Hui ens endinsarem en una part del col·leccionisme deportiu poc coneguda: el món de les entrades de futbol, autèntics fragments d’història, testimonis de moments únics. Malgrat ser d’un material efímer, moltes han aconseguit arribar als nostres temps gràcies a persones que les conservaren com a record o simplement de forma casual, dins d’un llibre, una cartera o un calaix, per a alegria dels col·leccionistes.

Per a saber-ne més entrevistem a Esteban Fernández García (València, 1986). Llicenciat en periodisme i seguidor del València CF, començà la seua col·lecció als 15 anys. Atresora 1.300 peces i busseja per subhastes de mig món per tal d’aconseguir-ne més. Amant de la història del seu equip, les entrades li permeten viatjar en el temps i evadir-se d’un present ple d’incerteses.

—Com t’aficionares al VCF? Fou cosa del meu iaio matern. Quan el València descendí a Segona en 1986 comprà dos abonaments amb els quals, més tard, comencí a anar a Mestalla. Fou ell qui encengué la metxa.

Esteban Fernández (a l’esquerra) amb un amic.

—Quan i per què començares amb la col·lecció? Amb els abonaments només havíem de comprar entrada per als partits de competicions europees o de Copa. Durant la temporada 1999-2000, encara sense ànim de col·leccionar, em feia pena tirar al fem les entrades de Lliga de Campions i al final de la campanya em trobí amb totes amuntonades en una prestatgeria de l’habitació. Fou quan m’adoní que havia de conservar-les millor i donar-li un sentit a eixa acumulació de paper.

—Recordes quina fou l’entrada amb la qual decidires començar la col·lecció? No, però sí el moment: quan m’adoní de l’enorme ventall d’opcions que oferia internet, sobretot eBay, a principis dels 2000. Ni se m’havia ocorregut pensar que existia un mercat d’entrades usades, que podia aconseguir-ne de partits jugats 20 anys arrere. De seguida em marquí un objectiu: aconseguir totes les entrades de competició europea que havia jugat el València. Me’n falten 24 de 347 (sense comptar els dos partits de la Copa Llatina que disputà en 1953).

—Com les organitzes i les conserves? Per competicions: Lliga, Copa, europees, amistosos… i en àlbums amb làmines sense plastificants ni àcids per a evitar que es facen malbé. Cal anar molt a espai, el paper es deteriora i, com més modernes són, més ràpid ho fan. Les tinc totes digitalitzades. Quan n’aplega una nova l’escanege de seguida i l’afigc a l’inventari.

—Quina és la més antiga que tens? D’un amistós de febrer de 1924 contre el Young Boys. Quant als passes, el més antic és un exemplar d’abril de 1923, quan el València encara jugava a Algirós. És una joia.

Entrada del València-Santos del Trofeu Taronja de 1959 © Arxiu d’Esteban Fernández.

—I la més difícil de trobar? Les del primer Trofeu Taronja, de 1959. Tinc una especial predilecció per eixe torneig d’estiu i em posí com a objectiu trobar-les. Va requerir un temps d’investigació i creuar informació, però al final l’aconseguí. Altres entrades no són antigues ni de grans partits, però algunes de les prèvies o primeres rondes de competició europea dels anys 2000 poden ser molt complicades de vore perquè anava molt poca gent al camp (Chernomorets, Stabaek, Marítimo…).

—Quin és el teu pòdium de favorites? M’agraden les que, per algun motiu, tenen una història darrere. Li tinc especial afecte a una peça amb què m’obsequià un bon amic italià com a regal de noces. Quan li ho expliquí a la meua dona, em posà cara d’interrogació, però el meu amic pegà en el viu. Es tracta de l’entrada d’un amistós disputat entre l’Inter i el València en 1958. La primera volta que els de Mestalla xafaven San Siro. També em quedaria amb una entrada d’un Sporting de Portugal-València, jugat a Caracas en 1981. És una peça molt rara, però, sobretot, m’impactà la història de nostàlgia i enyorança que em relatà la persona que me la vengué. Es tractava d’un immigrant valencià que en eixe moment residia a Veneçuela i que assistí al partit amb una senyera i amb llàgrimes en els ulls per estar, de nou, tan prop del seu equip. Es notava l’emoció en les seues paraules. Per acabar, si valorem l’estètica, triaria l’entrada d’un València-San Lorenzo de 1947. El disseny, amb l’antiga façana de Mestalla i les banderes argentina i espanyola, a més del colorit, convertix esta peça en alguna cosa més que una simple entrada.

Entrada de l’Sporting de Portugal-València (7/6/1981) © Arxiu d’Esteban Fernández.

Entrada del València-San Lorenzo de Almagro (22/1/1947) © Arxiu d’Esteban Fernández.

—I de les que te’n falten, quina et faria més il·lusió aconseguir? Només me’n falta una dels partits europeus de Mestalla: un València-Lausana de Copa de Fires de 1961. El problema és, primer que tot, identificar-la, perquè segurament no inclou les dades del partit.

—Quina part de la teua col·lecció t’estimes més? Tinc les entrades de les díhuit finals de Copa jugades pel València. Aconseguir-ne les cinc primeres (1934, 1941, 1944, 1945 i 1946) té una dificultat extra. També li tinc molt afecte a la del Trofeu Taronja, que és l’única subcol·lecció que puc mantindre viva. Faig un esforç per a que aixina siga. El cap de setmana que es juga el partit torne a València des d’on estic de vacacions per a aconseguir l’entrada, ja que solament les venen en taquilles el dia del partit. En l’edició de 2021, a causa de la pandèmia, només les vengueren per web i no hi havia entrades físiques. Em tocà tocar a la porta dels periodistes per a demanar-los l’acreditació i no deixar un buit en la col·lecció. Manolo Montalt me la cedí i encara li ho agraïsc.

—Una entrada de futbol és molt més que un tros de paper. Què significa per a tu? L’entrada és el testimoni d’un partit, però a més és un record en un altre format. És enrecordar-te del teu iaio quan la tens entre les mans. És el reflex de la teua lleialtat i idiosincràsia. Reduir-ho a un tros de paper és una evident falta de sensibilitat en la qual molts entropessen.

—Com ha canviat el col·leccionisme l’aparició d’Internet i les xarxes socials? Quan jo comencí Internet ja estava ací, però encara no era la ferramenta tan potent que coneixem hui. He parlat amb col·leccionistes que començaren quan encara no havia irromput Internet i em diuen que tot era molt diferent, començant pels preus. Els contactes eren una mica precaris a través de cartes escrites a mà i, sobretot, es produïen intercanvis. Les xarxes socials han canviat l’estructura del mercat. Si bé abans les pàgines de compravenda com eBay o Todocoleccion eren com el centre de distribució d’articles de col·lecció, ara hi ha molt de contacte directe entre comprador i venedor a través d’Instagram, Facebook… I la competència, en general, ha augmentat.

Entrada del partit de Copa València-Betis d’abril de 1946 © Arxiu d’Esteban Fernández.

—Com trobes les entrades ara? Les entrades les solc aconseguir a través de Todocoleccion, pàgina de referència si col·lecciones paper, encara que sempre cal tirar-li un ull a Wallapop o eBay. Alguna vegada m’han contactat directament perquè saben de la meua col·lecció, però és estrany.

—Les actuals entrades en paper tèrmic on la impressió s’acaba esborrant, i les telemàtiques (pdf, codis QR) signifiquen la fi d’este col·leccionisme? Sí. Els clubs volen acabar amb les entrades en paper perquè els molesten. Tot ho reduïxen al benefici econòmic, així que si han d’imprimir entrades ho fan de la manera més barata possible. Per exemple, en 2022, quan el València jugà la final de Copa, la RFEF alertà tots els que retiraren l’entrada que la informació impresa, imprescindible per a entrar a l’estadi, es podia esborrar amb facilitat. És un despropòsit. Ells mateixos saben que les seues entrades estan fetes per a durar un parell de setmanes; estan destinades a convertir-se en un paper en blanc. Sempre ens quedaran les entrades antigues, quan els clubs posaven més afecte a tot.

—Coneixes altres col·leccionistes d’entrades del VCF? En som pocs: Fran Ariza, col·leccionista específic d’entrades, i després algun col·leccionista de concepció més àmplia que també en busca. Amb Fran mantinc una bona relació, però no vos vull vendre la idea que en el col·leccionisme som tots amics. Hi ha tibantors, enveges, egos… I gent obsessiva. En este punt ja no és un passatemps, sinó un trastorn.

—Hi ha falsificacions? Quan es mouen molts diners sempre apareixen falsificacions. En el camp del col·leccionisme d’entrades de futbol les pots trobar, entre altres, en peces dels primers mundials. Per exemple, una entrada de la final de 1934 val milers d’euros. Sempre hi haurà algun llest que vulga aprofitar i donar gat per llebre. En els últims anys també s’han revaloritzat les entrades de partits rellevants en les carreres dels grans futbolistes de la història: el debut de Messi, la mà de Déu de Maradona… Amb eixes també cal anara espai. Quant a mi, és complicat trobar falsificacions d’entrades del València perquè no són cares i, per tant, no hi ha negoci.

—Alguna anècdota curiosa per a contar-nos? Fa uns anys, passejant, passí davant del domicili de Rita Barberà, que havia faltat poc abans. En terra hi havia un tríptic en el qual reconeguí els colors que usà la UEFA per al material gràfic de la final de la Lliga de Campions de 2001. L’agarrí i dins trobí una entrada en perfecte estat amb el nom imprés de la llavors alcaldessa de València. Era la seua entrada per a la final. Imagineu la meua sorpresa!

Entrada de la final de la Lliga de Campions de 2001 a nom de Rita Barberà © Arxiu d’Esteban Fernández.

—A eixos que pensen que els col·leccionistes només acumulem objectes, què els diries? Tenen part de raó. De fet, en el col·leccionisme hi ha gent que només es dedica a acumular. Per a mi hi ha dos diferències essencials entre acumular d’objectes i col·leccionar: el sentit i l’objectiu. L’acumulador no li dona sentit, simplement es veu espentat a adquirir, a posseir. No sabrà explicar-te què té ni què li falta. No sap cap a on es va, només sap que va pujat en un tren anomenat col·leccionisme. Al col·leccionista i a l’acumulador els unix la passió, però són dos sers diferents que cohabiten en el mateix context. El col·leccionista és més meticulós i ordenat. Té un objectiu clar i una capacitat d’anàlisi que li manca a l’acumulador. Un no és millor que l’altre, però els que pensen que un col·leccionista únicament acumula objectes s’enganyen.

—Saps si el Departament de Patrimoni i el museu del València CF compten amb entrades de nivell? Desgraciadament no conserven res. A la fi dels 90 la revista del club publicà algun reportatge amb imatges d’entrades antigues que eren propietat seua. Eren peces de molt de nivell: per exemple, entrades de partits de Copa de Fires disputats a Escòcia, realment estranys de trobar. Tot eixe material desaparegué, que és la manera més suau de dir que algú el furtà. Ara, quan el club munta alguna exposició, ha de sol·licitar la col·laboració de col·leccionistes privats.

—Has col·laborat amb el club? Mai ho he fet ni crec que m’ho demanen. Treballen amb un grup tancat de col·leccionistes que els assortixen d’objectes.  

—Tens pensat fer-ho en el futur? No és moment, ni ara ni en un futur pròxim. La meua relació amb Loles Ruiz, responsable de l’Àrea de Patrimoni, és molt bona, però preferisc mantindre’m al marge d’una entitat que, actualment, no em representa.

—Fa temps decidires divulgar el col·leccionisme del VCF a través del teu compte de X @coleccionVCF i el canal de Youtube Colección VCF. Com valores l’experiència? No entenc col·leccionar sense compartir. Això i el fet que el futbol actual ja no m’interessa, m’espentà a bolcar la meua vena comunicativa en el camp del col·leccionisme. Molta gent desconeix què hi ha darrere: els passos a seguir per a confirmar que una camiseta ha sigut usada en un partit, les rareses dels cromos, la identificació d’entrades, les subhastes… La part més entranyable de col·leccionar són les històries que hi ha darrere dels objectes. Després d’encetar el compte en X convidí a un parell d’amics a reunir-nos una vegada al mes per a xarrar davant d’un micròfon. L’objectiu del podcast és entretindre a eixos bojos col·leccionistes que es puguen vore reflectits en les nostres vivències. La valoració de les dos experiències és excel·lent. Alguna vegada he rebut missatges de gent que es plantejava començar a col·leccionar arran de les meues publicacions, però això no li ho recomane a ningú.

—Com!? De cap manera, és un pou sense fons. Una vegada ja estàs dins és difícil eixir, és addictiu. He vist gent demanar un préstec per a comprar un objecte i afegir-lo a la seua col·lecció. No val la pena hipotecar una part important de la teua vida per a col·leccionar. Ara bé, si se saben gestionar mentalment els impulsos, col·leccionar és un passatemps magnífic. En pandèmia em serví per a evadir-me i mantindre la ment activa i fresca. Així que si tens un fort autocontrol ho pots intentar, però és perillós.

—Eres un buscador de subhastes? Les subhastes són emocionants, m’encanten. En una ocasió viatgí a Chelmsford, prop de Londres, per a intentar endur-me una samarreta usada per Kempes. Les licitacions sobrepassaren el meu límit i em retirí, però vaig fruir de l’experiència. He trobat objectes estranys del València en subhastes en línia al Brasil, Itàlia o Escòcia. No tinc molt clar si marquen el preu real de les coses, perquè influïx l’obstinació i tossuderia del licitador. Si hi ha dos persones igual d’encabotades, el preu pot arribar a xifres irreals. És molt important no donar per fet que les cases de subhastes són infal·libles. La majoria no fa el treball de verificació al qual estan obligades, així que únicament has de fiar-te dels teus ulls i de la teua pròpia anàlisi.

Entrada del Mallorca-València del 14/4/1984 disputat a Alacant © Arxiu d’Esteban Fernández.

—T’has plantejat realitzar una exposició per a què els aficionats a la història del VCF disfruten de les millors peces? Cal anar a espai amb les exposicions. No seria el primer col·leccionista a qui furten alguna peça. Tampoc sé si realment tinc una col·lecció que meresca ser exposada o si els que la puguen visitar apreciarien el seu valor. En este sentit sí que és urgent per al València CF disposar d’un museu a l’altura de la història de l’entitat. L’actual deixa molt a desitjar.

—Qué més col·lecciones, a banda d’entrades? Sobretot cromos i camisetes, encara que estic obert a qualsevol objecte rellevant relacionat amb el València. En una ocasió, per exemple, es posaren a tir els trofeus en miniatura amb què obsequiaren a Lelé, jugador dels 40, per haver guanyat la Copa de 1941 i les lligues de 1942 i 1944. No els podia deixar escapar.

—Què penses de la situació actual del col·leccionisme deportiu?  El que mana ara entre les noves generacions és el de camisetes i cartes (els cromos moderns) i està més viu que mai. En canvi, les entrades són un article mort, no causen cap fascinació entre els jóvens. El futur és negre. Conec algun col·leccionista que ha començat a vendre la seua col·lecció abans que siga tard perquè ell també ha detectat que la tendència és a la baixa.

Foto portada: Entrada del València FC-Young Boys de 1924 © Arxiu d’Esteban Fernández.