Un cerimonial etnobotànic destinat a curar xiquets herniats

Un dels rituals més antics de la nit de Sant Joan anava destinat a curar els xiquets trencats o herniats. Eren xiquets que presentaven un bony en la zona abdominal, sovint a l’engonal, allà on s’ajunta la cuixa amb l’abdomen inferior. La causa era una evisceració parcial dels budells a través d’un esquinçament en la membrana peritoneal. Un esforç o simplement alçar-se podia fer que apareguera la protuberància, i en asseure’s o amb ajuda manual el budell tornava al lloc; si això no es produïa, llavors el perill d’estrangulament d’hèrnia era molt greu i podia causar la mort de l’infant.

La cerimònia de la qual anem a parlar consistia en fer passar entre l’obertura d‘una rama partida la criatura “trencada“ i esperar a què en cicatritzar la rama també ho fera el budell. Un cas típic de màgia simpàtica, de creences en connexions “telefàctiques” entre objectes i les seues transformacions. Un ritual tan ancestral com repartit per cultures i ambients socials, com es pot llegir en el Dioscórides renovado (1962), de Pius Font i Quer.

Per la nostra part vam registrar eixe costum per transmissió oral, a la comarca de la Marina Baixa, tant a Altea com a Vilajoiosa, i a l’illa de Tabarca, enfront d’Alacant i Santa Pola.

La figuera de Tabarca

A Tabarca, “l’Illa” per als nadius i per a la gent de la costa més pròxima, la darrera dona que feia el ritual va ser la meua ‘iaia’ Maria Ripoll. Casada amb Manuel Parodi (mort de verola o pigota en 1874) va ser la besàvia de l’autor del present article, la meua ‘iaia Maria’; les segones núpcies l’havien duta al Campello amb la filla del primer marit, la que seria la meua àvia, la ‘mama’ Encarnació (Parodi Ripoll). Jo, tot i que nascut a Alacant el 1952, passava els estius al Campello. Tots els matins anava a primera hora a casa de la “iaia Maria”, al carrer de la Mar, on en el pati de darrere hi havia una figuera de la qual collia figues, les guardava en un cabasset d’espart i les cobria amb pàmpols per a dur-les després a casa per a les postres del dinar. Fins al darrer moment de la seua llarga vida la “iaia Maria” va tindre el cap ben clar i un públic garantit entre les meues cosines, ma germana i jo, atesa la quantitat d’històries que ens narrava i rondalles que ens contava.

I pel que fa a la figuera, en més d’una sessió ens va contar la seua participació activa, el seu protagonisme, en el ritual per curar els xiquets ‘trencats’ que es feia a l’Illa en la nit del 23 al 24 de juny, la nit de Sant Joan. Si fa no fa, el que em contava era que, en eixa nit, les famílies que tenien algun xiquet en eixes condicions es dirigien a l’únic arbre que aleshores, en el trànsit entre els segles XIX i XX, hi havia a l’Illa, una figuera. Els oficiants eren la meua iaia (Maria) i un home, que havia de dir-se Joan, tal i com vaig recollir en el llibret de festes de la Foguera Benalua de 2017. Triaven una rama apropiada i, a mitja distància, se li feia un tall longitudinal, que s’obria i s’esgarrava amb l’ajuda de les mans. A banda i banda del trau se situaven Maria i Joan, que havien de passar-se alternativament el xiquet per l’obertura de la rama, tres vegades seguides.

Més tard he sabut que a Altea també es feia servir una figuera per a la mateixa finalitat encara que en lloc de Joan i Maria els participants havien de ser Joan i Pere, ajudats pels pares de la criatura. En este cas l’intercanvi anava acompanyat del següent diàleg:

—Joan, aquí te’l done trencat.

Joan el prenia i el tornava mentre deia:

—Pere, aquí te’l torne.

I així fins a tres vegades, però a la tercera Joan responia:

—Joan, aquí te’l done curat.

Ritual de pas d’una xiqueta entre la rama esgarrada, en este cas no d’una figuera, sinó d’un vimer

Mentrestant, el pare i la mare de la criatura resaven tres avemaries i tres glòries en honor de la Santíssima Trinitat.

Fora quina fora la fórmula i la litúrgia emprada, qui havia dirigit el procés unia les dues parts de la rama esgarrada amb un tros de tela i fang, mentre que amb un altre retall de la mateixa peça de tela faixava adequadament el xiquet tot comprimint la zona inguinal per evitar que se’n tornara a eixir una porció dels budells.

La creença consistia en el fet que si al cap de quaranta dies la rama esgarrada havia cicatritzat i no s’havia assecat, també la ferida (hèrnia o trencaura) s’havia curat. Sí, màgia simpàtica.

El vimer de Vilajoiosa

Esta altra versió se la vaig sentir contar a mon sogre, Jaume Soler Soriano (1921-2005), que la va registrar al seu llibre Des del cantó del Mercantil (1995), un llibre de memòries sobre el seu poble, Vilajoiosa, a la Marina Baixa. En el llibre, Jaume contava que a la vora del riu de la Vila (mal anomenat Amadòrio), prop del Molí Llinares del llogaret conegut com Era Soler, havia aparegut feia molts, molts anys, un arbust únic a la comarca, un vimer, al qual se li atribuïen virtuts curatives en la nit més especial de l’any, la de Sant Joan. Es tractava molt probablement d’un Salix fragilis, la vimetera, amb les rametes fines del qual, els vims (en castellà “mimbres”), es poden fer objectes de cistelleria.

Vimer (“Salix fragilis”)

Durant dècades, des de tota la comarca de la Marina Baixa acudien mares que duien els fills ‘trencats’ a visitar el vimer i fer-ne el ritual la nit de Sant Joan. Hi anava gent de la comarca, de les veïnes Orxeta i Sella; i d’Aigües, a l’Alacantí, a l’altra banda del Cabeçó d’Or a través del barranc de la Mola; i fins i tot acudia gent de diners d’Alacant i Elx muntats en luxoses tartanes on duien el fill ‘trencaet’.

L’afluència permetia muntar, a les eres de don Jeroni Saragossa, un petit porrat on posar a la venda productes tradicionals com magdalenes i tonyes, coca bova i sequets, mantegades —o saginoses, com li diuen a Vilajoiosa, per estar fetes amb sagí, greix de porc—, misteles i ‘herbetes’ (com es comentaven en el llibret de la Foguera Benalua de 2019, dedicat a les begudes embriagants, etc.

A boqueta nit s’arreplegaven trastos vells i botges seques per botar-los foc i fer la foguera de Sant Joan al voltant de la qual es cantava i ballava. A la llum de la foguera els aplegats treien dels cabassos del sopar que duien preparat: tomaqueta amb conill, pebrereta amb sangatxo (la part negra del peix blau: tonyina melva, bonítol), truites de creïlla i ceba, salmorra, olives xapaes i del cuquello…, mentre la bota de vi rodava entre els comensals.

Després de sopar, la improvisada orquestra de pua afinava els instruments i es llançava a amenitzar la festa i a animar a ballar, cosa que feien sobretot els més joves i festejadors mentre els més majors, asseguts en les tradicionals cadires de bova (o boga, o bòveda com se li deia des d’Alacant a Vilajoiosa), com es conta en este article sobre les boves per a seure (del qual ha desaparegut la meua autoria), gaudien veient-los ballar i recordant amb nostàlgia els temps en què també ho havien fet… o que havien perdut l’ocasió de fer-ho quan encara podien; i tot això mentre es parlava de les collites, l’aigua o l’oratge.

Entre peça i peça es carregava l’ànima amb els dolços preparats o amb els glopets dels aiguardents endolcits amb anís (Pimpinella anisum), els anisats, tractats en el llibret de la Foguera Benalua 2019 ja esmentat, dedicat a les begudes embriagants; anissos emulsionats en aigua fins a formar els “nuvolets”, “nugolets”” o “palomes”; i, de bon segur, la gent d’Elx que hi havia anat entonaria cançons al·lusives a eixa beguda, com ‘De l’aigua dolça venim’.

Apanyar el xiquet ‘trencat’

En arribar la mitjanit les mares amb els fills ‘trencaets’ al braç es dirigien al Molí Llinares, a la vora del qual creixia el vimer miraculós. Els encarregats de la cerimònia feien un tall longitudinal a una de les rames del vimer de tal manera que es pogueren separar les dues parts i deixar un trau per on passar una criatura.

Ritual del vimer (però amb un altre “Salix”) a Manacor (Mallorca)

Una volta al costat de l’arbust es col·locaven en rogle i començava la litúrgia de passar el xiquet a través dels talls longitudinals fets a les rames del vimer mentre es repetia tres vegades la fórmula màgica:

—Nyas, Joan.

—Nyas, Maria

—A qui teniu trencaura

—Que el que tot ho cura vos cure la trencaura.

I, com en el cas descrit a Tabarca amb la figuera, qui havia dirigit el procés agafava el xiquet, pressionava el bony de l’hèrnia cap a dins del baix ventre fins a fer-lo desaparéixer i amb molta cura faixava l’engonal del xiquet. I amb una altra bena de la mateixa tela unia les dues bandes del trau de la rama del vimer i ho cobria de fang. I, com també hem dit abans, si passats quaranta dies el trau del vimer s’havia tancat, si les dos bandes s’havien fusionat i la rama seguia viva, aleshores el xiquet també hauria tancat el trau del seu embolcall intestinal (… o no).

En el cas de Vilajoiosa la tradició del vimer va perdurar fins a la dècada de 1920, en què el vimer es va assecar. I amb ell es va assecar també el ritual i la xicoteta festa que les nits màgiques del 23 al 24 de juny se celebraven a l’Era Soler per a curar els xiquets ‘trencats’. Unes curacions que ara, afortunadament, tenen tractaments més segurs i de confiança, els de la medicina com cal, ben allunyats de tota la parafernàlia de pseudoteràpies “naturals”, “alternatives”, miraculoses i altres estafes similars (sovint propiciades per partits polítics d’idearis decreixentistes, ecologistes, antinuclears, antitransgènics, woke i similars) que tan fàcilment s’abaten sobre la credulitat, la ignorància i les raonables angoixes del qui realment tenen por a la malaltia.

Donem gràcies a la medicina, la farmacologia, la investigació biomèdica, les teràpies gèniques, la medicina nuclear i tants i tants avanços sense els quals encara hauríem d’anar, per exemple, a tractar les hèrnies infantils a la vora d’un arbre a la intempèrie en una nit màgica com la de Sant Joan.