Potser no és innovador ni el plantejament, ni el guió, ni la forma de rodar, però, en conjunt, The Bear és el paradigma al qual aspiren totes les sèries d’autor. Perquè òbviament és una sèrie d’autor, que cuida al mínim detall Christopher Storer, el seu creador. Cap tir, res de superherois ni persecucions, ací hem vingut a buscar diàlegs versemblants i contundents, perquè es tracta de donar profunditat als personatges i de cuidar cada escena mentres ens mostren la realitat dels restaurants d’estrela Michelin. La quarta temporada del local més famós de Chicago s’allunya de la cuina per a explorar les cabòries de la família “d’ossos” que conviuen i sobreviuen. De sobte, una boda on es parla de pors quotidianes baix d’una taula, ració de primers plans dramàtics un darrere d’altre, un somni –caríssim de rodar– que enceta un capítol, una conversa a l’aire entre la xef indecisa i una preadolescent. I bé, que complicat és l’amor quan no et vols a tu mateix, com et condiciona la vida una mare disfuncional i un pare absent, com pesen les pèrdues…

Tot acompanyat de bona cosa de salsa de tomaca, amb dosi extra de pressió econòmica i reputacional d’un restaurant amb pretensions, aparicions d’extres amb molt de nivell (Bob Odenkirk, Sarah Paulson, Brie Larson…) i de postres la recerca malaltissa de la perfecció per part del protagonista. És una sèrie que a escala formal continua el camí que van encetar altres sèries d’èxit com Breaking Bad, This is Us o Peaky Blinders. Un inici molt potent, un fum de tensions familiars i d’assumptes per resoldre, un protagonista amb una gran motxilla emocional… i a poc a poc el frenesí va agarrant moments d’aire per a abandonar el fil argumental inicial i entrar en un format més íntim, perdoneu-me l’expressió, més cultureta. Eixos capítols on pareix que no passa res, perquè es dediquen a entrar en la ment del personal de The Bear, i en realitat passa que eixos personatges van agarrant sentit. Com un riu que va acostant-se a la mar. Tot el que has vist fins al moment cobra la forma concreta que havia dissenyat Storer, natural també d‘Illinois, una forma d’entrepà de carn que esperem que salve el restaurant en la quinta temporada.

Perquè The Bear no s’ha acabat, sí que pareix que ho ha fet la relació de Jeremy Allen-White amb Rosalia, però això és irrellevant. I més quan han deixat clar que la cuina funciona sense necessitat de parlar de cuina, i que més enllà de Jeremy la resta del càsting està farcidet de talent. No és senzill que et deixen fer i desfer este tipus d’obra en la televisió actual, on es busca més la immediatesa, el consum ràpid, el fast-tv. Per això quan trobem joies com esta, que a poc a poc es tornen més slow-food i es paladegen amb un pinot noir, cal recomanar-les. Com passa amb altres sèries d’autor com La Mesías, Ramy (on també participa Storer), Arde Madrid o The Young Pope, cal donar mitjans i llibertat als genis perquè facen genialitats, tant en la cuina com en la televisió.

Ah, si vos quedeu amb ganes de més menjar després del menú de The Bear, podeu recuperar Foodie Love, la sèrie més gurmet d’Isabel Coixet. És un altre rotllo, però si t’agrada el café V60, també t’agradarà tastar l’Aeropress.