Hi ha directors i directores de cine amb qui cree un vincle íntim des de la seua primera pel·lícula, com si els acompanyara des de xiquets, com vells amics. Quan anuncien una nova estrena no necessite llegir la sinopsi ni vore el tràiler per a anar corrent a mirar-la. De primeres, em fascina pensar què de nou tindran per a contar-me, després m’il·lusione al recordar la seua existència –que sovint oblide enmig de la voràgine del calendari– i finalment m’alegre perquè continuen creant coses noves i brillants. Eixes subtileses que m’encenen l’entusiasme i sovint emboiren els meus sentiments són les mateixes que, de sobte, em poden arrancar de la butaca.

Fa poc vaig anar a vore Romeria, l’última pel·lícula de Carla Simón (amb qui mantinc eixe vincle), que tanca la trilogia sobre la infància de la directora, junt amb Estiu 1993 i la guardonada amb l’Os d’Or al Festival de Berlín, Alcarràs. La peça resseguix l’estil de les anteriors obres: calmat, reflexiu, nostàlgic. La protagonista, Marina, viatja des de Catalunya, on viu, fins a Galícia per a visitar alguns familiars i investigar la història dels seus pares, als quals no ha conegut i de qui no té massa informació.

Amb esta premissa, Simón va aconseguir atraure’m cap a la seua creació i lligar-me a la butaca amb delicadesa, bressolant-me entre dos territoris amb els quals, de fet, compartisc lligams personals. Em vaig endinsar en un inici de pel·lícula farcit de plans de velers solcant les ries de Vigo. Va aconseguir, també, transmetre’m la nostàlgia de la directora, que combina les imatges nítides de les càmeres actuals amb aquelles granuloses de la Super-8 que usa la protagonista. Però de sobte, la meua parella, que estava al meu costat, em va assenyalar un fet que no havia identificat: “Com pot ser que per telèfon la protagonista parle en català i, en canvi, cap dels gallecs parla en gallec? Ni tan sols ho fan entre ells”. I tenia tota la raó. Llavors l’encanteri que m’unia a la pantalla va perdre intensitat, em vaig desenganxar amb un plof. Automàticament els defectes de la pel·lícula es van agreujar i la realitat va perdre els fonaments que la sostenien. Ja no podia fixar-me en una altra cosa.

És com a mínim curiós que una directora catalana que s’esforça a fer prevaldre el seu idioma en els seus llargmetratges passe per alt una comparació tan evident. Parlem d’una artista que ha aconseguit un Os d’Or a Berlín sense sacrificar la seua llengua (amb tot de subtítols ocupant la pantalla i fent més complexa la creació en benefici de la realitat); una persona que és capaç de reconéixer que la seua infància està inseparablement lligada del seu model lingüístic i de la construcció de la seua identitat. Com pot ser que ella mateixa, en canvi, haja perdut la sensibilitat en este cas amb la pàtria gallega, que és germana quant a l’opressió lingüística per part del castellà?

I ocorre, com bé m’assenyalava de nou la meua parella, que els gallecs del film i la seua llengua queden reduïts a una expressió folklòrica i a un lloc comú: a una cançó infantil cantada a cor per la família, i a una munyeira i un ball enmig de les festes de carrer. És com aquella imatge famosa de Copa de Rubin, que amaga una il·lusió perceptiva (o una copa o dos cares) i que, una volta que has vist allò que amaga o que vol dissimular, ja no pots deixar de vore-ho mai. I alhora et fa malpensar que, tal vegada, pretén amagar-ho deliberadament, a plena vista.

I m’han vingut al cap uns quants exemples de cine actual i recent al País Valencià on hi ha una situació semblant i que mereix ser esmentada. Ocorre amb Los Destellos, on no hi ha ni una paraula en llengua nostra ni un espai ridícul per a l’expressió folklòrica, tot i passar en un poble valencià. Ocorre amb El Agua, ambientada en este cas a Oriola, i ocorre amb La Casa, basada en un còmic original de Paco Roca i que si bé no esmenta on és, el paisatge i l’autor són de ben a prop. De veres ningú es planteja, en tot el procés de creació artística, que l’ús o no d’una llengua determina irremeiablement el seu contingut? Que l’expressió cultural del valencià o del gallec construïx la història i la realitat igual que ho fa el paisatge?

Crec que aquells que compartim eixa sensibilitat tenim molt clares les nostres lluites, però també molt limitades les nostres percepcions. A vegades cal que algú ens assenyale un altre territori o una altra identitat per a trobar la copa que s’amaga entre les dos cares. Cal que algú ens faça entendre que les lluites sovint són semblants, o quasi idèntiques, que cal mirar els ulls d’aquells que miren i que qui amaga una llengua ho fa per vergonya, per interés o per ignorància, i que cap de les tres raons té justificació.