La matança tracta de desbudellar de dalt a baix l’animal prèviament degollat, i penjat d’un ganxo, i que les vísceres calentes queden surant, amb tot allò que tenen d’apegalós, orgànic i blanet, i després caiguen amb un plop humit i pesant dins del ribrell i la fortor s’escampe, com si es pogués tallar amb el mateix ganivet acorador. I, més tard, ve tot allò que se’n fa de cada part de la bèstia, de cada classe de teixit i d’òrgan que al porc li servien per a viure i a nosaltres també, segons com ho mires. Farcir les botifarres, amb bona cosa de ceba cuita i la sang quallada amb el greix dins dels budells, lligar els cordells, apretadets, a quatre dits, per a fer-les totes iguals. I les llesques que se’n faran de la carn tendra i adiposa de la panxa, quan ja estiga salada, i com es fondrà el greix a la paella i quantes unitats de colesterol es multiplicaran a la nostra sang a cada mos. Salarem les cuixes, picarem el magre, embotirem les llangonisses, posarem pimentó roig als xoriços, adobarem les orelles i les galtes, quina sort eixe plaer de gelatina…
I, al remat, has dedicat un valuós paràgraf sencer als miracles gustosos del porcell abans d’entrar en matèria i parlar de la matança i dels seus productes, quan hauries de parlar d’un gran llibre i els seus productes. Serà que els relats d’En carn i ossos (Ara Llibres, 2025), de Núria Cadenes , te traslladen en un segon a la sang i al fetge viu i palpitant que tots som, i els porcs també. Que la seua llengua, sempre riquíssima i imaginativa, et porta per on vol, perquè no té os. I entres als seus relats i patixes i esperes i vas entre la pols, però la polseguera no et seguix, sinó que t’embolcalla.
En són dotze, de relats, i un que no hauria d’haver sigut, i tots parlen de fets reals, de la carn crua i de la seua ferum, alhora apetitosa i desagradable, com la sang que aboques dies i dies després de parir en aquelles compreses gegants, que fan olor de carnisseria. Els relats de Núria Cadenes ens esventren i deixen caure les vísceres bascoses sobre l’espill del que som la raça humana: tropells, dissortats, fills de putes, orgànics, viscosos i tous. La sentor viatja per l’aire i ella en fa coses fantàstiques de cada part de la bèstia, que tota s’aprofita. I tu, allà enmig de les lletres, formigues negres que sostenen trenta vegades el seu pes, t’adones que eres ben poca cosa: carn i ossos, mocs, pells i merda, i que la vida és menuda, menuda, però la literatura és molt gran.
