Tots som conscients de la fascinació global que provoca Nova York, però en quin moment et conquista a tu la ciutat? Quina és la teua història d’amor amb ella? Havia descartat moltes voltes el viatge, precisament per tòpic. De xiquet Nova York m’havia seduït a través del cine, com a tots, però després em va interessar més Europa. Els atemptats de 2001 em van despertar l’interés, en desaparéixer les Torres Bessones, i ja des del primer viatge vaig comprendre que anar a Nova York era com visitar Roma en l’època d’August. No té sentit idolatrar ruïnes i descartar el present. La ciutat em va transmetre immediatament el seu magnetisme, la seua energia, eixa perfecta representació de la contemporaneïtat, sobretot del segle XX. Josep Pla deia que hi ha dos coses que s’han de vore en la vida: el Partenó d’Atenes i Nova York. Estic d’acord, però en el lloc del Partenó jo posaria Roma. Nova York és la Roma del present.

Aura en Manhattan és una novel·la, però també pot fer-se servir com una guia de la ciutat, perquè té darrere una tasca de documentació enorme i una estructura que, a banda de contindre un relat de ficció, la fa molt divulgativa. Com naix la idea de concebre una història ambientada a Nova York? Va ser casual. Havia estat pels Estats Units l’estiu de 2019 i la tenia prou clara al cap quan la pandèmia. Durant el confinament vaig pensar de fer quatre recorreguts per la ciutat, com a memòria del viatge. Però m’expresse més còmode amb la ficció i vaig començar a esbossar unes notes en forma de visita d’una jove a la ciutat. Al meu editor li va agradar la idea i em va dir que avant. Estava treballant realment en un altre text des de feia anys, però li vaig donar prioritat a este. Encaixar l’estructura de novel·la en uns recorreguts no era fàcil, però tampoc no era impossible. A fi de comptes, es pot fer una novel·la sobre un viatge, i això és el que he fet.

La teua professió de registrador de la propietat i notari conviu amb una activitat literària prou intensa, no tant pel ritme de publicació sinó perquè els teus llibres tenen darrere un treball de documentació molt important. Com ha sigut el procés d’escriure Aura en Manhattan? Es tracta d’un llibre “pandèmic”, perquè el narrador afirma que l’escriu en pandèmia? El procés és sempre lent, per raons de temps. Escric “a temps parcial”. En este cas ha sigut un poc diferent al llibre anterior. Jo sempre dic que, des del punt de vista de qui escriu, hi ha dos classes de llibres: uns que et venen a buscar i uns altres que has d’anar a buscar-los tu. La història de L’últim dels valencians la portava dins, eixia per si sola; el treball de documentació era complementari però molt difícil perquè tocava qüestions delicadíssimes. En Aura ha sigut al revés, el treball de documentació era el principal, però més fàcil, perquè hi ha molta literatura sobre Nova York. En canvi, encaixar una història de ficció en la ciutat no ha sigut gens fàcil. Sí, és un llibre “pandèmic” perquè va nàixer en la pandèmia. De fet, la primera escena és un passeig per un Manhattan buit, quasi fantasmal, sense cotxes ni persones, en la primavera de 2020.

Els teus llibres, des de Circa Sucronem fins a Aura en Manhattan i per descomptat passant per L’últim dels valencians, compten amb una intensíssima faena de documentació. Contar històries fictícies, però amb una base de veritat molt ben estudiada és la teua manera d’aproximar-te a la literatura? No és l’única, però té a vore amb la literatura que més m’interessa; la que no perd de vista la realitat, la que amaga la persona de l’autor i el fa testimoni del seu temps. No sé si serà per ser notari, jo crec que no, però m’agrada contar coses concretes, no massa fantàstiques ni sentimentals. Per exemple, si em planteges la típica tria entre Vargas Llosa, García Márquez o Borges, no dubte: Vargas Llosa és el que més m’arriba, encara que els tres són magnífics.

Una de les cites que encapçala el llibre és d’un novel·lista i dramaturg anglés, J. B. Priestley, que després de visitar la ciutat en els anys 40, després de la Segona Guerra Mundial, va dir a la BBC que “Nova York és Babilònia embotida en la Roma imperial”. És així? Per què? Pels gratacels? Per què creus que la ciutat exercix un magnetisme tan gran? Nova York és com un gran escenari, té eixa monumentalitat un tant teatral que representa el poder, els diners, el vici. Com Babilònia o Roma. Imagine que, acabada la Segona Guerra Mundial, la ciutat va ser més que mai una Babilònia; la frase de Priestley està molt ben trobada. De fet, hi ha un llibre molt eloqüent de Jan Morris, Manhattan 45, que descriu eixa Nova York babilònica. Però ja havia sigut especialment intensa la ciutat dels anys 20, la del Gran Gatsby i la Llei Seca, i ho va tornar a ser en els 60 i els 70. Una vegada més, tots eixos excessos, que no crec que foren superiors als del Berlin dels anys 30, per exemple, van estar molt ben contats i molt ben venuts. Després, Berlin va ser la derrotada i Nova York la vencedora, i la història i els mites els fabriquen els vencedors.

Penses que entre les noves generacions també és així o arribarà algun dia en què començarà a canviar i potser els referents seran uns altres, unes altres ciutats, uns altres continents? Són els mites del nostre temps, la nostra educació sentimental. Els Estats Units han sigut uns potents productors de mites. I el tema continua en les noves generacions de forma igual de potent amb les noves plataformes com Netflix. Ara bé, tot té un límit. Per a mi té interés el que em relaciona amb la meua vida, sobretot la meua infància i joventut, la resta ja no m’interessa tant, crec que en el llibre això es veu clar: a partir de certa edat és com que no puc assimilar més mites. Jo no sé exactament quins són els mites actuals, però, per exemple, el Tirant lo Blanc em sembla millor que Juego de Tronos. El que passa és que és nostre i ens pareix local. Eixa és la gràcia dels Estats Units, que han fet universals els seus localismes. Per descomptat, tot passarà, clar que sí, i arribaran altres mites i altres ciutats-espectacle. Però això està molt lluny, perquè no veig cap rival de Nova York que tinga la mateixa llibertat creativa. Abans hauria de caure la democràcia americana.

En Aura en Manhattan, a banda de comptar amb la ciutat de Nova York com un personatge més de la trama, té també molta importància el passat que torna al cap dels anys, històries antigues que ens colpegen com si fos ahir. En este cas, a Lluís el passat li torna en retrobar-se amb la seua amiga de joventut encarnada en la seua filla. Hi ha vivències que no acaben mai de pair-se? Crec que hi ha una edat, al voltant dels 17 anys, en què es viu amb una intensitat que no es tornarà a repetir mai en la vida. Qualsevol cosa que passe a eixa edat pot marcar. Naturalment, si es tracta d’una vivència molt forta, com la que viu el personatge, és normal que et marque. Però pense que, en tot cas, tenim la tendència a reproduir els esquemes mentals d’eixe moment de la vida, i que ens passem bona part de l’edat adulta enyorant l’adolescència o lluitant contra ella.

No debades, la psicologia i l’anàlisi psicològica es troben molt presents en el llibre. De fet, Margaret, la dona de Lluís, és psicòloga i pràcticament tota l’estona actua com a tal, a banda que hi ha escenes de la novel·la expressament centrades en raonaments psicològics. D’on et ve este interés per la psicologia? L’apliques en el teu dia a dia, eres així d’analític en este àmbit? En este cas el llibre està influït per lectures fetes en pandèmia, autors com Daniel Kahneman o Nassim Taleb, que viuen a Nova York i que em venien al pèl per a la novel·la. O siga, que eixe aspecte de psicodrama és part de la documentació del llibre. Però sí, sempre m’ha interessat la psicologia, encara que jo no l’aplique com el meu personatge al dia a dia, perquè de segur que seria una aplicació catastròfica. És més, la psicologia el primer que t’ensenya és que la majoria de decisions racionals tenen una base irracional.

També en relació amb tot això, en un moment determinat de la novel·la una psicòloga afirma: “La dona escriu històries d’amor, l’home escriu la història d’un fill que busca o rebutja el pare. En realitat és la mateixa història”. Com s’aplicaria açò a Aura en Manhattan? O no hi ha aplicació possible? Partim de que no has de compartir totes les afirmacions dels teus personatges quan escrius ficció. Però en este cas sí que hi ha alguna cosa intuïtiva en el fet que l’enfocament de l’home i la dona davant el fet literari pot no ser coincident, que molta literatura masculina, però no tota, és edípica, i està influïda per la busca de la figura del pare o el seu rebuig (claríssimament en llibres antics, com l’Odissea o l’Antic Testament, però també en moltes obres modernes); en canvi, la dona en la literatura lluita més per un erotisme lliure, no determinat per la societat o expressat contra la societat, un erotisme que l’home ja el té (clarament en L’edat de la innocència d’Edith Wharton, o La campana de vidre, de Sylvia Plath, dos novel·les molt de Nova York). Sobre si és aplicable al meu llibre, segurament sí. Hi ha una reflexió al voltant de com els pares condicionen, inclús involuntàriament, la vida dels fills. Sònia i Lluís provenen de dos famílies de la burgesia ben diferents, quasi oposades, i els dos tenen vides molt condicionades per la vida dels pares. Igual que Aura, també condicionada per la seua situació familiar. Els condicionants familiars travessen en realitat tot el llibre.

En la novel·la també trobem un cert qüestionament dels camins que ens han portat al punt on estem i una reflexió sobre el paper de l’atzar en els fets que vivim. És un plantejament narratiu buscat? Volies que l’atzar tinguera un paper cabdal en la novel·la? Sí, absolutament. La novel·la és una reflexió sobre el paper de la sort i l’atzar, de l’aleatorietat de la vida. Allò que agrada dir tant a alguns, que “la sort no existix”, i que “cadascú té el que es mereix”, lamentablement no és veritat. Tothom té alguna cosa del que es mereix, però res més. La vida és aleatòria, de vegades insuportablement aleatòria, com li passa al personatge. I Nova York encarna molt bé eixe mite de la fortuna, de l’èxit i el fracàs. Ja ho va expressar molt bé Elwin Brooks White en el seu llibre sobre Nova York quan va escriure: “ningú hauria de vindre a viure a Nova York si no espera ser afortunat”.

A banda de l’atzar, entre molts altres temes que es tracten en la novel·la –com potser l’art, la literatura, el cinema, les diferències generacionals o, fins i tot, la culpa– hi ha un altre que jo diria que és la relació global entre la bellesa arquitectònica, les ciutats i les persones, fins al punt que hi ha una escena clau en el llibre, amb el Met Life Building de Park Avenue, en què això es fa molt i molt present. Si fores el conseller àulic d’un govern que gestionara competències urbanístiques, quins consells donaries per a fomentar la bellesa urbanística i arquitectònica? Ja era tema obsessiu en L’últim dels valencians. Allà vaig portar a col·lació un vers de Luis Goytisolo en el seu Manifest del Diable sobre l’Arquitectura i l’Urbanisme, allò de “pensar que serem jutjats per les nostres ruïnes”. Nova York és un mal exemple urbanístic per a un govern d’ací, com ho son també, en altres qüestions, altres ciutats. No pots imitar allò que no tens. Si no tens el talent i els diners de Nova York, no imites el model urbanístic i arquitectònic de Nova York; igual que si no tens el poder polític de Madrid, no imites el model polític de Madrid. Però no per res, senzillament perquè no pots. Eixe seria el consell. Potenciar allò que tens i has sigut: si tens un segle XV esplèndid o un segle XIX i començaments del XX notable, potencia’ls. Si tens un paisatge singular, no te’l carregues. En definitiva, potenciar la singularitat, no imitar. I es pot fer arquitectura moderna, clar que sí, més encara tenint un Calatrava, que és una altra singularitat.

També, encara que siga de fons, la música apareix en la novel·la. A més, jo diria, que hi ha un contrapunt amb tota la tensió constant o latent que hi ha al llarg del llibre, ja que quan apareix la música és en un aspecte positiu, divertit, tranquil·litzador, etc. Quina seria la banda sonora d’Aura en Manhattan? Bona pregunta. Per a començar, el jazz, la música típicament novaiorquesa, que acompanya el llibre del començament al final. Enmig estaria segurament Imagine de John Lennon o la veu de Marilyn Monroe cantant-li el “Happy birthday” a Kennedy. També un rap que la comunitat afroamericana va llançar contra l’eufòria per la conquista de la Lluna en 1969, el “Whitey’s on the Moon”, que era una cançó protesta. I, de manera recurrent, la música dels 80, sobretot un tema de Simple Minds, “Don’t You (Forget About Me)” que té molt a vore amb els records del protagonista i que es repetix en la part final del llibre, inclús de manera obsessiva.

També en Aura en Manhattan hi ha una cosa que s’agraïx molt des d’una perspectiva valenciana, que és incloure la relació amb Nova York de grans noms de la cultura valenciana, des del Tirant lo Blanch fins a Guastavino, Manolo Valdés o Santiago Calatrava, passant per Blasco Ibáñez o Sorolla i incloent també una delirant festa valenciana que es va fer en la ciutat, on es van repartir 20.000 racions de paella en plena època del boom immobiliari. Quina cosa has descobert de la petjada valenciana a Nova York que t’haja sorprés més? Com a descobriment, sense dubte Guastavino: vore la tècnica de construcció gòtica valenciana en la catedral de Saint John o en la capella universitària de Columbia o en l’Estació Central, o un saló columnari inspirat directament en la Llonja davall del pont de Queensboro, per exemple. També que Calatrava, tan odiat ací per alguns, està al lloc d’honor de la reconstrucció arquitectònica d’un espai tan sensible com el de les antigues Torres Bessones. També em va cridar l’atenció que Julio Camba coneguera en directe l’èxit de Sorolla i en canvi es dedicara a parlar en el seu llibre de Nova York d’una exposició accidental de Zuloaga a Brooklyn. O l’homenatge que la ciutat i el país van tributar a Blasco Ibáñez en 1919, els dos milions de llibres que va vendre, però que la referència literària del pas espanyol per Nova York continuen sent hui García Lorca o Juan Ramón Jiménez, que al seu moment passaren completament desapercebuts.

Ja per a acabar, la novel·la té precisament un final que pot desquadrar, perquè és un final molt líric, oníric, efervescent, totalitzador, ple d’emoció a flor de pell, etc. Sense desvetlar-nos res, quin sentit té este final tan diferent a la resta de la narració? No desvetlaré res, però ha quedat dit que és un llibre sobre la ciutat i al mateix temps una novel·la. En este sentit es pot dir que té els dos finals: el de la ciutat i el de la novel·la. En realitat la novel·la acaba per si sola, i després el que hi ha és un colofó, un epíleg d’homenatge a Nova York, on el personatge és la pròpia ciutat. Qui haja llegit atentament Manhattan Transfer o a Walt Whitman vorà que no és estrany, després de tot.

Aura en Manhattan
Guillermo Colomer
288 pàgines | Jàssena, núm. 25 | 21,95€