“Les dones del meu poble porten medalletes de la Mare de Déu del Carme enganxades al sostenidor amb agulles de gafa“, em deia un amic una vesprada al far de Santa Pola. Les dones del seu poble són les mateixes que figuren com a propietàries de les embarcacions on mai posaran un peu i on es guanya el pa el marit o el pare. Els fills no. Els fills ja no, tampoc els nets. Dones que viuen esperant, que remenen el dinar sense deixar de mirar per la finestra si tornen de la mar el pare o l’home. Dones a les quals alerta una cridada telefònica a deshores, un retard inesperat, tot i que ara les coses són diferents, o això diuen. “Si ara inclús tenim internet a les barques“, diuen els que en les barques no tenen a ningú. “Si ara ja no és com abans“, diuen els que mai han tastat com és ara. Però la mar no s’ha menejat en milers d’anys, continua existint, alterada però impertorbable, deixant-se fer mentres la naveguem, l’embrutem, la destruïm, la buidem de recursos. I ella continua engolint-se a algú de quan en quan, mostrant-nos les dents de sobte, fent tremolar els qui li van per damunt però també aquelles que des de la finestra de casa la veuen rugir i desitgen que acabe l’espera. Quines dones, les dones del poble del meu amic! Han viscut, sense moure’s de la cuina de casa, més tempestes que el més viscut dels mariners.

“La vida de la dona de mariner no és vida“, em deia una mare, dona i filla de mariners. I no se m’oblida eixa frase. “Ja no és igual“, diuen. Queden cada volta menys dones esperant, i les que queden van fent-se velles. Els marits i els pares tornen un dia i ja és per a no anar-se’n. Llavors la dona s’alegra d’escoltar-li cada nit els roncs a l’home, i l’home s’alegra de jugar amb els fills i els nets i s’emporta els més menuts a passejar en la barqueta i a pescar al curri prop de la costa, que ja se sap com són hui en dia les mares i si vas més lluny s’espanten, “que què van a dir-me a mi fins on puc anar“, pensa l’home quan el marmolen en tornar a casa. I és en eixos moments en què la costa queda propera però lluny, quan arriba fins a la barca fet poc més que una remor l’escàndol dels estiuejants de la platja, quan eixe home recorda el temps en què no xafava terra, i a amagatons explica als nets aventures viscudes en ports i mars per a ells desconeguts.

Però ja no volen anar a la mar els nanos, ja no, voràs si han canviat les coses. Ara ja no els cal, poden guanyar-se la vida d’una altra manera. “Que res és igual“, pensa l’home que ha tornat a aprendre a caminar damunt la terra ferma. “Que no haurà canviat la mar, però hem canviat nosaltres“, diu mentres mira amb tristor els bars del port on ara li cobren deu euros per la copa, dels restaurants que encara capegen la crisi amb paelles prefabricades. Que ara el fer-se a la mar ja és vocacional, vocació i no predestinació. Que també per a què, si ja no queden ni peixos. “Ja veus“, deu pensar l’home, “si abans era el campanar del poble el que veies primer quan tornaves a casa, i ara posen proa a un o altre hotel“. Del campanar, des de la mar, ni rastre. Sabem que està però no podem vore’l a través del formigó.

Al sud de Dinamarca, en un poblet costaner nomenat Marstal, també era el campanar del poble allò que veien primer els mariners quan regressaven. Mares i mullers tornaven a estar reunides al port on temps abans havien estat per a dir adeu. Els fills dels mariners somiaven el moment en què els arribaria la tanda per a embarcar. Les filles potser no eren conscients del destí que els esperava. Ara deu ser diferent, clar, i qui sap si a Marstal hauran alçat moles de formigó com les que ens inunden la costa valenciana. Potser eixe saber fer bé les coses que atribuïm als escandinaus haja fet possible que a dia de hui, encara, siga el campanar de l’església de Marstal el que continua avisant els mariners que estan de nou en casa. No ho sé, mai he viatjat a Marstal.

Carsten Jensen, fill de capità, va nàixer a Marstal i ha escrit la millor novel·la marítima que ha vist el paper en dècades. Jensen porta mar en la sang i això es nota. Nosaltres, els ofegats (Salamandra, 2010) no és només una novel·la marítima, és la història d’un poble sencer al llarg de diferents generacions, una història que és la història de tots els qui un dia canviaren la seguretat de la terra que no se’t meneja baix dels peus per la coberta d’un vaixell, però també la història dels qui es queden. Cert és que podria ser la història de qualsevol dels pobles que viuen a vora mar, també dels nostres, història per a molts ja morta. Perquè ací o allà generacions i generacions de mariners no poden sinó haver deixat una certa petjada genètica en els qui estan per nàixer. Perquè tant allà com ací queden dones amb la cara solcada per les arrugues de l’espera. Perquè la gent de mar porta, ací i allà, les mateixes ombres en la mirada. I que per molts anys queden cronistes com Jensen que continuen fent de la literatura instrument contra l’oblit del que vam ser, i matèria de somnis als que mai faltarà un port exòtic, una mar desconeguda, i una proa rumb a ells