L’1 de maig i l’estació del bon oratge

Les primeres cultures europees consideraven només dos estacions. I no lluminoses sinó climàtiques: la del “bon oratge” (vernum tempus ) i la del “mal oratge” (hibernum tempus); o, en altres paraules, el de la natura viva i la suspesa (o “morta”). Separades sis mesos,  començaven quaranta dies després de cada equinocci.

Així, l’hibernum tempus s’iniciava l’1 de novembre, quaranta dies després de l’equinocci de tardor (22 de setembre), quan la foscor començava a guanyar a la llum. Segons aquella mentalitat, les divinitats protectores de la natura retiraven el seu suport i s’entrava en una època de (l’aparent) defunció del món natural. La cristianització del trànsit des del món protegit per tots els déus/sants al de la mort de la natura es va plasmar en la concatenació de Tots Sants a Difunts.

Sis mesos més tard s’iniciava l’estació del bon oratge o vernum tempus. També quaranta dies després però de l’equinocci de primavera (20 de març).  En este cas no es tractava només del triomf de la llum sobre la foscor, que en alguns llocs s’ajudava cremant falles el dia anterior a l’equinocci, sinó més encara i quaranta dies després, de l’inici de la bona època tèrmica. I l’explosió d’alegria era espectacular, potser equiparable als de Sant Josep i Nadal.

Un esclat joiós que queda magníficament recollit en un fragment d’un dels episodis de la sèrie policíaca britànica McDonald&Dodds (2019-2021), ambientada a la ciutat anglesa de Bath. En un moment donat, els protagonistes, un policia major i solitari (Dodds) que no ha eixit mai de Bath, i una inspectora jove (McDonald) que prové de Londres, s’assenten a prendre una cervesa i ell li parla de la vida a la seua ciutat i li diu: «Però estem en hivern, i està fosc, i humit, i fred. Els carrers estan buits. I estem tancats a casa; i sovint penses que el sol no tornarà a brillar. I aleshores arriba el dia 1 de maig. Tots els anys estic desitjant que arribe l’1 de maig. Significa que l’estiu ja està ací, i tot el món torna a eixir. No m’agraden els carrers buits, senyora».

Un sentiment que descriu molt bé allò que els estudis antropològics ja han trobat, que des d’èpoques preromanes molts pobles europeus celebraven l’entrada del bon temps en la nit del 30 d’abril a l’1 de maig (segons el nostre calendari). Els celtes dedicaven la festa a Beltane; i diades similars es feien en el món germànic, Walpurgis (Walpurgisnacht); o amb l’escandinava Valburg (Valborgsmässoafton); o l’anglesa May Day, “dia de maig”.

Etnobotànica del Primer de Maig

El calendari festiu tradicional ha sigut una construcció cultural extraordinàriament complexa i molt valuosa en què han participat diferents maneres d’interpretar fenòmens naturals com ara astronòmics, fenològics, climàtics, ecològics, etc. o d’adaptació a la natura com els agropecuaris, dietètics, etc. I moltes d’elles entrellaçades, com intentem mostrar ací a través dels hipervincles que associem a alguns dels elements que comentem perquè el lector puga aprofundir en el tema si és del seu gust.

Pel que fa al tema que ara ens ocupa, cal recordar que el 30 d’abril es destabulava el ramat i se’l deixava eixir de les cases on havien passat la mala estació per tal que pogueren pasturar; s’alçaven troncs d’arbres per ballar el dia següent al seu voltant (Maibaum  alemany, maypole anglés, etc); i a la nit s’encenien fogueres per a atemorir els depredadors. I l’endemà, l’1 de maig es feien els rituals de veneració als arbres sagrats, o als seus símbols estacats a terra, i es dansava al seu voltant.  Altrament, també era el moment de celebració de “bodes” i de rituals florals.

Dansa al voltant del maypole, a Glastonbury (Anglaterra)

Simulació neopagana d’una boda floral durant la festivitat celta de Beltane, l’1 de maig

De tot i eixe procés d’aculturació encara queden reminiscències florals en algunes celebracions, com és el cas d’un dels arbustos de floració més espectacular, l’arç blanc (Crataegus monogyna), dit també espinal o graüller o cirerer de pastor, que ha sigut una de les plantes representatives d’este dia.

Guinevere’s Maying, ornada amb rames d’arç blanc (John Collier)

Alhora, la importància cultural d’este dia ha sigut tan enorme des de temps antics que no és d’estranyar que ideologies posteriors feren esforços per aculturar, apropiar-se’n i adaptar la festa als seus interessos mitjançant l’elaboració de nous rituals al voltant de la data original. I en el cas que estem comentant això ho va fer tant el cristianisme com, posteriorment, la Revolució Francesa, el sindicalisme i les ideologies revolucionàries. En molts d’estos casos la ideologia que s’havia apropiat de la festa triava determinada flor o representació arbòria perquè els seguidors en tingueren una fita botànica amb la qual identificar-se. Perquè la importància de les plantes en la conformació de l’imaginari col·lectiu dels humans i de les societats ha sigut extraordinària. Parlem-ne.

La versió cristiana

En l’intent per fer passar com a propis els rituals (pagans) de veneració als arbres (dendrolatria), el cristianisme va instituir la Diada de la Santa Creu o de les Creus el 3 de maig. Una festa destinada a exalçar l’estendard arbori i totèmic d’eixa nova i triomfant religió, la creu, cobrint-lo de flors; una curiosa alhora que antinòmica celebració: d’una banda l’exaltació vital associada a les flors i d’altra la veneració a una Creu, símbol de martiri i de mort però fet, això sí, de matèria arbòria.

Creus de maig a les ciutats de València i Alacant

Al llarg del temps no ha sigut estrany que la nova cultura que es pretén dominant en apropiar-se d’un territori adopte com a seua una festa, ritual, divinitat o planta totèmica del poble conquerit i amb això afavorir l’acceptació, alhora que emmascara l’origen canviant-ne el nom o el significat; per exemple mitjançant una apel·lació a “la” història (real, inventada o simplement la “memòria” –dels qui volen manar, clar–). I els cristians així ho van fer en afirmar que el 3 de maig commemoraven la troballa de la Vera Creu a Jerusalem per part de Santa Helena, mare de l’emperador Constantí (segle IV).

I la celebració de “la Creu” encara es manté ben viva en barris i ermites del País Valencià dedicats a la Santa Creu, com ara a Alacant, Alboraia, l’Alfàs del Pi, Bigastre, Borriana, Callosa del Segura, el Campello, la Granja de Rocamora, Sant Joan d’Alacant, Mutxamel, Paterna, Sagunt, València o Xàbia.

La versió revolucionària francesa

La ubicació dels delegats s l’Assemblea Nacional Constituent francesa (1789), agrupats segons les seues orientacions polítiques a la dreta o a l’esquerra del president, va marcar el llenguatge polític posterior. I anys després, el triomf de l’esquerra jacobina en la Convenció Nacional (1793) va obrir pas a substituir el calendari gregorià, que consideraven contrarevolucionari i religiós, per un altre, el Calendrier républicain. En el nou calendari l’any començava no l’1 de gener sinó en l’equinocci de la tardor, el 22 de setembre de 1792, pomposament descrit com el “primer dia de l’era dels francesos” (i el volien “universal”!).

Es tractava d’un artefacte ideològic que, lluny de la precisió aconseguida amb el calendari gregorià, el que feien era imposar una mena de combinat de visió naturista París-centrista, arrogància revolucionària i antireligiositat obsessiva, tot amerat d’un desconeixement del sentit del calendari tradicional, i d’ideologia totalitària i uniformitzadora (igualitària, en deien).

Van abolir les festes tradicionals i van dividir l’any i els mesos en base al sistema decimal; van canviar els noms tradicionals dels dies, que a partir del decret de substitució farien al·lusió a les manifestacions de la natura (la de París, ¡clar!); també s’eliminava el santoral i els dies es dedicarien a plantes, animals i eines del camp; per exemple, l’1 de maig passava a ser en el nou calendari el 12 de Floréal i com a nom del dia el d’una planta farratgera, la trepadella, Onobrychis saxatilis. Eixos noms havien sigut proposats pel poeta i revolucionari occità Fabre d’Églantine. De poc li va servir, però, a l’ingenu revolucionari, ja que va ser víctima d’una de les porgues (internes i contra els opositors) a les quals es van dedicar amb fervor l’esquerra jacobina durant “El Terror”; porgues que, tot siga dit, es van endur per  davant una proporció elevada de dones molt preparades, fonamentalment girondines (liberals, “de dretes” en el sentit esmentat), entre les quals la precursora del feminisme, l’occitana  Olympe  de  Gouges (autora de la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana”); l’escriptora Madame Roland; o Charlotte Corday l’assassina de l’ideòleg del Terror, Marat; per no parlar del “pare de la química”, el parisenc Antoine Lavoisier; el matemàtic Condorcet; o el poeta André Chenier, protagonista pòstum a l’òpera italiana “Andrea Chénier” (1896), d’Umberto Giordano i Luigi Illica. I, com ja hem dit, el també poeta Églantine, que va ser guillotinat el 5 d’abril de 1794, dia de Sant Vicent Ferrer o, segons el calendari que ell havia impulsat, el 16 de Germinal, dia de la laitue (lletuga, enciam).

Fabre d’Églantine (1793), retratat per Pierre Augustin Thomire. En la mà esquerra mostra un ramell argentat d’englantina (Rosa rubiginosa), atorgat per l’Académie des jeux floraux de Tolosa de Llenguadoc

Afortunadament, el calendari revolucionari francès va ser abolit per Napoleó el darrer dia de 1805.

La versió obrera

El cristianisme havia sabut adaptar molts dels trets dels calendaris “pagans” assumint les dates, els déus (sovint transformats en “sants”) o les litúrgies ancestrals. I, pel que fa a la festa que marcava l’inici del bon oratge, l’1 de maig, les noves i (només) aparentment oximoròniques “religions laiques” dels segles XIX i XX (socialisme, comunisme, anarquisme, feixisme i nazisme), van optar per un camí similar.

I ho van fer tot aprofitant un esdeveniment luctuós, dramàtic. Perquè el 4 de maig de 1886 la policia de Chicago va matar uns obrers durant uns aldarulls que havien començat amb una vaga el dia 1 de maig a favor de la jornada de 8 hores. Més encara, cinc dels detinguts, anarquistes, van ser condemnats a mort i penjats l’11 de novembre després d’un judici sense garanties. Tres anys més tard, la recent fundada Segona Internacional, origen del socialisme i posteriorment del comunisme (Tercera Internacional), va voler honorar els “màrtirs de Chicago” i va proposar que en l’habitual festa de l’1 de maig se’n feren manifestacions i se’l considerara Dia Internacional dels Treballadors.

I, de nou, l’any 1891, durant una d’eixes manifestacions a Fourmies (França) l’exèrcit va fer una carnisseria entre els assistents. Així que la data va quedar arrelada en la memòria obrera fins el punt que el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), el partit nazi, només arribar al poder l’any 1933 va instituir l’1 de maig com a Dia Nacional dels Treballadors i el va declarar festiu; com també faria el 1941 el govern col·laboracionista i pro-nazi de Vichy.

En qualsevol cas, a França, durant les primeres manifestacions obreres de l’1 de maig els participants solien dur al trau de la jaqueta una rosa silvestre o églantine (Rosa rubiginosa) però també roses silvestres o gaverneres (R. canina). A partir de 1907 eixa flor va ser substituïda en eixes manifestacions per un ramellet del més tradicional muguet de mai (Convallaria majalis), envoltat per una cinta vermella; una flor que en el ja abolit calendari revolucionari corresponia al dia 7 de Flóreal; o, per a nosaltres, 26 d’abril.

Una nova versió cristiana

En resposta als intents d’apropiació de l’1 de maig pel moviment obrer “ateu”, el moviment obrer “confessional” va reaccionar, i l’any 1955 el papa Pius XII va declarar l’1 de maig festivitat de Sant Josep Obrer patró dels treballadors. A l’Espanya ultracatòlica del franquisme, la celebració va rebre el nom de “San José Artesano” (per evitar-ne “obrero”), un contrapunt polític confessional a les celebracions d’esquerres que intentaven monopolitzar el dia del Treballador.

Un sant Josep que, no ho oblidem, també té com a atribut principal, una flor, la vareta de sant Josep (Asphodelus fistulosus; o, en sud-amèrica, Philadelphus coronarius). I, de manera similar, també l’església luterana de Finlàndia va optar per celebrar eixe dia amb marxes i eixides col·lectives al camp, a gaudir de la natura en plena floració.

Sí, etnobotànica del Primer de Maig.

Fotografia de portada: Fotograma de la pel·lícula The war Lord (El senyor de la guerra, 1965) on es representa una boda, probablement l’1 de maig, fent servir els antics rituals pagans en la Normandia del segle XI