Llegir un paisatge demana com a mínim tres requisits: identificar les peces que el formen, descobrir-ne les relacions i disposar d’algun model socioambiental capaç d’integrar el conjunt amb els humans. Ho podem intentar en este cas que tenim ací baix. O almenys contribuir a explicar els paisatges i els elements que els integren, com vam fer precisament en un article anterior en referència als baladrars i tamarigars de les rambles mediterrànies.

En concret, hi déiem que: “Els baladrars, dominats pel baladre (Nerium oleander), ocupen els trams rics en còdols més o menys arredonits, mentre que els tamarigars de tamarits (Tamarix sp.) ho fan sobre llims i sals, tant les dissoltes en l’aigua com les que impregnen el sòl”.

Baladrar i tamarigar, acompanyats de canyís o senill, en els vores còncava-pedregosa i convexa-llimosa d’un riuet mediterrani. Bloc esquemàtic elaborat per Vicente (Chento) Ferri i Manuel Manzanaro per al llibre ‘Les nostres plantes’ (3ª edició, 1992), de l’autor d’este article. Una idea basada en una altra d’equivalent del llibre ‘La vegetació dels Països Catalans’, de Ramon Folch

També cal considerar que cada peça del mosaic paisatgístic pot tindre entitat suficient perquè puguem recrear en els coneixements acumulats per segles i segles d’interacció cultural amb les plantes, allò que diem etnobotànica.  I els tamarits en són un exemple ben interessant dels quals tenim constància documental almenys des del 1340: “De la dita ribera sien remoguts tamarits, salces et totes altres coses“. I en podem dir moltes coses fonamentades.

Va de formes, propietats i ambients

Per tamarits ens referim a uns arbrets no massa alts de rametes fines, flexibles, i de fullatge gris verdós i poc dens que ocupen les riberes de molts cursos fluvials més o menys salobrosos en l’àmbit ecològic mediterrani. Botànicament, formen part del gènere Tamarix, i per a conèixer-los un poc millor podem començar amb una referència literària, molt freqüent en l’estil etnobotànic: el de fer dialogar les referències culturals i botàniques de cada planta així com les afectives i científiques.

No debades, en el segle XIX una escriptora francesa, Aurore Dupin (1804-1876), més coneguda pel pseudònim masculí George Sand, va assolir una gran notorietat no només per les seues novel·les romàntiques i per anar vestida d’home, sinó també per les aventures amoroses amb artistes com Alfred de Musset o Fréderic Chopin. L’any 1862 va viure en el poblet La Sanha de Mar (en francés La Seyne sur mer), a la Provença, prop de Toló, on va escriure una novel·la que va anomenar Tamaris, en al·lusió a la planta que hi abundava. I amb l’afany detallista que la caracteritzava, ho va descriure així:

L’arbre no és bonic: colpejat pel vent i retorçat per l’aigua, és baix, nugós, reptant, despentinat. Però a la primavera, el seu fullatge esvelt està cobert de raïms de xicotetes flors de color blanc rosat que recorden la forma del cepell [o bruc, Erica] i que desprenen una aroma molt dolça. Per separat, un dels raïms no fa olor o quasi. Però tota la bardissa fa bona olor. Un autèntic cepell arborícola que a l’abril perfuma tots els boscos del país.

S’ha de dir al respecte que els tamarits poden instal·lar-se sobre substrats inestables i mòbils com els riberencs o les dunes de voramar. En eixos llocs, enterraments, inundacions i entollaments són una tònica habitual. Més encara, ocasionalment sotmesos a la força brutal de l’aigua de les riuades o els materials arrossegats, com ara les canyes (Arundo donax) mancades de control humà que envaïxen les conques mentres intenten ocupar-ho tot i fins i tot desplaçar els tamarits.

De fet, els tamarits tenen una gran capacitat de rebrotar a partir d’estaques i de sarments (morgons) que s’enterren a terra i hi arrelen. Per això s’han usat per a fixar dunes i ribassos, marges de marjals d’aigües més o menys salobres, i enjardinar terrenys antigament contaminats. Alhora, la fusta dels tamarits fa bona flama, però no brasa: com deien a Borrassà (a l’Alt Empordà), “el tamariu no fa cendra ni caliu”.

Tamarigar a la vora del riu Vinalopó (Fotografia de Joan Ponsoda)

Altrament, gràcies a mecanismes d’excreció de les sals que han pogut absorbir, poden viure en llocs nitrogenats o salats químicament, poc atractius per a la resta de plantes. De fet, les fulles dels tamarits, menudes i alternes, semblen escametes més o menys imbricades sobre els eixos, com les del ciprer. Eixes fulletes solen estar cobertes d’incrustacions de sal excretada a partir de la que la planta ha pres de l’aigua o del terra; com si fora una mena de saler vegetal. Tant és així que si el terreny sobre el qual hi ha un d’estos arbres és molt salobre i espolsem les branques, cau una mica de pols blanca que no és res més que sal.

Les denses i elegants inflorescències de floretes menudes, del rosa al blanc,  contribuïxen junt a les del baladre a dotar d’eixe cromatisme estival de delicada bellesa que caracteritza les rambles mediterrànies més meridionals.

Va de noms. Fitonímia, toponímia i antroponímia

Però hem viscut per a salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Estes paraules de Salvador Espriu (1913-1985) en l’”Inici de càntic en el temple“, musicades per Raimon l’any 1966, són coherents amb allò a què en bona part ens dediquem els que cultivem l’etnobotànica: a “retornar el nom” de cada planta i el coneixement acumulat sobre ella i així, poèticament parlant, poder accedir “al ple domini de la terra”. O per dir-ho en paraules de Joan Vallès, catedràtic de Botànica de la Universitat de Barcelona i una de les figures senyeres en eixa rama del coneixement, “Terra, flora, poble i llengua” eren els quatre elements bàsics de l’etnobotànica conreada amb passió per Joan Pellicer al seu territori diànic, les comarques centrals valencianes.

El fitònim (usat també com a cognom) tamarit, de vibrant i límpida sonoritat, ha tingut com a sinònims tamarisc, tamariu i tamarill (Cavanilles II: 328), tots els quals referits a  espècies com ara Tamarix gallica, T. africana, i la més meridional T. boveana, així com múltiples híbrids que fa que la identificació de les espècies siga un repte difícil fins i tot per als especialistes. En qualsevol cas, ben diferents de l’àrab tarfâ, origen del nom Tarfaya (“terra de tarfes”), aplicat al promontori que en castellà s’anomenava Cabo Juby. El fitònim tarfâ  també ha quedat fossilitzat com a fitotopònim al migjorn valencià, ja que en el Vinalopó Mitjà es troba el riu Tarafa (plural de tarfâ > tarâfa), el principal afluent del Vinalopó al qual vessa les aigües en el terme municipal d’Asp. També al migjorn valencià bal la pena esmentar l’antiga Torre del Tamarit, destinada a advertir dels atacs dels pirates barbarescos que durant els segles XVI i XVII atacaven les nostres costes. Una torre situada a Santa Pola (el Baix Vinalopó) enmig de les salines de l’antiga Albufera d’Elx emmarcada pels rius Vinalopó i Segura i visible des de la carretera Alacant–Cartagena.

.

Torre del Tamarit (Castells d’Alacant)

I, ben a prop, la Platja del Tamarit, un arenal on segons la tradició a l’alba del 28 de desembre de 1370, en temps del rei Pere el Cerimoniós, va tindre lloc un fet ben especial. Perquè aquella matinada el guaita il·licità Francesc Cantó va vore arribar a la costa un baül que duia inscrita la llegenda Soc per a Elig; eixe baül contenia la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, la Morteta, i la consueta o llibre amb els versos, la partitura musical i les indicacions escèniques per a representar el drama sacro-líric del Misteri d’Elx, “la Festa” per excel·lència del mes d’agost.

I és des de la Platja del Tamarit on tots els anys ix una romeria la matinada del 28 de desembre cap a les Portes Encarnades d’Elx… Però això, clar, “és una altra història”.

Post scriptum 

Lo que quiero es una villa —se gira, señala los muros—. Aquí. Paredes desconchadas por la salinidad, almacenes cavados en la toba, unos pocos tamariscos doblados por el viento, muros de piedra.

Los leones de Sicilia (Stefania Auci, Grijalbo, 2020, p. 295.

.