutat de Palma), El camaleón (Apolo, 1965), Un cerebro con tic-tac (Circo, Alcoi, 1966 – Premi Gonzalo Cantó de l’Ajuntament d’Alcoi), El cubil (Principal, 1969 – Premi València de Teatre), Retorn a la nit (Principal, Alacant, 1971), Borja, Duque de Gandía (Palau Ducal, Gandia, 1972) o Virgen de locos (Plaça de la Mare de Déu de València, 1973).

Així mateix, en aquells anys 60 i 70, a banda de les seues tasques periodístiques, fou un dels fundadors i directors de la companyia de Teatro de Cámara y Ensayo de Valencia (també coneguda com de Guillem de Castro o de l’Ateneu Mercantil), professor del primer Institut Dramàtic de València, president de l’Asociación de Teatro para la Infancia y la Juventud i director del Teatre Nacional de la Princesa durant tres anys, entre 1975 i 1978. A més a més, dirigí obres pròpies i alienes, com No de Max Aub (Princesa, 1976) o un cicle de teatre per a xiquets en la plaça de la Universitat, i continuà rebent guardons com el Premi de Teatre de la Diputació de Guipúscoa i el de l’Ajuntament de Figueres per No matéis al inocente, el de l’Ajuntament de Zamora per Un cerebro con tic-tac, o el Sant Jordi de l’Ajuntament d’Alcoi en 1976 per l’obra El petrolio, que no es representà, no obstant això, fins a dos dècades més tard, a la Sala Moratín de València.

Més avant, durant els 80 i fins a mitjan dels 90 estrenà també a la ciutat de València Les sabudes (Talía, 1980) –una adaptació al valencià de Les femmes savants de Molière–, La plaça de Cánovas (Café-teatre La Bohème, 1986), Jaume I el Conqueridor (Plaça de la Mare de Déu, 1990), la versió en valencià de Verge de folls (Plaça de la Mare de Déu, 1994) i l’obra infantil Trampolí / Patatín, patatán y patatón (Palau de la Música, 1993 / Ateneu Mercantil, 1994 – Premi Nacional de Teatro para la Infancia y la Juventud). A més, en 1993 obtingué el Premi de Teatre Ciutat de València per No mateu a l’inocent (sic) –que, malgrat els seus diversos premis, no s’ha arribat a estrenar mai ni en castellà ni en valencià–

A partir de 1996, amb 69 anys, ocupà el càrrec de director artístic de Teatres de la Generalitat Valenciana, que exercí fins a 1999, mentres era, alhora, vocal de l’Asociación Nacional de Autores de Teatro. Així mateix, durant la primera dècada del segle XXI continuà rebent guardons d’importància, com el Premi de Literatura de 2002 de l’Academia Internacional de Ciencias, Tecnología, Educación y Humanidades o el Premi Lletres Valencianes de 2008 de la Generalitat Valenciana, alhora que fou membre de l’Academia de las Artes Escénicas de España i de la composició inicial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a figura de consens, entre 2001 i 2015. A més, comentà com a prosista els dos volums de Parece que fue ayer… Estampas de Valencia. 1937-1950 (Carena, 2004), estrenà El ocaso de los brujos (Casa de la Cultura, Alfàs del Pi, 2005) i escrigué les seues dos darreres obres teatrals, La isla de Gottman (2008) i La reina de Sicania (2009), novament de tema existencial i religiós.

Tot plegat, Gil Albors escrigué trenta-dos obres teatrals –setze en castellà, dos en valencià i catorze tant en valencià com en castellà–, la majoria d’elles representades i reposades recurrentment en molts llocs, segons queda recollit en els tres volums i les vora tres mil pàgines de la seua Obra completa (Institució Alfons el Magnànim, 2007 i 2015). A parer dels crítics i estudiosos fou, a més, el millor dramaturg valencià de tota la postguerra i, en particular, qui modernitzà llavors la producció teatral en valencià, malgrat la dictadura, tot compaginant això amb la seua destacada labor com a periodista radiofònic i ciutadà compromés i com a personatge destacat de la cultura valenciana pràcticament durant mig segle de la seua existència. Una trajectòria que, de fet, es veié reconeguda en la seua darrera distinció: el Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana del 2018, a la qual posteriorment es va afegir el nomenament com a Fill Adoptiu de la Ciutat de València a títol pòstum el 2021.