En l’any 2011 es donava per fet: es recuperarien noms de la tradició foral valenciana per a denominar, almenys en l’àmbit municipal, organismes, càrrecs i oficis que s’havien modificat en els segles XVIII i XIX seguint la imposició onomàstica castellana feta després de 1707, com en el cas dels alcaldes, els regidors o el mateix Ajuntament. Així ho afirmava el llavors conseller de Governació Serafín Castellano: “Batle, Mostassaf, Casa de la Vila… Ho introduirem a poc a poc. És un tema important des del punt de vista identitari i és més coherent. Es va fer en les institucions de la Generalitat i ara toca anar avançant en l’onomàstica municipal”. No debades, l’article 7 del Títol primer del nou Estatut d’Autonomia aprovat en 2006 així ho establia i ho continua establint: “Esta reintegració [dels continguts corresponents dels Furs] s’aplicarà, en especial, a l’entramat institucional de l’històric Regne de València i la seua pròpia onomàstica”.
Aquella època, la de majoria absoluta del PP, va ser certament un període d’avanç en la qüestió, amb la declaració del poble valencià com a nacionalitat històrica i l’aprovació de quatre lleis de dret civil inspirades en la tradició foral valenciana entre 2007 i 2013. Després, però, hi hagué un gir radical en la qüestió: en el 2016 el Tribunal Constitucional tirà per terra tota aquella tasca de recuperació del dret civil, atés que declarà inconstitucionals el gruix de les lleis mencionades, i amb l’arribada del Botànic a la Generalitat –amb una nova Consellera de Justícia i Administració Pública com Gabriela Bravo, que no tenia absolutament cap interés en el tema, sinó tot al contrari–, l’impuls neoforalista va quedar completament sepultat. Però cal dir que tretze anys després, amb un nou canvi de govern, la qüestió roman oberta i els arguments són els mateixos.
Més enllà de les quimèriques modificacions en l’àmbit de la Generalitat –com les de Mestre Racional per al Síndic Major de Comptes, Batle d’Hisenda per al conseller corresponent, o fins i tot Canceller per al President–, que requeririen una reforma estatutària, el canvi en el nivell dels municipis, com afirmava el mateix Castellano en el seu moment, es podria fer a través d’una llei d’acompanyament, d’un decret de desenvolupament o d’una modificació en la Llei de Bases del Règim Local. Com vaig explicar ací amb més deteniment: les alcaldesses podrien ser jurades en cap; els regidors, jurats i les seues regidories serien juraderies; el regidor d’Urbanisme seria el jurat de Murs i Valls; el de Mercats, el (o la) mostassaf; el d’Hisenda, el batle o clavari; el de Patrimoni, el conservador general; el Ple Municipal seria el Consell Municipal; la Junta de Govern, el Consell de Govern; la Policia Local seria la Guaita, i els seus caps, els Caps de Guaita; els interventors correspondrien als racionals –o magnífics racionals– i els secretaris municipals serien els escrivans de la Sala. La Sala, de fet, seria un bon nom per a l’Ajuntament en conjunt, com també ho seria la Casa de la Ciutat o la Casa de la Vila.
No caldria un canvi radical, però almenys alguna modificació resultaria ben simbòlica i caminaria en la direcció d’aprofundiment de l’autogovern i de coherència amb la pròpia història que s’indicava fa una dècada. El Botànic ho podria haver promogut, almenys intentar-ho, almenys plantejar-ho, però ho va deixar córrer. Ara que hi ha veus que aposten per una nova embranzida legislativa en matèria de dret civil valencià des de les Corts Valencianes –aprofitant la renovació del Tribunal Constitucional en clau progressista–, hi haurà també temps per a esta qüestió? Quan podrem tindre jurades o jurats en cap liderant els nostres municipis?
Foto portada: Gravat de 1672, amb els sis jurats de la ciutat de València, reunits amb el racional, el síndic i l’escrivà de la cambra, a la Sala o Cambra Daurada de la Casa de la Ciutat.
