La lògica mercantil ho envaïx tot, tant si volem com si no, i tot el que venia a alliberar-nos ens esclavitza. Pam, primera frase. Comencem per aquí i a partir d’ara m’explico, però a grans trets ho resumiria dient que, gràcies al turbocapitalisme que ha passat a ser la religió, la doctrina i l’opi del poble més potent des que el món és món, la vida mateixa és un mercat i la competència una constant, en totes les àrees que puguem imaginar, fins i tot a les més analògiques i que ens pensem que controlem.

Les dinàmiques comercials arriben a tots els extrems de l’existència i ens arrasen l’autoestima i la calma amb increïble rapidesa, i això s’ha vist accelerat i exacerbat per la globalització comunicativa i l’omnipresència dels dispositius electrònics i la hiperconnexió. Trobar faena. Follar. Emparellar-se. Comprar entrades per a un concert. Donar a conéixer un projecte. Muntar una empresa. Publicar un article. Ho fem tot en lluita contra el món i contra els altres, amb llistes d’espera, recompenses i fites, fases superades, impaciència i neguit. Suma-li uns algoritmes perniciosos que ens sotmeten als seus foscos encanteris i ens fan sentir tan i tan necessitats, tan buits, tan ansiosos. Però tot el món tranquil: res que no es puga resoldre amb productes, amb corets, amb comentaris que ens injecten microdosis de dopamina que van directes al sistema nerviós, addictiva i volàtil minieufòria, felicitat digital, imminent síndrome d’abstinència.

I el llenguatge, mare de déu, el llenguatge. Alt valor, impacte, abast, gamificar, engagement, tot paraules que s’han anat incorporant al nostre lèxic sigil·losament i que ens aboquen a una concepció de la vida de guanys i pèrdues, de competició sense treva i d’èxit real, però sobretot simulat. Un dia, no fa molt, em vaig sorprendre a mi mateixa responent que sí, que el meu llibre estava funcionant. Podria haver dit que estava arribant als lectors, que pareixia que estava agradant, que em sentia feliç de l’acollida de l’obra. Però vaig triar funcionar, que complix la funció, que sona asèptic, tècnic, marquetinià, correcte. Que performava positivament dins dels paràmetres esperats, que acomplia els key project indicators, vaja, per a entendre’ns.

Gràcies a esta visió del món com a mercat, reduïm una obra que és un treball literari i creatiu al rang d’un simple producte. Que també ho és, claríssimament, perquè s’ha de vendre i encara que ens parega impossible, hi ha gent darrere que paga hipoteques i alimenta famílies fent llibres. Però no hauria de ser només un producte. Tot en la vida no pot ser una lluita i una venda. És molt cansada la consciència de no ser res si no s’és pole, el primer de la carrera, perquè ens hi ha arrossegat la dinàmica general i ja no entenem de la mateixa manera cap procés dels que omplin les nostres hores. Crec fermament que no caldria sempre ser el millor, podríem alguna estoneta, simplement, ser.

I ara em disculpareu, que aniré refrescant el rànquing dels articles més llegits, perquè esta setmana m’agradaria ser la primera, no la tercera…