Joan Benesiu (Beneixama, 1971) ha publicat recentment Trieste, una ciutat a plec de mapa (UB, 2024) i Terminus (Periscopi, 2024) Després d’Intercanvi, Gegants de gel i Serem Atlàntida, Benesiu torna amb un assaig breu sobre la ciutat de totes les cruïlles europees i una novel·la que redobla la seua aposta per un estil polièdric… i per Centreeuropa. 

Què et passa amb Europa? Que em sent profundament europeu. Després hi ha el fet del desconeixement important que tenim de la història de l’Europa de l’est. Això em genera una atracció que té la seua part de misteri.

Això inclou la Trieste del teu darrer assaig. Trieste és una frontera entre tres mons: el germànic, el llatí i l’eslau. Eixe punt de confluència entre tres de les cultures més importants d’Europa és per a mi un viver d’històries.

Quines lliçons ens dona esta ciutat? El fet que siga possible la convivència, cosa que passa perquè cap de les cultures acabe anorreada. Això estava en els articles de Scipio Slataper, a principis del segle XX, quan parlava de les ànimes de Trieste. Tot i que ell era irredemptista i partidari de la unió amb Itàlia, pensava que l’ànima eslava i germànica hi havien de perviure. No es pot entendre Europa sense el concepte de barreja. Els intents de desfer eixes barreges de cultures i llengües han sigut els intents de desfer Europa.

Però els processos uniformitzadors han triomfat després de la Segona Guerra Mundial. Precisament m’agrada escriure per això, perquè estem tornant a la idea de ‘França per als francesos’, ‘Espanya per als espanyols’, etcètera. D’això, ja n’hem tingut, molt… i ja hem vist com acaba. Jo continue pensant en una Europa amb uns valors universals.

I ara Terminus. És una novel·la? Sí, en la novel·la cap tot. És un gènere, per fortuna, absolutament plàstic. Pot tindre una part de no ficció, fins i tot de reportatge, sí, però no deixa d’estar dins de l’entramat del gènere. Ho diu Kundera, també, i és el que li dona a la novel·la el lloc per a poder pensar el món en què vivim.

Terminus conta la redescoberta d’Atlantropa a través dels estudis d’un doctorand. Atlantropa va ser un projecte no nascut, fracassat, però al qual un arquitecte, Herman Sörgel, va destinar tota la seua força vital. Es tractava de tancar l’estret de Gibraltar i controlar el flux d’aigua de l’Atlàntic, construir una megapresa per a generar energia per a la península Ibèrica i França. Això implicava que el nivell de l’aigua descendira un centenar de metres… i milers de quilòmetres quadrats de costa nova, un guany vital per als països amb eixa costa. És d’un nivell de bogeria tan gran que, quan m’hi vaig trobar, vaig pensar: “Ostres, això ho vull explicar”.

I ho has explicat en una història que torna a Centreeuropa, a Hongria. És un dels escenaris de la novel·la, efectivament, un país que també representa projectes fracassats. Era capital de l’Imperi Austro-Hongarés… Un dels fracassos més sonats de la història europea, conjunció de nacions i nacionalitats que pareixia eterna. M’interessa la inconsciència amb què les persones que hi manaven anaren a la guerra. En el cas de derrota, ningú pensava que es desfaria. Esta idea tan humana de donar per garantides coses sempre m’ha irritat. D’una altra banda, com a fracàs, Hongria és ara un laboratori de la ultradreta. Tot plegat m’interessava.

En Terminus hi ha història, però també una mirada actual a eixa problemàtica. En les meues novel·les hi ha història, però serien més fàcilment catalogables com a “existencials” o “fenomenològiques”. Hi ha personatges que patixen coses que podríem estar patint tu i jo ara. Sovint estan vinculats a un passat que ni ells coneixen, però a través de la descoberta del qual es comprendran més bé a ells mateixos, el seu present i el seu futur.

Fa poc comentaves que no eres d’aquells escriptors que comencen una obra sabent com acabarà. Efectivament, per a mi la novel·la és una descoberta.

La teua narrativa és un examen de consciència europeu? Potser és massa solemne. En una part sí, però no exclusivament. Diria que té a vore amb un examen de consciència, però que evidencia una tragèdia que hem viscut, però que no vull que es visca com un drama. La vida que tenim per viure ha d’amollar el llast, la novel·la ha de ser lleugera, hem de poder riure, també. Tot i que tampoc és que les meues novel·les siguen humorístiques…

Però sí que tenen ironia. Sí. Ironia sempre.

Hi ha també la veu dels altres: cites, referències, autors… Quins t’han influenciat més com a escriptor? Òbviament m’interessa la narrativa que té a vore amb Centreeuropa. Com a manera de construir les coses, m’ha interessat Thomas Bernhard. Té una forma de navegar per la frase en què jo em trobe còmode. Tot i que és un autor tràgic, la seua exageració acaba fent-me somriure. També m’agrada Peter Handke, que té relació amb la frase alterada, de sintaxi estranyada, que provoca al lector. Per descomptat, caldria parlar de Sebald, Magris, Madieri, Vila-Matas, etcètera.

Has seguit molt l’ús d’imatges en blanc i negre en el cas de Sebald. Sí, m’agrada. No sabem a quin ritme hem de llegir-les…

I dels nostres? La literatura que fa Manuel Baixauli m’interessa, encara que fora de l’altra banda del món. Ara, el seu estil i el meu són distints: ell té un ritme molt més sincopat. A banda, he crescut molt amb les lectures de Pere Calders.

Creus que el nostre mercat té més escriptors que lectors? És cert que es produïx molt i que estaria millor que n’hi haguera més, de lectors, però és complicat per a nosaltres, els escriptors, fer alguna cosa més que intentar escriure bé i ser bones persones. La resta és cosa de la societat, dels mitjans, de les institucions (però menys). No m’agrada la queixa permanent per la quantitat de lectors i criticar que són les institucions les que ens n’han de donar. A més, la literatura en valencià acaba tenint els mateixos problemes que la castellana, l’anglesa… Ara els llibres tenen molts competidors.

Eres escriptor i professor de filosofia. Et desespera el món? Veig la situació preocupant, amb el poder mundial de l’extrema dreta i la incapacitat de transmetre una alternativa a les generacions joves. Estem en un moment de frontissa. Cal continuar lluitant.

Sobreviurà el País Valencià al segle XXI? Si nosaltres volem, continuarem sent un país, ni que siga en l’espai de la consciència. Clar que hi ha entrebancs, però també la força per a traslladar esta consciència a les generacions posteriors. Ho hem fet durant el franquisme, sense escola, sense lectors… El filòsof Gilles Deleuze deia que el nostre paper i el de la filosofia era pensar, crear i resistir. Això hauria d’estar en el nostre ADN com a país. No em sent disminuït per escriure en valencià. No m’agrada el complex de les literatures minoritàries.

Deia Kafka que les literatures minoritàries estaven capades per la seua pròpia focalització en la resistència. Però ell escrivia en alemany… Per això m’agrada la seqüència triple: abans de resistir he dit “pensar” i “crear”. Si el nostre únic paper és rescatar paraules, ens afonarem.

Fotografia de portada: Joan Benesiu a Benimaclet (Foll)