Fa prop de trenta anys, quasi segur en 1998, en una classe per a traure’m el B2 d’anglés (bé, aleshores es deia el First), vaig escriure un text vagament periodístic (encara estava estudiant la carrera, sorry) al voltant d’una banda de hardcore. No en recorde quina. Tampoc ve al cas: el professor, natiu, em va mirar estranyat per a dir-me que hardcore era sinònim, en anglés, de cinema pornogràfic. No entenia res del que havia escrit, clar (espere que no vos passe el mateix a vosaltres amb estes línies). Jo li vaig respondre que aquella era només una de les seues possibles accepcions. I que, musicalment, era també un gènere. I alhora era també la seua conseqüència: el post hardcore. Els fills del hardcore. Els seus descendents. Ell no havia sentit mai parlar del hardcore aplicat a les guitarres, els baixos i les bateries, clar, tot i que ja era un estil amb més d’una dècada de recorregut.
Un dels fills més destacats del post hardcore va ser l’emo. L’emo originari, el que es deia emocore, i no el seu succedani neogòtic: encara recorde un brillant reportatge signat per Raül Fernández Refree (hui productor de Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, Rodrigo Cuevas o Kiko Veneno) al voltant del més granat d’aquell estil, titulat “El emocore (y la madre que lo parió)”, publicat en la revista Rockdelux del novembre del 2000. Raül tan sols era –i no era poc– integrant dels Corn Flakes, banda barcelonina adscrita a aquell llenguatge sonor, que va arribar a tocar en el FIB del 1996, la segona edició del festival de Benicàssim. Corn Flakes van ser una de les llavors de la sonoritat que es va estendre després des dels estudis de Santi Garcia a Sant Feliu de Guíxols per tot arreu: Aina, Nueva Vulcano, The Unfinished Sympathy, Cala Vento i tants altres.
Han passat més de dos dècades llargues i les ensenyances del hardcore i del post hardcore encara són vàlides per a músics que potser no havien nascut aleshores però ara el fan propi. Molt propi. Una qüestió d’identitat. La Viquipèdia definix el post hardcore com un gènere nascut a Washington DC i Chicago en els 80 de mans de Fugazi, Hüsker Dü, Rites of Spring o els Big Black de Steve Albini, en una saga prolongada en els 90 per Thursday, Sunny Day Real Estate o At the Drive-In (inobidable el seu àlbum Relationship of command, del 2000).
Parlem de guitarres exprimint al màxim les seues possibilitats elèctriques, de veus al límit de les seues capacitats expressives, de lletres d’alt voltatge emocional i de bases rítmiques tan implacables com propenses als bruscos canvis de ritme. Un estil rock molt físic, honest, ferotgement independent, gloriosament sorollós i perfecte per a desbarrar amb desenfrenats pogos en directe. La millor banda espanyola de post hardcore en l’actualitat són els cordovesos Viva Belgrado, amb permís dels veterans Lisabö, bascos.
El país dels valencians no destacava fins ara precisament pel seu conreu, almenys no des de la seua vessant més ortodoxa, però els últims anys ha brollat una generació de grups, hereva en certa manera de les que es van forjar a La Residencia des del 2009 (de fet, La Resi apareix junt amb més espais autogestionats en el videoclip del primer grup que mencionarem ara), que té tres dels seus més brillants exponents en noms com Shibuya, Bernal o Apsides. Tres grups de la ciutat de València que, dins del seu estil, podrien competir amb el temps –paraules majors– amb Viva Belgrado (Bernal els van fer de teloners a finals de 2024 en 16 Toneladas amb ofici) o també amb els almeriencs Palmeras Negras, una de les últimes revelacions estatals.
Per a simplificar: Shibuya són més screamo, Bernal són més pop i Apsides són més emo. Són diferents i semblants al mateix temps. Els últims a haver publicat disc són Shibuya, quintet format per Aaron Úbeda, Alberto Ara, Alex Ponte, Sergio Reyes i Chus Villacañas, que van fer en maig Bravura y firmamento (2025), un tercer àlbum que basculava entre l’herència post hardcore, l’screamo i el post rock, amb títols tan significatius com “Realidad distante”, “No tengo miedo a perder”, “Nadie acaba siendo como esperabas”, “Árbol caído” o “Un minuto de silencio” (esta última és, literalment, un minut final sencer de silenci i el tall, curiosament i inexplicablement, més escoltat del disc en Spotify). Com deia encertadament d’ells el periodista gallec Marcos Gendre en les pàgines de Mondosonoro, es tracta d’“una obra mestra del post hardcore nacional de hui en dia”.
Es nota més la influència de bandes com els catalans Cala Vento i la de les textures somiadores del dream pop, inclús els ritmes fracturats del math rock, en el discurs de Bernal, el quartet format per Carlos Martínez-Bernal, Eduardo Nogués, Mikele Morra i Álvaro Martínez. De fet, compten les cançons del seu últim disc fins al moment, ¿Qué tal fue todo allí fuera? (2022), per desenes de milers de reproduccions, entre 50.000 i 100.000, senyal que la seua projecció comercial és major. Formen part de l’interessant catàleg de Carcosa Records, el segell i estudi comandat per l’inquiet Guillermo Sanz a València. El seu esperat nou àlbum eixirà en gener de 2026 amb el títol de Vida y milagros, i, pel que hem pogut escoltar, no només manté el nivell: és més madur, més convincent.
Tot i les contagioses virtuts de Shibuya i Bernal, potser els que més em convencen d’esta improvisada triada (en podrien ser més: l’escena no té fons), més encara perquè disposen de menys discografia (també perquè són els últims que he conegut), siguen Apsides, el trio format en 2018 per Álex Hernández, Carlos Segarra i Ángel González, que es declaren admiradors de grups nord-americans de referència com Thrice, Taking Back Sunday o Jimmy Eat World (si encara no has escoltat discos com el sensacional Bleed American dels últims, del 2001, ja tardes), tots formats a finals dels 90, quan el primer emocore regnava dins de la seqüència evolutiva del post hardcore. Nuevos trazos (2025) és el seu magnífic primer àlbum, que presentaran en directe el 13 de desembre a Ca Revolta, dins de les Carcosa Sessions.
Les modes passen, les generacions se succeïxen, però encara podem gaudir de gèneres i estils que es transmeten orgànicament com si formaren part del mateix ADN dels seus estendards, mostrant la seua capacitat de regeneració perenne. Potser perquè els problemes als quals s’enfronta la generació que frega els 30 anys són els mateixos, o encara pitjors. Potser perquè tampoc nosaltres hem canviat tant.
Fotografia de portada: Toni Campos
Bernal (Matinada Estudi)
Shibuya
