No soc partidari de lamentar-me per la situació del valencià perquè trobe que posar l’accent en la debilitat sempre acaba tenint efectes contraproduents. Però també perquè tinc la convicció que havent aconseguit que la llengua arribe viva a 2024 ja l’hem salvada, ni que siga d’una manera insospitada i obliqua.
La nostra comunitat lingüística va tindre la intuïció matinera que la xàrcia ens oferia una gran oportunitat per a reagrupar-nos, relacionar-nos per mitjà del talent i la creativitat i botar-nos les jerarquies imposades per la demografia i la política. D’aquella sembrada en collim ara els fruits: haver generat –i seguir generant– un corpus lingüístic digital prou ric i dens com per a entrenar les intel·ligències artificials. És a dir, per a fer que enraonen bé en el nostre idioma.
Fa temps que plaguege amb coneguts castellans dient-los que abans que no anem al canyet els sentiré a tots parlar-me en “lo pus bell catalanesc del món”. Veient el progrés fulgurant de les ferramentes de processament del llenguatge natural i altres aplicacions basades en IA diria que he fet curt. N’hi ha prou amb observar com funcionen actualment aplicacions de traducció instantània de veu como Ezdub, programes de sincronització de doblatge com TrueSync, plataformes d’assistència telefònica com Bland.ai o els principals bots de conversa per a entendre que en pocs anys totes les pel·lícules, sèries, videojocs o continguts en línia disposaran d’una versió immediata en la nostra llengua i m’arriscaria a assegurar que en la varietat i registre que ens abellisca més. I tant o més important, que amb la mediació d’adminicles tan discrets i assequibles com ara ho són els smartphones, o més integrats i tot, podrem tindre qualsevol interacció idiomàtica que se’ns acudisca –converses, telefonades, classes, etc.– sense haver de canviar de llengua o que ens la canvien. I s’hauran acabat les excuses, els melodrames i els “en español, que nos entendemos todos”.
I la cosa no s’acaba ací. Els avanços en matèria d’editors 3D, generació de realitat virtual i augmentada o connexió cervell-ordinador fan pensar que també arribarà més prompte que tard el dia en què no sols podrem triar a plaer la llengua dels nostres intercanvis amb el món, sinó també la interfície sencera. Permeteu-me una elucubració suggestiva a tall d’exemple: en un futur no tan remot res ens impedirà fer llargues estades o fins i tot viure permanentment en una València de mitjan segle XV, on tothom parle com el cavaller Joan-Jeroni de Vilaragut o el paraire Joan Llorenç. Cadascú triarà la projecció o filtre que li vinga de grat i ja no serà possible impondre’ns una uniformitat de dalt a baix, com han fet sense miraments els Estats en el passat.
“Ja no ens podran convertir en eixa espècie d’Albacete amb espoli fiscal que tenien reservada per a nosaltres”
Hi haurà qui pense que exalce una fantasia escapista i que la supervivència promesa del valencià tindrà així lloc en un pla figurat; una fantasmagoria apartada del carrer, on declinarà sense remei si no hi ha cap gir notori en la tendència present. Però em fa la impressió que encara no copsem del tot en què consistix este nou paradigma que s’acosta. El filòsof David Chalmers, que en Reality + (Norton, 2022) teoritza sobre la qüestió, utilitza una imatge molt potent per a descriure’l. Diu que estem tot just a l’inici d’una gran migració humana que ha començat a abandonar la realitat en direcció a mons virtuals de la nostra elecció i que, en unes quantes dècades, l’una i els altres seran indistingibles. La realitat com l’entenem serà en bona mesura un suport de les dotzenes d’altres realitats o metaversos que habitarem amb la mateixa naturalitat que ara poblem este món nostre i sense que els percebem com un simulacre o artifici.
No dic que eixe escenari no plantege nous i profunds desafiaments per a la ment humana, puga transformar radicalment sentits com els d’identitat i pertinença o elimine uns conflictes que formen part constitutiva d’allò que som i deixarem de ser quan no els hajam d’afrontar més. I és molt probable que no siga l’ideal cívic que teníem del valencià com a llengua recuperada de cohesió popular, vigorosa, parlada i estimada per tots i penyora de la pervivència d’un mateix grup humà sobre un mateix territori. Però ja no ens podran convertir –a poc que seguim treballant per a ocupar i mantindre tots els espais guanyats i aguantem les darreres sacsades– en eixa espècie d’Albacete amb espoli fiscal que tenien reservada per a nosaltres.
El valencià Nicolau Primitiu (portada) i el menorquí Francesc de Borja Moll, moltes hores treballant amb llapissera i paper per la preservació de la llengua