L’últim dels valencians és la novel·la de Guillermo Colomer que va guanyar el Premi Lletraferit de l’any 2019. Quan la vaig llegir, uns quants mesos després de ser-li atorgat el referit premi, em va paréixer una narració potent que descriu el poble de Carcaixent, part del seu terme, els tarongerars i, també, una part de la ciutat de València, tot amb una precisió i detallisme blascoibanyistes. És de les novel·les que més m’han enganxat últimament, pels temes que tracta i pels llocs a on transcorre la trama. La descripció dels horts de Carcaixent em portava als horts del meu poble i de tota la Ribera fins a la marjal. La València que descriu i la política dels últims trenta anys del segle passat i principis d’este, que conta, te transporta a la nostra capital d’eixa època.

Quan es va fer la presentació d’esta novel·la a Alzira, l’historiador i editor Vicent Baydal va dir: “’L’últim dels valencians’ és una novel·la de saga familiar, la clàssica saga familiar amb totes les intrahistòries que això comporta, però també és un thriller, un thriller ucrònic, que planteja què hauria passat en la nostra societat si hi haguera hagut personatges i famílies com els Daràs, i també és un thriller que conjuga tensions eròtiques, polítiques i històriques, amb un crescendo que acaba resultant difícilment oblidable, perquè enganxa i manté per complet el suspens fins al final”. El poeta Josep Piera, en una ressenya per a La Veu, deia: “‘L’últim dels valencians’ és una novel·la que continua una tradició plenament valenciana, però que semblava haver sigut arraconada, per no dir menystinguda, pels narradors valencians actuals. M’estic referint a la tradició narrativa que va marcar el segle xx valencià a partir del naturalisme en el qual destacà Vicent Blasco Ibáñez, seguit de Martí Domínguez (no el confongueu amb l’escriptor actual), i d’Enric Valor. Una tradició que Guillermo Colomer reprén, modernitza i actualitza amb solvència notarial en aquesta novel·la”.

La novel·la que comentem té una prosa rica i variada en valencià. Colomer domina el registre literari i el col·loquial, amb diàlegs molt encertats i precisos. Pel que fa al model lingüístic, l’autor usa un patró bastant lliure, eclèctic, ja que empra una llarga llista de paraules i expressions molt pròpies o privatives de la parla valenciana, censurades o apartades de la llengua escrita i oral formal per l’essencialisme lingüístic durant molts anys, però acceptades i registrades com a normatives per l’AVL i altres instàncies, com l’ús del verb i forma vore, “Només volia vore-la, admirar-la”, “A vore si desfem d’una puta vegada…”; el demostratiu este, “Este no gasta bromes”, “No es pot dir que esta ciutat…”, “esta família”; els acabaments en -ix dels verbs incoatius, “Decidix córrer el risc”, “Enfosquix el cel”; el participi del verb pronominal assentar-se, “Assentada en el llit, es vestia en silenci”, però també empra -en certs personatges concrets- les formes equivalents més usades en la literatura dels últims anys, influïda pel noucentisme, com veure, “Ara el veureu”, “No tornaria a veure els carrers de València”; aquest, “aquest pont”.

Una de les regles de la complicada normativa que tenim, que més incomunicació causen, com és l’absència de la preposició a davant de complement directe, l’autor de L’últim dels valencians, la inclou, encertadament per a la comunicació, en frases com “Havia conegut a Dalí”, “Acusà a Cèlia de manejar els fils”, “On trobes a Hanna”. Usa el condicional de probabilitat, acceptat normativament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com la majoria d’innovacions que ressenyem, “Pesaria més de cent quilos”, “Quan la va adoptar tindria… anys”; empra els possessius àtons, “Dormideta en l’andana entre son pare i el tio”, “Ajudava sa mare”, “Donat a ton tio uns diners”, “Sa casa”. Els plurals hòmens i jóvens, com ho diem els i les valencianoparlants, apareixen en esta magnífica novel·la. Com també veiem orde, sense la segona r de la impronunciable ordre, “Tot estava net i en orde”, “L’Ajuntament donà orde…”. També apareixen les monyiques valencianes, “La va subjectar de les dos monyiques” i la faena recuperada en la modalitat valenciana de la llengua, “Fent la faena” i les formes nostrades del verb voler, com vullga i vullgues. També empra la veu precís en la frase “Hem de parlar, és precís”.

Guillermo Colomer, en esta excel·lent narració, a banda de la qualitat literària de la novel·la, fa un molt bon reconeixement de la parla genuïna valenciana, usant una considerable quantitat de lèxic propi nostrat. Una bufada d’aire fresc per al llenguatge literari general de la nostra llengua.