Cansada d’esperar una resposta de les institucions valencianes corresponents (l’Ajuntament, la Diputació o la Generalitat Valenciana), els nets del dibuixant i pintor Enric Pertegàs Ferrer (1884-1962), el “gran virtuós de la nuesa femenina” i un artista fonamental, segons el seu estudiós Vicent Baydal, en el valencianisme i les publicacions de l’editor Vicent Miguel Carceller durant el primer terç del segle XX, han començat a subhastar el gran conjunt d’obres que conserven d’ell, especialment dibuixos, aquarel·les i algun oli. Inicialment, ho estan fent a través de les cases de subhastes Ansorena i Setdart.
Fill d’una professora de dibuix de la Facultat de Magisteri, Enric Pertegàs Ferrer va passar la seua adolescència estudiant en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on va destacar pels seus dots artístics. A més, en aquella etapa contactà amb el món del valencianisme, sent amic íntim de diversos lletraferits i artistes del seu entorn, com els germans Daniel i Eduard Martínez Ferrando o el poeta Jacint Maria Mustieles. En 1906, per exemple, Pertegàs era el secretari de Belles Arts de l’associació València Nova, fundada poc abans amb gent procedent de Lo Rat Penat i que va ser la primera organització a demanar autonomia política per a l’antic Regne de València. De fet, ell mateix il·lustrà algunes de les portades de la revista València Nova i les seues primeres obres documentades, a banda de cartells per a corregudes de bous, es mouen en l’àmbit del valencianisme: una caricatura per a un llibre de Daniel Martínez Ferrando en 1910, il·lustracions o portades per als Cuentos maravillosos de Teodor Llorente Falcó, el Breviari romàntic de Mustieles i el poema èpic modernista Ioesa de Maximià Alloza en 1913 i 1914, l’escenografia -amb senyeres i representacions de les províncies valencianes- de l’important Acte d’Afirmació Valencianista del mateix any 1914 o, sobretot, la col·laboració amb Vicent Miguel Carceller (1890-1940), a qui degué conéixer en els entorns de la Joventut Valencianista o de Pàtria Nova, organitzacions que reunien els sectors més polititzats i nacionalistes d’aquell incipient valencianisme.
Pertegàs participà en la major part de les exitoses empreses editorials de Carceller, que no deixaren de créixer en quantitat i difusió des de 1911 fins a 1933. Durant tot aquell període Pertegàs dibuixà vinyetes comico-eròtiques per a les diverses publicacions satíriques de Carceller: en La Traca (1911-1924, en valencià), La Sombra (1924-1926, en valencià), La Chala (1926-1933, en valencià) o La Traca novament (1930-1933, ara en castellà per a tota Espanya). Ho feia amb els pseudònims de Sade (els dibuixos més elegants) i Tramús (els més barroers), així com més avant, en altres publicacions, amb el de Fersal (tot i que este pseudònim se li atribuïx, però no hi ha la certesa total que fora ell). En la dècada de 1920 també dibuixà per a altres revistes de Carceller, com El Fallero, que tenia un número anual de tirada extensíssima, fins a 100.000 exemplars, publicat quan arribaven les Falles de València per a informar sobre les festes i els monuments, o El Clarín, un setmanari d’actualitat sobre corregudes de bous per a tot el món hispanòfon. En aquella època, igualment, Pertegàs il·lustrà publicacions d’entreteniment eròtic de l’editorial de Carceller que es venien soltes, en format de xicotets contes, així com altres tipus d’obres, com les portades dels llibres Mare Nostrum (1919), de Vicent Blasco Ibáñez, o Sus mejores versos (1929), de Teodor Llorente Olivares.
Quant a l’obra pictòrica, també fou en la dècada de 1920 quan començà a destacar-se, abundant, en consonància amb el conjunt de la seua obra, en la dedicació al nu femení (va ser titlat del Julio Romero de Torres valencià, per a situar-nos). En 1919, per exemple, hi hagué una polèmica en la premsa local per l’exposició del seu quadre Égloga, amb una dona nua pentinada de valenciana recolzada sobre un bou. Cinc anys després, en canvi, els seus admiradors celebraven un banquet en el seu honor en el Palace Hotel de València, mentres Pertegàs impartia conferències i preparava exposicions en l’Ateneu Mercantil, viatjava a Menton per a visitar a Blasco Ibáñez i decorar part de la seua mansió, i els seus quadros, en definitiva, adquirien fama per tota València. Així, en la dècada de 1930 continuà amb totes aquelles faenes com a dibuixant de revistes, portadista i il·lustrador de llibres, cartellista i pintor, fins que la Guerra Civil truncà per complet la seua carrera. En 1940 Vicent Miguel Carceller va ser condemnat a mort i executat pel nou règim franquista, al mateix temps que l’obra de Pertegàs passava a l’ostracisme, ja que la nuesa femenina no tenia cabuda en la restrictiva societat nacionalcatòlica de la postguerra. En conseqüència, es refugià en el món del còmic, en el qual treballà amb el pseudònim de Henry, signant inicialment alguns àlbums en solitari, com La guerra de los Planetas (1943), Ultus, el Rey de la Selva (1943) o Silac, el Hombre León (1945), i posteriorment, fins a la seua mort en 1962, tires en tebeos com Jaimito, Mariló, Juventud Audaz o Pumby.
