És dissabte de vesprada i el rugit de la ciutat aplega esmortit a les vores del llac Serpentine, al bell mig de Hyde Park, al costat de Kensington Gardens. És dissabte de vesprada però Harriet ja no percep eixa remor festiva de Londres, i només escolta els batecs del seu propi cor, com un tambor fúnebre. Harriet és l’esposa abandonada de Percy Bysshe Shelley, l’anarquista, el demòcrata, el revolucionari, el poeta.
Shelley va ser la desgràcia de la seua vida des d’aquells dies de l’internat on el va conéixer –ella 15 anys i bellesa feridora, ell 18 i ja envoltat d’una aura romàntica– visitant a Mary i Hellen, companyes de Harriet i germanes del jove poeta. Fugida amb ell a Escòcia, allà es casaran contra la voluntat de les dos famílies i des d’allà aniran a Irlanda, on el seu nou marit –anglés pels quatre costats– donarà suport a la lluita nacionalista contra la tirania anglesa. I rodaran per tots els conflictes revolucionaris que encenien les Illes Britàniques: Gal·les, de nou Escòcia i una altra volta Anglaterra, on tornaran a casar-se d’acord amb la llei de la seua terra. I vindrà una primera filla que serà l’inici de l’allunyament del poeta, i una activitat frenètica, exaltada, un moviment constant impossible de seguir per ella. Tot ho recorda ara, a les vores del llac Serpentine, mentres la fa tremolar este fred implacable que es clava en els ossos, però res ja no importa.
S’ha fet de nit ací, tan prop de Kensington Gardens, i ni tan sols ja importa –però va importar molt– el record de Mary, la filla del filòsof William Godwin, a qui tant freqüentava el ja casat Percy Shelley. Tant que va acabar embolicat amb ella, i fugirien junts al continent durant els dies en què Harriet paria el segon fill d’ell. Humiliació sobre humiliació que la faria abandonar el refugi familiar, allotjar-se en una pensió de Queen Street i tindre com a amant ocasional un oficial de l’exèrcit del quarter de Chelsea que la deixaria embarassada del nou fill que ara porta dins, al seu ventre, a les vores del llac Serpentine.
Eixa Mary acabarà duent per a l’eternitat el cognom del poeta, i alçarà al costat seu una criatura fabulosa de nom germànic i immortal, creada durant una nit llegendària en una casa a Suïssa, a les vores d’un altre llac, infinitament més gran que el Serpentine, en l’any sense estiu de 1816, amb Byron, Polidori i els altres, mentres Harriet, l’esposa abandonada, serà oblidada per quasi tots, com ella ara vol oblidar-se de tot i de si mateixa –en desembre d’eixe mateix any 1816– quan ompli de pedres les butxaques del seu abric –un gest que repetirà tràgicament Virginia Woolf més d’un segle després– i s’introduïx sense voluntat d’eixir viva, entre la determinació i el desequilibri, en les gelades aigües del llac Serpentine, mentres Londres, molt al fons, exhala el seu rugit habitual de les vespres de festa.
Portada: Versió pastís de Miles Williams Mathis de l’Ofelia de John Everett Millais (1852), que representa una escena del Hamlet de Shakespeare (Museu Tate de Londres).
