“El dolor era intens i constant. I aleshores em vaig sentir bé, em vaig sentir quasi normal”. En la pàgina 8 del primer conte d’Envia nudes (Bromera, 2024) vaig saber que tenia un llibre especial a les mans. Va ser just en llegir eixe pensament breu, concís, d’una xiqueta que s’amaga en la rebotiga de la carnisseria de son pare, per a clavar-se un ganivet que li traspassa l’ungla, i que topa amb l’os, i que en la tremolor del dolor i el batec de la sang recupera certa normalitat perduda. Un dolor que ve d’uns dies abans, quan coneix per Tinder un xic onze anys més major que ella, i s’agraden, i passen temps junts, i es queda embarassada, i decidix avortar. Però no arriba a fer-ho, o no li cal, perquè Saba Sams relata:
“Quan la sang va començar a rajar, era d’un vermell brillant i cridaner. Jo era a l’institut, a la cua del dinar, quan un noi que es deia Oliver em va assenyalar amb el dit. A algú li han tret la targeta vermella, va cridar. Me’n vaig anar cap a casa i m’hi vaig quedar. Amb els dies la sang anava a més, i la resta va sortir a trossets, juntament amb els pitjors calfreds que he viscut mai. Alguns dels trossos eren allargassats i d’altres arrodonits, foscos i lluents com ronyonets. Sabia prou sobre carn per saber que allò era el nadó”.
I en eixa duresa, descarnada per a segons qui, vaig percebre la dignitat d’una autora que s’acosta als seus personatges amb respecte però sense miraments. Que desenvolupa la psicologia d’unes protagonistes que habiten els contes amb la cura pròpia de qui fa molt temps que observa el ser humà. I amb l’habilitat de teixir històries on ens podem trobar moltes de nosaltres. Uns relats certament costumistes però travessats per l’experiència de l’avortament, el desamor, una infància difícil o l’assetjament, i que potser ja hem llegit moltes vegades, però que ací trobem narrats dins un brogit de sentiments i vulnerabilitats. De contradiccions i desorde. Com la vida real, com la nostra vida.
Send Nudes, títol original, és un conjunt de relats breus, deu en total (tot i que un d’ells té la llargada suficient per a caminar sol, per a constituir un inici de novel·la), de l’escriptora britànica Saba Sams, que ens arriba a través de la col·lecció La Singular amb traducció impecable de Sebastià Portell. Uns contes que va escriure amb només 25 anys, després de guanyar el Premi Nacional de Narrativa Curta de la BBC l’any 2022. Els contes acostumen a posar-me trista perquè s’acaben ràpidament, com un capítol despenjat, perquè quan t’has familiaritzat amb els seus personatges, els coneixes i els entens, allò ja ha mort.
I tornes a començar de nou. Com si en aquella festa de la teua nova cap de departament arribada fa dos dies, t’obligaren a canviar de cercle de convidats cada deu minuts. Contínua rotació, sense esma. I tornem a començar, vosté qui és, i què fa. I posem que, de sobte, algú et cau bé i t’hi vols estar més estona, conéixer-lo més, entendre d’on ix tot allò que pensa i diu. Eixe és l’incasable desencís que m’acompanya quan llig relats breus, em cau tothom d’allò més bé, vull estar-m’hi més estona, no se n’aneu, que això acaba de començar.
Però amb els relats de la Sams ens passa tot el contrari: la construcció és tan redona, i a vegades tan violenta, amb un final tan precís, que és fàcil deixar-los anar. Tanca les històries com qui esgarrapa una rondalla, i diu fins ací, ja està tot dit. I ha estat tal l’admiració que he sentit pels personatges –dones jóvens al voltant dels 20 anys, tan caòtiques però amb una personalitat tan contundent– que he anat llegint conte rere conte, quasi sense respirar, tot d’un sol glop. Això sí, rellegint alguns passatges, per a entretindre’m en una cruesa que frega la brutalitat.
A través dels ulls d’esta jove escriptora nascuda a Londres coneixem a Maxine, que balla amb la seua amiga Jos i, mentrea busquen una arracada per terra, Maxine recorda aquell amic de la infantesa, el seu primer amic de debò, aquell que una nit de molta borratxera es va aprofitar d’ella. “El seu cos com una nou que algú havia trencat”, relata Saba Sams, trobant un d’aquells símils difícils d’oblidar. I també coneixem a Lara, que està molt sola, però a través de la seua història aprenem de l’amistat i del que arribem a fer en el seu nom. O la que no ha enviat mai un nude, però finalment decidix descarregar-se l’app i enfrontar-se al seu reflex. O a Emily, que coneix a Toby en un pub, i tot sembla anar bé, fins que li parla de la seua ex. Cada història té el seu escenari, ritmes i revestiments, tot tan ben descrit que podria inclús parlar-vos de les olors. Fins al punt que alguna cosa queda dins i el record d’Emily, Lara o Maxine no acaba de marxar mai. Com aquelles conegudes de qui ara fa mesos que no saps res, però t’agradaria saber com estan.
I més enllà de les trames gaudim d’un debut amb una veu molt personal, que es lluïx en l’estructura dels contes, que juga amb el narrador i el punt de vista, que trenca amb els diàlegs i les formes de puntuació. Però no ho fa d’una forma matussera com qui experimenta en una classe d’escriptura creativa, sinó d’aquella manera fluida i suau que només saben fer els qui s’estimen les paraules.
.
