Este dilluns 13 d’octubre té lloc a la Biblioteca Nacional d’Espanya de Madrid la celebració del Dia de les Escriptores 2025, una commemoració creada fa deu anys per Clásicas y Modernas: Asociación por la igualdad de mujeres y hombres en la cultura (CyM), la Federación Española de Mujeres Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (FEDEPE) i la mateixa Biblioteca Nacional (BNE).
Enguany, comissariat per Anna Caballé, el lema és 1975: ¡Escribid compañeras!. La idea central ha sigut “preguntar-se: què estaven publicant les dones entorn de l’any clau de 1975, que tot ho va canviar?”. Intel·lectuals i artistes llegiran textos de Carmen Martín Gaite, Concha Alós, Maria Aurèlia Capmany, Carmen Kurtz, Lidia Falcón, Cristina Peri Rossi i, per a tancar les lectures, ha sigut triat el poema “La dama bova” de Maria Beneyto, que forma part de la nova versió de la seua Poesia completa, preparada per Rosa María Rodríguez Magda, que apareixerà pròximament en l’editorial Renacimiento amb el suport de la Generalitat Valenciana, i que, a més de la seua producció en castellà, oferix una versió bilingüe de la seua obra en valencià, amb traducció de Josep Carles Laínez. Igualment, Maria Beneyto també figurarà en el llibre que la BNE publicarà per a recordar els deu anys del Dia de les Escriptores.
La jornada també se celebrarà a València dos dies després, el dimecres 15 d’octubre en el Museu de la Ciutat a les 18:00 hores, amb més d’una vintena de representants del món cultural que llegiran textos tant de les autores seleccionades per la BNE com d’altres escriptores valencianes que van publicar els seus llibres entorn de 1975, com Vides alienes de Beatriu Civera, Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas o Vidre ferit de sang de la mateixa Maria Beneyto.
LA DAMA BOVA
Són trenta-nou anys,
Trenta-nou anys de núvols
i fum, i boira,
omplint alló que potser siga vida
als llimbs de la bava,
el caminar a tombs,
la mà que pesa un aire inconegut,
els ulls que miren
la ceguesa en la llum
i els colors més frenètics.
Trenta-nou anys
de mare patidora
amb una filla que no viu,
ample cadàver
que té fam i té fred
i sexe, i llàgrimes.
La filla
que seria una gran comoditat,
veure-la vegetal, quieta,
florida a la finestra, com un arbre tímid,
però que porta
calenta sang sota la pell,
i de vegades troba l’home i furta
el seu viure animal
un resquill fugitiu de claredat daurada,
emmetzinada i tèrbola.
Trenta-nou anys.
I al fons
la misèria de segles anunciant-la.
Generacions de fam,
de mans, de veus
demanant, reclamant. Insuficiència
de pa, justícia, llibertat.
Resum
d’una raça que mor,
llum esgotada,
amb el monstre, tancant la porta,
fent-se
conseqüència.
Final del tercer acte.
I què fer?
¿No té remei el caminar a tombs,
la má que pesa l’aire,
els ulls que miren
tots els colors del món al mateix temps
movent-se,
i l’amenaça per damunt del cap
—no sap com ni per què—
que és la segura
¡ única veritat que entén i espera?
Trenta-nou anys i encara amb una mare
que prefigura el que no és
i sembla
posar d’ella mateixa al buit
allò
que no hi ha en aquell cos de nina absurda.
Trenta-nou anys. La dona
va nàixer d’un esglai,
amb la por per ambient
i tots els clams per música de fons.
L’angoixa llavadora,
ja va dir la paraula més antiga.
« I la resta és silenci».
