L’exposició itinerant Maria Beneyto. Vida ferida de lletra comença este dijous 20 de febrer el seu recorregut per terres valencianes a la Biblioteca Pública Lluís Fullana de València (Pl. Magúncia, 1), on el públic la podrà visitar durant una setmana. La mostra, organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i amb textos del professor Josep Ballester, està formada per una dotzena de panells que radiografien la biografia i l’obra de l’escriptora nascuda a la ciutat de València l’any 1920. Els dotze plafons, que es poden vore també en línia, mostren al públic la vida d’una escriptora que va elaborar els seus textos literaris en un temps difícil: “En un context de fèrria censura i repressió persistent, Maria Beneyto trenca els models conservadors assignats de forma tradicional a la identitat femenina i duplica de manera extraordinària la seua veu poètica i narrativa“, afirma l’acadèmica Carme Manuel, presidenta de la Comissió de l’Escriptora de l’Any 2025.
Amb posterioritat, l’Ajuntament de Quart de Poblet, la Biblioteca del Mar de València, el Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas d’Altea, l’IES Clot del Moro de Sagunt i l’IES El Saler són les primeres destinacions d’una mostra que té previst recórrer, fins al 31 d’octubre de 2025, un centenar de poblacions valencianes. La mostra pot demanar-se a través de la pàgina web de l’AVL
En concret, Maria Beneyto. Vida ferida de lletra fa un recorregut biogràfic i literari al voltant de l’escriptora, a través del qual l’espectador coneix una de les decisions més transcendentals de la seua vida: dedicar-se plenament a l’escriptura. En esta etapa escriu el seu primer poemari: Canción olvidada (1947). Cap als anys 50, l’escriptora comença a traçar coneixences i relacions literàries que l’animen a seguir amb la seua producció poètica. A partir de la publicació de les seues obres, i gràcies també als guardons que va rebre, Beneyto va construir una xarxa d’amistats amb autors tant en valencià com en castellà, com es mostra en els primers panells de l’exposició.
No debades, els 50 són clau en la seua obra, ja que pren una altra decisió fonamental: escriure en valencià. Així, Maria Beneyto opta per duplicar la seua veu creativa i, en plena foscor de la dictadura franquista, aprén valencià, sense renunciar a continuar escrivint en castellà. Després de conéixer els germans Vicent i Xavier Casp en un acte de Lo Rat Penat, Xavier va animar Beneyto a escriure el seu primer llibre en valencià, Altra veu (1952), que ell mateix va publicar en la col·lecció L’Espiga de l’Editorial Torre. En eixos anys coneix a Manuel Sanchis Guarner, una amistat clau, i dos companys de generació que van tindre un pes específic en la seua trajectòria literària: Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. El 1956, l’Editorial Torre va publicar Ratlles a l’aire, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, i el 1976 va guanyar el Premi Ausiàs March de l’Ajuntament de Gandia amb el poemari Vidre ferit de sang (1977).
En la dècada dels 60, Beneyto irromp amb força en la narrativa, tot i que el seu primer text narratiu en valencià, La intenció, publicat dins del Recull de contes valencians preparat per Joan Fuster, és de 1958. A més, l’any següent guanya el Premi València de novel·la amb El río viene crecido, una obra de gran força narrativa sobre les riuades de 1949 i 1957, i que prompte serà publicada en valencià per l’editorial Llibres de la Drassana, amb traducció de la mateixa Carme Manuel. El 1967 es publica La dona forta, la primera de les seues novel·les en valencià. És la seua obra narrativa més emblemàtica i una de les més interessants dels anys 60 dins de la nostra literatura, guardonada amb el Premi Joan Senent l’any 1965.
L’exposició també recorda, a través del plafó «De l’exili interior (1977-1990)», l’etapa més desconeguda de l’escriptora. El poc ressò públic i de crítica que va meréixer Vidre ferit de sang va fer que Beneyto entrara en una espècie d’exili interior i no publicara cap llibre en tretze anys. Això sí, no va deixar d’escriure mai. Ara bé, a partir de la reedició de la novel·la La dona forta de 1990 i la concessió del Premi de les Lletres Valencianes de 1992, Maria Beneyto va sorgir del seu llarg silenci amb el poemari Després de soterrada la tendresa (1993). Més tard va escriure Elegies de pedra trencadissa (1997) i Bressoleig a l’insomni de la ira (2003), la seua darrera obra poètica publicada en valencià.
Finalment, en l’exposició també hi ha espai per a valorar una de les constants més destacades de l’obra de Maria Beneyto: la seua capacitat per a descriure l’angoixa i el sentiment de les limitacions humanes del nostre temps, i en particular el dolor dels més desvalguts, que convertix en ressò del patiment de la humanitat. Així mateix, la mostra recorda els molts premis literaris que va guanyar, i que va ser reconeguda amb el Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana (1992), el Premi Internacional de la Dona Treballadora de les Corts Valencianes (2000), el Premi Lluís Guarner (2009) i el Premi Isabel de Villena (2008).
